10.05.2020 - 21:50
Sé el cas cert d’un conegut que es va encomanar de Covid-19 i la cosa se li va complicar prou perquè hagués d’anar a fer cua a l’UCI. En aquell indret, desemparadament sol, i potser ja més allà que no aquí, va sentir que el responsable mèdic corresponent es mirava la seva fitxa, en demanava l’edat i, sense donar-se marge de dubte, li indicava la porta de sortida. Però un altre de l’equip va dir que el coneixia, que era una persona dinàmica i rellevant en el cercle social i cultural de l’indret i que era físicament fort perquè, tot i l’edat, no deixava de practicar activitat esportiva exigent. I llavors el metge en va ordenar l’ingrés. En un tres i no res el conegut va ser objecte de triatge i retriatge, i l’atzar que l’atengués algú que va saber qui era li va salvar la vida. Literalment.
Segur que, després del primer pic de la pandèmia, qui més qui menys deu poder explicar casos viscuts com aquest, malauradament massa dels altres sense final feliç. Abans, no havien estat pas pocs els metges que, quan es van veure venir la patacada, van advertir que no hi hauria prou llits ni prou respiradors ni prou mans per a atendre tots els pacients crítics, i que, si no s’hi posava remei, caldria triar qui seria atès i qui no. I aquest sol advertiment va posar el terme ‘triatge’ a l’ordre del dia. I va fer que sortissin recursos de sota les pedres per a multiplicar els llits, per a incorporar personal ja retirat o en formació i per a posar enginy i talent a inventar màquines capaces de fer respirar el que fos. Calia fer possibles i impossibles per no haver d’escollir quin entre dos pacients es miraria de salvar i quin altre es deixaria a la seva sort.
I presentada en aquests termes no crec que la situació doni gaire més de si. Però emmascara un debat que, més enllà de l’emergència sanitària actual, caldria mantenir amb serenitat. I és que el triatge en moments crítics és inevitable. I que d’alguna manera l’exigim, i encara en voldríem més i millor. Triem en tot i a cada instant entre diverses opcions la que ens sembla que és més oportuna i pertinent, i sospesem la tria alhora des d’una perspectiva de benestar subjectiu i d’interès col·lectiu, fent-hi consideracions econòmiques i morals, mirant de discernir quina de les opcions aporta més beneficis per a poder-la escollir.
Doncs també així quan ens debatem amb una malaltia, de vegades entre la vida i la mort. Qualsevol sistema sanitari s’estructura sobre el triatge: els recursos no són il·limitats i per força cal decidir invertir-ne més en el cistell de la prevenció d’aquella patologia o en el cistell del tractament d’aquella altra perquè es considera més beneficiós socialment fer-ho d’aquesta manera que no d’aquella. O, en tot un altre nivell, dictar les voluntats anticipades té també l’efecte de facilitar el triatge als professionals i els familiars que han de prendre decisions límit en el context més fatal.
Caldria no estigmatitzar el triatge perquè no és, en si mateix, el problema. El drama, en tot cas, ve quan, lluny de poder sospesar què serà finalment millor per a aquell pacient, cal condemnar-lo només perquè no hi ha els recursos suficients per a donar-li l’oportunitat de tenir una altra oportunitat.
