16.05.2021 - 21:50
Aquests mesos hem assistit a una situació sense precedents a la història mundial recent. La crisi generada per la covid-19 ha posat cap per avall la situació social coneguda fins ara.
Els seus efectes són presents en el nostre dia a dia. Des del “món adult” parem esment a qüestions com ara l’economia, la salut, l’ocupació i el turisme, però no posem la mirada en com aquesta crisi afecta les necessitats dels infants.
Ens sorgeixen diferents qüestions. Com impacta aquesta crisi en la població infantil? Quines dimensions psicològiques o de desenvolupament poden veure’s alterades? Afecta tothom per igual o hi ha grups més vulnerables? Es poden esmorteir els efectes d’aquesta crisi en els infants?
Barreres per a socialitzar
La pandèmia implica trencar les relacions socials amb iguals i amb la família, dos dels àmbits clau per al desenvolupament infantil.
Si a això li sumem l’estrès i la incertesa familiar en els àmbits social i econòmic, s’incrementa la situació d’angoixa i por dels infants. Com a conseqüència, presenten més problemes de salut mental, com ara ansietat, depressió i símptomes relacionats amb l’estrès.
En molts casos, aquesta situació ha empitjorat a causa de la malaltia o la mort d’éssers estimats. A curt termini, s’han produït crisis d’ansietat, alteracions de la son, de l’alimentació i de l’exercici físic. La modificació d’aquestes rutines pot afectar el desenvolupament en edats molt primerenques, i pot produir, fins i tot, canvis més duradors.
A més, els nens i els adolescents han perdut un altre espai de socialització: l’escola. Aquest s’ha desnaturalitzat i s’ha omplert d’elements artificials (màscares, gels, distància…).
La fatiga pandèmica també arriba als infants
Amb el pas del temps es produeix una certa habituació a les mesures restrictives i apareix la denominada fatiga pandèmica. Es tracta d’una reacció d’esgotament davant una adversitat mantinguda i no resolta.
Pot portar-nos a la complaença, l’alienació i la desesperança. Apareix de manera gradual en el temps i es veu afectada per emocions i pel context social i cultural.
La població infantil i adolescent no és aliena a aquesta situació, perquè les famílies actuen com a modeladores de la resposta que donem a la pandèmia. En la mesura que el món adult dóna senyals d’esgotament, és fàcil que aquesta sensació es traslladi als infants.
Finalment, a llarg termini, caldrà parar especial atenció als nascuts durant la pandèmia. Aquesta generació, en moments crítics del seu neurodesenvolupament, es veu privada d’informació socioafectiva per l’ús prolongat de màscares i per l’aïllament, cosa que podria impactar en el seu desenvolupament cerebral.
Una pandèmia diferent per als grups més vulnerables
A tot això hem d’afegir unes altres variables moduladores. La visió “adultocèntrica” de la pandèmia ha impedit de tenir en compte variables fonamentals per al desenvolupament adequat dels infants, especialment, dels més vulnerables.
Cal recordar que no tots els infants gaudeix de les mateixes oportunitats ni dels mateixos recursos. Per això, les conseqüències són més devastadores per als nens i els adolescents en situació de desavantatge social, de risc social o amb circumstàncies de desenvolupament diferencial (trastorns d’aprenentatge, del neurodesenvolupament, etc.).
Recordem que la Convenció dels Drets de la Infància parla de l’interès superior del menor. Els infants han de tenir una protecció especial i oportunitats i serveis per al seu desenvolupament físic, psicològic i social.
Aquestes oportunitats s’han vist truncades durant la pandèmia. Imaginem, per un moment, les situacions que han passat durant el confinament els infants maltractats. Pensem en menors amb trastorns del neurodesenvolupament que tenen limitacions per a entendre el món social que els envolta. O en menors que són víctimes de violència de gènere.
Per a tots ells, que constitueixen la infància més vulnerable, les conseqüències són encara més greus. Una immensa majoria de menors en situació de risc ha tingut dificultats per seguir adequadament el curs escolar. L’escletxa econòmica, social i tecnològica ho ha fet més difícil encara per als alumnes que partien d’una situació de desavantatge.
La desconnexió digital de les famílies en risc, juntament amb una menor preparació per a atendre les demandes escolars i un major absentisme escolar, fan que s’incrementin les possibilitats de fracàs i abandonament escolar. A això s’afegeixen més factors estressants familiars tan importants com són la desocupació, la precarietat laboral i la sobreocupació de la llar.
Finalment, hi ha hagut un augment preocupant de situacions de violència contra els infants en l’àmbit familiar. Psicològicament, a més, apareixen problemes greus com ara l’ús excessiu de pantalles, l’avorriment, el descontrol i la desregulació horària.
També s’hi afegeix la manca de relació amb els amics, por irracional, ansietat i problemes de gestió de les emocions, que generen un increment dels problemes de salut mental descrits.
Claus per a posar la mirada sobre els infants
De quina manera podem revertir o disminuir aquests efectes? D’una banda, a escala social, les mesures imposades haurien de tenir una visió més centrada en els infants. És necessari que tinguin en compte les seves necessitats i que desenvolupin un sistema de protecció social que surti de l’assistencialisme i procuri el desenvolupament integral de les famílies.
Per la seva part, el sistema educatiu hauria de ser garantia de la igualtat entre els alumnes i corregir la situació de desavantatge d’alguns infants que, per diferents circumstàncies, són més vulnerables (a causa de trastorns del neurodesenvolupament, discapacitats, risc social…).
Igualment, una ràtio més alta de professionals de la Salut Mental Infantil des de l’atenció primària milloraria l’ajuda psicològica als infants. En la mateixa línia, seria un eix clau completar la xarxa de psicòlegs de la Intervenció Social en Serveis Socials Comunitaris, que atengui els infants en situació de risc i vulnerabilitat.
Com podem ajudar la població infantil
Finalment, en l’àmbit familiar, podem ajudar els nostres fills de diferents maneres. Serà fonamental intentar de mantenir hàbits i rutines saludables. També és satisfactori per als infants permetre elements extraordinaris i de gaudi a casa (veure un film com si fos el cinema, muntar una tenda d’acampada al menjador, fer un sopar com si fos un restaurant, desafiaments…).
Passar temps en família, entendre i atendre les seves manifestacions d’angoixa o malestar, afavoreix un benestar psicològic i un ajust emocional adequat. També cal proporcionar-los informació adequada a la seva edat i permetre’ls el contacte habitual per diferents mitjans amb els seus familiars i amics. Així mateix, anticipar-los els canvis que es produeixin, amb un llenguatge ajustat a la seva edat, mantenir la calma i reconèixer l’enorme esforç que fan són qüestions importants per a la seva adaptació.
En definitiva, hem de ser un exemple per als infants, perquè el modelatge és la principal font d’aprenentatge. Si ens veuen forts en l’adversitat, sensibles a les seves emocions i responsables en els nostres comportaments, els ajudarem a afrontar d’una manera més saludable els efectes que la pandèmia té en el seu desenvolupament i aconseguirem uns infants més resilients i amb menys desigualtats.
Els autors d’aquest article són Nines Ballesteros-Duperón i Carlos Martínez Martínez. Ballesteros-Duperón és professora titular de psicobiologia a la Universitat de Granada. Martínez Martínez és professor del màster de psicologia de la intervenció social de la Universitat de Granada i psicòleg d’equips de tractament familiar de l’Ajuntament de Granada. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
