Feblesa extrema

“Lliçons, les justes” és una d’aquestes crosses-gracieta que s’han posat de moda per culpa de la xerrameca tertuliaire i l’efecte ventilador de les xarxes. Efímeres per definició però nocives, perquè, parafrasejant el gran Capri, elles se’n van però la contaminació es queda. En aquest cas, la contaminació en forma de pèrdua de preposició, deguda al calc de la matriu castellana, que en aquesta mena de dislocacions no en fa servir (Lecciones, las justas).

Nosaltres sí, nosaltres n’hi hem de posar: ‘De lliçons, les justes’. La síntesi pròpia de la neollengua virtual permet elidir el verb de l’oració sense que el sentit se’n ressenti (“n’accepto”/”dóna’n”), que de fet ja és un principi de l’economia del llenguatge; però la preposició hi ha d’anar de totes passades. Igual que a “De carnets en tinc quatre” o, per posar un sintagma verbal, “De cuinar no en sé gens” (la coma és facultativa). I en canvi ens fem tips de llegir coses com “Poder, podem. El que passa és que no ens deixen”, i a poc a poc anem deixant de veure la necessitat de la preposició.

Aquest calc modern té relació directa amb una amputació molt dolorosa que ha patit recentment el codi, la (d’una part) dels pronoms febles: el locatiu i el partitiu, àlies hi i en/ne. Avui només em referiré al segon, una extremitat que, al meu entendre, ja no recuperarem. Vaig mirar d’explicar-ho no fa gaire, però com que no tothom ho va entendre (de fet els terremòtics de sempre es van quedar en el titular) hi torno, partint d’una rastellera de casos reals.

El sistema pronominal del català és complex, amb tot d’elements interrelacionats (i no tots pronoms). El cas que ens ocupa té molt a veure amb la incorporació, primer per part de la varietat estàndard i ara ja en la informal, d’un adjectiu, l’anomenat possessiu saxó (aquí el teniu explicat, paràgraf del mig).

Parteixo d’una frase on hi falten els pronoms, un cas recent que va aixecar polseguera*: “He fet 40 i he dinat com si tingués 10.” Alerta que no l’ha escrita una persona de L2 sinó una parlant nadiua, i competent. Aquesta construcció coixa ja és el pa de cada dia. Però la penetració del calc pot anar més enllà. La que transcric a continuació (és del mes passat) correspon a una persona una mica més jove (30 anys) que, atenció, fa de professora de català: “No he donat ni una.” Paradoxalment, en aquest cas el fet que manqui el pronom és coherent, perquè manté intacte el motllo de l’original, No he dado ni una. Senyal que, per desgràcia, el codi invasor ja ha penetrat molt endins en la ment.

Es tracta d’un fenomen que s’està generalitzant, com acabem de veure, en parlants per sota dels 35-40. No en tots, ni de bon tros, però sí en un percentatge molt més elevat que a les generacions precedents. Parlants que, en conseqüència, tot i haver rebut la construcció genuïna, no la transmetran als descendents (a les aules de primària i secundària ja es pot comprovar) i s’afegiran així als fills de pares de L1 castellana que han adoptat el català com a llengua familiar (un misèrrim 10% del total, segons l’EULP2018, però que contribueix a assentar el fenomen). Pel que fa als catalanoparlants de L2, ara mateix el grup més nombrós de la nostra comunitat, l’absència de partitiu és pràcticament norma, és a dir, que no troben a faltar res en una falca de TMB com aquesta: “Diumenge es posaran en funcionament tres de noves”. Si no els cal, difícilment el restituiran mai.

Però la fagocitació no s’atura aquí. L’extremitat amputada continua gangrenant altres òrgans.

D’un videoblog: “Estic valorant deixar de llegir llibres i dedicar-me exclusivament a la meva altra afició: comprar-los.” Si no us ha grinyolat, no patiu: sou normals. Senzillament us adapteu a l’entorn, que va arraconant el pronom tradicional en aquesta mena de construccions (sí, el partitiu: comprar-ne). D’un diari: “No és cap droga nova, els turistes anglesos i francesos fa anys que la consumeixen.” De la piulada d’una escriptora: “No puc dir ‘no tinc por’. La tinc.” D’un reportatge televisiu: (reportera): “I no teniu por?” (dues noies de Girona, ventines): “Home, la por la tens sempre, de nit.” De la piulada, atenció, d’un expert en llengua: “Sí senyor. Quan en Tal té raó, la té.” D’un article en un digital: “Em sap greu si heu arribat fins aquí esperant una resposta però la veritat és que no la tinc.” En tots aquests casos sí que s’ha fet servir pronom, però no el que tocava, sinó, ves per on, el mateix que fa servir el castellà (que no té partitiu). Tant en un cas (absència) com en l’altre (substitució), el sistema pronominal en queda afectat.

I com que no es pot tocar una peça del codi lingüístic sense afectar les altres, la necrosi progressa. Vegem-ho amb dos casos que ja van una mica més enllà.

El primer, de la conferència d’una periodista televisiva a l’IEC: “[els alumnes de periodisme] Ja no s’informen a través dels mitjans tradicionals, senzillament perquè ja no es consumeixen”. Amb el pronom en la frase no hauria presentat ambigüitat: ‘els alumnes no en consumeixen [de mitjans tradicionals]’ o també ‘[de mitjans tradicionals] ja no se’n consumeixen’. Però en posar-hi el reflexiu es (el mateix del cèlebre cas de “El cadàver no es va poder aixecar fins a l’arribada del jutge”), no sabem si qui ja no es consumeix són els mitjans o els alumnes, tips d’avorrir-se llegint-ne. Aquí, doncs, el canvi en la substitució pronominal es combina amb la interferència d’una construcció típica del llenguatge periodístic modern.

L’altre el trec d’un anunci de la Generalitat: “Quan compris un aparell nou tens dret a entregar-ne el vell a la persona repartidora”. És l’altra cara de la moneda: aquí el pronom hi sobra (“…tens dret a entregar el vell…”). Si l’hi posen és precisament a causa de la pèrdua d’intuïció lingüística: com que ja no saps gaire quan toca i quan no, n’hi poses un per si de cas. El resultat és una oració aliena al codi lingüístic. Tal com passa en altres com aquesta, cada dia més freqüents: “Avui en celebrem el seu naixement.”

Per què dic que el partitiu ja no el recuperarem? Perquè, tal com passa amb quasi totes les coses de la llengua, és un mecanisme que s’aprèn imitant, no pas raonant amb lògica. Com heu pogut comprovar si heu arribat fins aquí, les explicacions sintàctiques fan de mal seguir, i sovint de més mal aplicar. Si amb un cas tan obvi com el de sentir/escoltar no ens en sortim, imagineu-vos amb un de complex com aquest. Per això, a mesura que vagin desapareixent els models bons (la generació de 40 cap amunt) la restitució s’anirà fent una mica més difícil. Que ja ho és prou ara.

[*Els autors dels exemples reportats són tots parlants d’alta competència, d’aquí el valor que tenen. N’ometo l’enllaç per focalitzar l’atenció en el cas i no en la persona.]