Fase de negació

Molt oportuna la jornada ‘La llengua catalana a l’ensenyament secundari’ que va muntar el GELA fa pocs dies, i encara més la publicació d’aquesta peça que en sintetitza el més destacat. Oportuna, dic, perquè l’escissió de la comunitat catalanoparlant a l’hora d’afrontar la qüestió de la salut lingüística ens està portant a una inacció suïcida.

Com els nens petits que es tapen els ulls i es pensen que no els veiem, o encara pitjor, com l’instint primari que ens fa aclucar l’ull davant d’allò que ens fa por, el català (l’ésser humà, no el codi lingüístic) no vol sentir de cap de les maneres que la llengua va de mal borràs. Ni per mal de morir, i perdó per la gracieta macabra. Pobre de tu. No, la iaia no s’està morint, la iaia no es morirà mai, la iaia és immortal.

A còpia d’enquestes presentades de manera esbiaixada i de silenciar les veus crítiques amb el florviolisme, els successius departaments de la cosa han aconseguit instal·lar a la ment del catalanet un software permanent que diu: ‘Si el català va sobreviure al franquisme ja no es morirà mai’ i ‘No estem tan bé com caldria, però millor que fa quaranta anys sí’. Amb el suport entusiasta, no cal dir-ho, d’uns mitjans de comunicació que s’hi juguen les subvencions. I així, gent que no ha dedicat mai ni cinc minuts de la seva vida a rumiar sobre la qüestió, que no ha ensumat ni de lluny cap text de sociolingüística (de fet és probable que no sàpiguen ni de què s’ocupa aquesta disciplina), gent que ni tan sols s’han pres la molèstia de llegir un fil de Twitter sencer d’algun expert perquè estaven massa enfeinats responent ‘Doncs al meu carrer…’, aquesta gent t’engalten, amb aquella seguretat, que el català no està en perill, on vas a parar, si s’ensenya a l’escola, i tenim tevetrès, i és requisit per treballar a l’administració… És clar, qui ets tu, míser i gris lingüista, per contradir el missatge triomfant de tot un senyor govern.

La instal·lació massiva de vidres de color de rosa es complementa amb un segon tòtem segons el qual els joves parlen millor que nosaltres, perquè nosaltres no parem de dir barbarismes (quant de mal ha fet el pobre carajillo!) mentre que ells, que l’estudien a les immerses o immergides aules des de ben petits, saben dir doncs i cloïssa (que després no ho diguin mai, o que ho pronunciïn com si fos llatí, això a ells ja no els ho expliquis). Els especialistes no paren de denunciar la degradació, tant en ús com en qualitat, de la parla de la generació digital, però no hi ha res a pelar: el bon catalanet, da-li amb la cançó del cofoiós: el jovent, perdó, en català segle XXI es diu els joves, doncs els joves ara parlen millor perquè han après català a escola, i d’aquí no el treus. Sense entrar, perquè això per al profà ja seria màgia Borràs, en la qualitat lingüística d’aquest professoram (val com a genèric o haig de dir ‘professorat’ per força?), una bona part del qual ni en cinc ni en vint-i-cinc anys de carrera hauria après aquesta nosa de fer anar com cal els pronoms febles.

Per això, com que tot aquest catalanam mitjà no té consciència de risc, no troba que calgui defensar res. No solament no reclama mai a cap funcionari o empleat que se li adreci en català (on s’és vist? Obligar algú que està de cara al públic a complir la llei!), sinó que ni tan sols creu que calgui esperar que l’entengui, per això no el fa servir amb el forasteram (tant si ho és de debò com si només ho sembla. Catalanoparlant previngut val per dos). Encara pitjor: com que la llengua va de primera, i com que a més a més nosaltres som els campions de les causes perdudes, ja hi ha qui troba (s’ha vist per aquestes xarxes de déu) que exigir coneixement de la llengua a un emigrant és una forma de racisme intolerable, i que allò esquerranosament correcte és que cadascú aprengui o parli la llengua que bonament pugui, vulgui o li surti dels ovaris, que és el punt precís d’on ara han de sortir les coses mereixedores de respecte. Que després resulti que aquesta llengua que tothom aprèn és el castellà, ves, això ja deu ser una casualitat, però que quedi clar que és un idioma que no s’imposa, on vas a parar, perquè com tothom sap sempre ha estat llengua d’elecció apresa amb goig i entusiasme. Que els ho preguntin, trista paradoxa, als avantpassats maies, asteques, quítxues, nàhuatls, aimares i companyia d’aquests que avui s’alineen amb els seus botxins, en nom d’una llibertat que més aviat és un sarcasme.

En l’actual tempesta espanyolista, en el xàfec d’odi i supremacisme castellà que s’ha desfermat, aquesta actitud és pitjor que una frivolitat.

Per recuperar l’esperit d’aquesta peça, que no era sinó demanar un cop de mà, torno als experts. A la segona part de l’article enllaçat es posen optimistes, perquè es veu que els ex-estudiants que han passat per la immersió però no s’han arribat a convertir en catalanoparlants en realitat són bombes de rellotgeria. De rellotgeria lingüística. ‘Tenen un enorme capital lingüístic adormit’, segons definició de la professora Puri Pinto, capital que de vegades només necessita un petit canvi per explotar: de feina, de població, de parella, d’activitat d’oci… Per a un determinat nombre de parlants ocults com aquests, el mer fet de trobar-se en una realitat quotidiana diferent pot ser l’espurna que faci saltar la metxa. Atès que, pel que s’ha vist fins ara, les exigències legals no sembla que constitueixin cap espurna per a ningú, és l’acció individual dels indígenes (com a clients al supermercat, com a companys a les AMPA, com a col·legues a la feina) allò que pot marcar la diferència entre un mer receptor passiu i un catalanoparlant actiu. Entre algú que no deixarà de ser un foraster i algú que es converteix en un més de nosaltres. El que no aconseguim trobar, per desgràcia, és la manera de fer entendre als autòctons la necessitat, i la urgència, d’adoptar aquest paper.