02.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 03.01.2023 - 01:28
Ambler Moss va fer moltes coses per Catalunya al llarg de la seva vida i aquesta va ser de les primeres. De fet, en van ser dues. Com a vice-cònsol dels Estats Units a Barcelona, entre 1964 i 1966, va decidir d’aprendre català. Això ja ens dóna una idea del personatge. Un diplomàtic ianqui, en ple franquisme i sense cap necessitat, va fer més en dos anys que molts immigrants en més de mitja vida. Però és que després, un cop tornat als Estats Units, va aconseguir que el català fos inclòs a la llista de llengües oficialment reconegudes pel Departament d’Estat. La mateixa llengua que Madrid perseguia i mirava de fer desaparèixer, entrava per la porta gran a Washington.
Però qui era Ambler Moss? D’on sortia aquest personatge? Graduat en Ciències Polítiques i Econòmiques a la Universitat Yale el 1960, sabem que el 1961 va desembarcar a Barcelona com a tinent de la sisena flota nord-americana. Un entre tants. Els qui tenim una certa edat encara recordem la Rambla plena de grupets de mariners nord-americans uniformats. A les tavernes i els bordells de la zona segur que també els recorden. Encara faltava molt per a la famosa acció de protesta de la Crida, que l’any 1986 va pintar de color rosa la fragata USS Capodanno i va portar activistes com Àngel Colom, Carles Riera i Jordi Sànchez davant dels tribunals.
Allà va començar la relació de Moss amb Barcelona i Catalunya, però va ser en els seus anys com a vice-cònsol quan hi va haver l’enamorament. Posant per davant els ideals democràtics a la teòrica neutralitat dels diplomàtics, no només es reunia amb els moviments clandestins antifranquistes, progressistes i catalanistes per definició, sinó que els donava suport en la mesura del possible. Va descobrir Cadaqués com a lloc idíl·lic, però també Montserrat i el seu simbolisme, i en va posar el nom a una de les seves filles. Els seus records d’aquesta etapa són recollits al llibre (Quatre) barres i estrelles. Memòries d’un ambaixador nord-americà a Catalunya, de Símbol Editors, amb pròleg de Jordi Pujol.
Diplomàtic de tarannà dialogant i conciliador, és evident que Ambler Moss tenia una sensibilitat especial pels interessos i les lluites de nacions oprimides i perseguides com la nostra. Quan va desembarcar a Barcelona per primera vegada, ja havia llegit l’Homage to Catalonia de George Orwell, i després va ser la Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives que el va endinsar en el coneixement de la identitat catalana. Com tot diplomàtic, li va arribar el torn de deixar Catalunya, i després d’uns anys a Brussel·les en què es va especialitzar en transaccions comercials internacionals, el president Jimmy Carter li va fer l’encàrrec de negociar amb el govern de Panamà el traspàs de la sobirania del Canal.
Però les visites i la relació amb Catalunya les va mantenir tota la vida. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi i uns anys després va entrar a formar part de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i del jurat del Premi Internacional Catalunya. En el seu discurs d’ingrés com a membre corresponent del IEC, Moss apuntava una possible via per a augmentar la influència internacional del nostre país: “Si prospera el Tractat de Lisboa, els catalans poden entrar en el cos diplomàtic de la Unió Europea i així ampliar el pes específic de Catalunya.” Més endavant, el 1995, va impulsar l’acord de cooperació entre Florida i Catalunya, amb les corresponents visites a Barcelona del governador de l’estat, Lawton Chiles, i del president Jordi Pujol a Miami.
Segurament, l’episodi més conegut i recent de la relació de Moss amb Catalunya és la trobada que va propiciar entre Carles Puigdemont i Jimmy Carter a Atlanta l’abril del 2017 per a informar-lo de l’estat de situació en el conflicte entre Catalunya i Espanya. Com a membre del Consell Consultiu de DIPLOCAT, Moss va fer la petició al seu amic Carter i aquest va acceptar. Els preparatius de la trobada es van mantenir en el més gran secretisme, conscients que la diplomàcia espanyola faria tot el possible per boicotar-la. Si feien mans i mànigues per anul·lar un innocu acte acadèmic a la Universitat de Nàpols, què no farien per aturar aquesta trobada pocs mesos abans del referèndum?
Puigdemont només ho va dir als seus col·laboradors més propers i Albert Royo, secretari general de Diplocat, també. A TV3, que havia de donar la notícia, només ho sabien quatre per evitar filtracions. Un cop més, la intel·ligència espanyola va fer honor al seu nom i no es va assabentar del viatge fins que Puigdemont ja havia aterrat a Atlanta. Ja era prou tard perquè les trucades que de segur es van fer, o intentar, tinguessin cap efecte. La reunió estava estratègicament programada a les 8.30 de l’endemà. Royo diu que encara va patir quan va saber que els Estats Units havien iniciat bombardaments a Síria amb avions que s’enlairaven des de bases espanyoles, però no va ser el cas. La reunió es va fer i va tenir una gran repercussió mediàtica.
Carles Puigdemont explica alguns detalls de la trobada al seu llibre M’explico. La lluita a l’exili, on apareix la queixa formal que l’ambaixada espanyola va fer arribar a la Secretaria d’Estat nord-americana, que al seu torn la va transmetre al Centre Carter. La queixa no va arribar més enllà, almenys que se sàpiga, però sí que és cert que la fotografia de la trobada entre Carter i Puigdemont, que va fer el Centre Carter, no s’ha fet mai pública. El Centre Carter també va fer una nota aclarint que era una trobada informal i que no implicava cap presa de posició de Carter en el conflicte.
Puigdemont, que parla de Moss en molt bons termes, explica que un dia li va dir: “Quan sigueu independents, vull tenir la nacionalitat catalana.” Moss, que ja s’havia adherit a la campanya “Let catalans vote” d’Òmnium, l’any 2021 també va signar el text “Dialogue for Catalonia”, que demanava l’amnistia dels presos polítics i exercir el dret d’autodeterminació. Albert Royo en recorda la gran bonhomia i diu que les darreres vegades que hi havia parlat estava trist perquè les mesures relacionades amb la covid-19 li impedien de fer les seves visites anuals a Catalunya.
En els anys d’eufòria i de “ho tenim a tocar”, quan fèiem broma que no calia renovar el document d’identitat o el passaport perquè total, per quatre dies no valia la pena, jo sempre deia que un cop fóssim independents calia organitzar un gran acte d’homenatge als nostres aliats internacionals. Ho deia de debò. Potser no són gaires, però certament són més dels que ells volen i diuen. L’objectiu, és clar, era fer-los un homenatge en vida. En el cas d’Ambler Moss lamentablement ja no podrà ser, però això no hauria de ser motiu per a no fer-li l’homenatge que es mereix.
