A favor de Joel Díaz i dels programes d’humor (encara que no m’agradin)

Joel Díaz, un venut al sistema segons el seu propi perfil de Twitter, ahir a la tarda va anunciar que plegava i que deixava de presentar el programa Zona Franca per l’acomiadament de Manel Vidal. Més concretament, deia que considerava que la decisió presa per la direcció de TV3 era injusta i inacceptable tant en el fons com en la forma en què s’havia pres i comunicat. Vet-ho aquí, doncs: en un país on no plega ni dimiteix ningú, encara que la faci de l’alçada d’un campanar o sigui un competentíssim incompetent, resulta que l’únic que plega és un venut al sistema!

I per què ha plegat Joel Díaz? Perquè TV3 va fer fora Manel Vidal, un amic i col·laborador del seu programa, que com tothom sap va situar el PSC a l’extrem d’un gràfic que tenia la forma d’una esvàstica. Això passava després d’haver vist com Carles Puigdemont era tractat de “rata immunda” en un altre programa de la casa, se suposa que per accident. Segons Sigfrid Gras, director de TV3, el gag, el de Zona Franca, no s’adequava a TV3 i traspassava certs límits. Això dels límits, com les famoses línies vermelles que agraden tant als polítics, és una ciència força infusa, perquè mentre el govern no creï una Direcció General de Límits, saber on són situats, i sobretot qui els situa, sempre és una incògnita.

De fet, el director de TV3 va dir que el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals és el que posa els límits de l’humor i “és bastant explícit amb el tema del nazisme i les esvàstiques”. He estat una bona estona mirant de trobar alguna referència al nazisme i les esvàstiques al llibre d’estil de la Corporació i no n’he vist cap. Vull creure que sí que hi són i que sóc jo qui no les he sabudes trobar. Gras també va explicar que TV3 revisava tots els guions del Zona Franca, que no seria la primera vegada que retiraven “coses dels guions” i que el missatge “Puta nit i bona Espanya”, que obria cada dia el programa, canviaria a partir d’aquesta setmana. No m’acaba de lligar del tot amb la “independència i llibertat d’expressió” que defensa el punt dedicat a la llibertat professional del famós llibre d’estil, però continuem endavant.

L’ús del nazisme i la seva simbologia, i sobretot l’abús, és un tema que m’interessa especialment com a mig alemany que sóc, i per tant descendent de persones que van col·laborar més o menys activament amb el nazisme. Fa molts anys que denuncio l’alegria amb què els adversaris són acusats de “nazis” impunement i la casualitat que la majoria de vegades coincideix que aquests adversaris són independentistes catalans, individualment o com a col·lectiu. Per respecte a les víctimes, em sembla moralment inacceptable, per no dir repugnant, que algú faci comparacions a la lleugera amb Hitler o amb els mètodes emprats pels nazis. Tampoc el PSC, és clar, que utilitzava el nazisme per parodiar Alicia Sánchez-Camacho i Artur Mas en aquest vídeo electoral del 2012.

I ara ve la pregunta del milió. És justificable el gag de Manel Vidal al Zona Franca? A mi certament no em va fer gràcia, com en general no me’n feia la resta del programa, amb un humor que per al meu gust particular era massa matusser. I jo no recomanaria mai a cap humorista que fes servir esvàstiques ni cambres de gas en els seus acudits. És un terreny massa pantanós i hi ha massa risc de quedar atrapat en el fang. Però l’humor sobre l’Holocaust existeix i als camps de concentració, enmig de l’horror, s’explicaven acudits. Yad Vashem, l’entitat que a Israel es dedica a recordar les víctimes de l’Holocaust, va publicar el 2014 un llibre amb un títol ben manifest: It kept us alive: Humor in the Holocaust. I el ninotaire nord-americà Sam Gross, que publicava a The New Yorker i és d’origen jueu, fins i tot va publicar un llibre que es deia 120 Funny Swastika Cartoons.

Podem discutir, per tant, sobre si és més encertat o menys el recurs gràfic que va usar Manel Vidal. Podem tenir clar que hi ha moltes altres maneres de dir que el PSC és un partit d’extrema dreta, si volem dir això. Però d’aquí a fer-lo fora hi ha un món. Targeta groga? Potser. Que si el partit s’hagués jugat a Alemanya la targeta hauria estat vermella? Segurament. Però l’expulsió de Manel Vidal, que després de la renúncia de Joel Díaz i del guionista Magí Garcia previsiblement significarà la fi del programa, sense que el PSC ni tan sols ho hagués demanat públicament, distrets com estan amb el pressupost, sembla més aviat una revenja o que hi havia més comptes pendents amb ell o amb el programa. És la diferència entre fer humor dòcil o irreverent, políticament correcte o incorrecte. Si fas bondat t’encarreguen el resum de l’any i si no, no arribes a final d’any.

A Catalunya ens calen més humoristes i riure més, no pas menys. Les rialles ens salvaran, per dir-ho a la manera del sociòleg Peter Berger. Només les rialles ens salvaran, hi afegiria jo. A la política catalana, hi falta sentit de l’humor. A la televisió pública catalana hi falten programes d’humor. Miquel Calçada ens va mostrar ja fa molts anys quin era el camí que calia transitar, però ningú no sembla disposat a agafar el relleu, més enllà del gran tàndem Peyu – Jair Domínguez. Humor amb sentit de país, sense canviar d’idioma a la primera de canvi, amb un marc simbòlic que sigui el propi i no el del país veí, en què els referents no siguin sempre els polítics de Madrid i les folklòriques de torn. Això el Zona Franca també ho tenia clar, i portava convidats de fora de l’òrbita endogàmica habitual, que també era d’agrair. I una altra cosa que cal, és clar, és un públic, i uns polítics, i uns directius, disposats a i capaços d’entendre aquest humor.