Als museus s’està de primera a l’estiu, sense calor i en silenci, són llocs per a temperar la hiperventilació. Sempre hi estic bé, en aquests espais; una altra cosa és si sempre m’interessen les expos que proposen, figues d’un altre paner. Però sempre els dono un vot de confiança: al capdavall, si continuem veient obres prescindibles al teatre i veient pel·lis i sèries ídem, i llegint llibres encara més ídem, oi que no per això deixem d’anar-hi ni de veure’n ni de llegir-ne? Ja en faran unes altres de bones, d’expos, no examino ni suspenc un museu de referència per això fins al punt de no tornar-hi més, al contrari. Hi ha, això sí, unes autoanomenades expos ben publicitades com a tals pels mitjans, que no veuré mai, en espais que no són museus ni centres d’art sinó operacions d’espavilats: les immersives —potser un dia hi aniré per confirmar el desastre que causen al que més importa, la relació íntima amb l’obra d’art tal com és i la va fer l’artista.

Aquest article va d’un dels refugis contra la sufocació i el soroll estremidor que campa per la vida social, els mitjans, les relacions esporàdiques al carrer, les botigues, pertot. Són temps agressius. Arrecerar-nos en l’art i el museu és la proposta.

Els cartells de Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948), al Museu d’Història de Catalunya. Recull d’una part de l’obra que el pintor ha dedicat a tantes activitats col·lectives i editorials (Edicions del Mall, que va fer tan reconeixible). A càrrec de Julià Guillamon i muntatge d’Albert Planas, un equip de referència en aquest camp. Ben interessant l’entrevista que li fa el curador. Viladecans s’ho val i s’ho reval, hauria de tenir més als nostres museus. Fins a l’1 de setembre.

Mari Chordà (Amposta, 1942) al Macba. Molt de temps li ha costat a la pintora i activista cultural del feminisme contemporani veure una expo com aquesta, que, defensora sempre de la seva petita pàtria, l’artista ha fet començar a Amposta. Ara arriba a Barcelona, plena de vitalitat, ella i l’obra, que a vuitanta-dos anys de l’artista llueix nova. A mirar i remirar també l’obra actual, la Chordà ha tingut èpoques de sequera però sempre s’ha refet i ha pintat i tornat a pintar la mar ampostina i les imatges que li proporcionen per pintar i tornar a pintar les formes de l’interior femení més fondo. A cura de Teresa Grandas. Fins al 12 de gener.

Reencantaments, al Museu Etnològic. Aquest museu, davant per davant del Picasso, que fins fa quatre dies s’anomenava Colonial i ara és de les Cultures del Món, ha engegat una proposta interessant per relacionar l’art contemporani amb les seves col·leccions. Hi participen nou artistes, soles o en equip. Fa goig veure, només entrar, una gran hamaca de les terres veneçolanes, on pots seure i gronxar-t’hi si vols, que les dues artistes que signen la instal·lació, Ruta de Autor, hi han pogut instal·lar, cedida per un emigrant que no se’n va emportar res més de casa i ara viu aquí, confrontada a les dues que conserva el museu. Totes les intervencions artístiques dialoguen amb l’art popular museificat, tan impossible de jerarquitzar, i totes reencanten les peces del museu que cada artista hi ha escollit. A cura de Rosa Lleó. Fins al 29 de setembre.

Maria Sanmartí (Barcelona 1886 – París 1952), a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, és una de les expos insospitadament lluminoses de la temporada. No sols per l’obra d’una pintora naïf o d’art brut, com preferiu, plena de llum, sinó per la sorpresa immensa de veure-la i no saber-ne el públic gran cosa fins ara, ni de l’artista ni de l’obra. Mare del pintor Antoni Clavé, així li agradava de signar. Xavier Montanyà ho ha explicat de meravella en aquest diari, donant compte d’una història densa i difícil i de l’admiració que li van professar artistes com Picasso i d’altres. A cura d’Aitor Quiney. Fins al 15 de setembre.

Joan Gardy Artigas (Boulogne-Billancourt, 1936) al Museu Can Mario de la Fundació Vila-Casas, a Palafrugell. Un altre dels grans artistes del país, ceramista, que ha trigat també a veure una expo com aquesta. Ha treballat amb el seu pare, Llorenç Artigas, en tàndem amb Miró, i amb l’escultor Giacometti i d’altres artistes. Maria Palau signa aquesta completa entrevista que ens permet de conèixer-lo una mica més. A cura de Ricard Bru. Fins al 24 de novembre.

Precursores: feminismes, càmera en mà i arxiu a l’espatlla, a la Filmoteca de Catalunya. Un recorregut per la història cultural i visual del feminisme a França als anys 1970 i 1980 a través de l’obra i la influència de Delphine Seyrig, Carole Roussopoulos i Ioana Wieder, creadores del col·lectiu Les Insoumuses. Ve de París i ha estat adaptada per la Filmoteca amb la incorporació d’obres d’Eugènia Balcells, Pilar Aymerich, Fina Miralles i Mari Chordà entre més. A cura de Nicole Fernández Ferrer i Nataša Petrešin-Bachelez. Fins al 17 de novembre.

Bon estiu tingueu.