Fascinant, Elisabet?

Hi ha una mena de fascinació, encara avui, individus que ens considerem fills del nostre segle, del mil·lenni tot just estrenat i que hauríem de fer anar per sendes més equitatives i igualitàries (que no significa uniformistes: on hi ha colors hi ha alegria), gent que ens sabem amants del progrés i de les idees democràtiques (una persona, un vot, sí, els que consideres ignorants, també, ves quines coses), hi ha una mena de fascinació, deia, per aquesta cosa anacrònica i classista, antidemocràtica i injusta i parasitària que és la monarquia.

No, per ser més exactes, per la monarquia, no, que en realitat i ideològicament tots (o la majoria de tots) diem que som republicans: per la reina.

Per aquella reina.

La dels vestits de colors. La dels barrets i els guants. La de la bossa penjada a la sofraja del braç. La que veia passar primers ministres i romania immutable. La d’alça la poteta i mou-la així per saludar des del balcó, des de la carrossa, el somriure impertorbable per respondre com ningú al paper que s’espera del personatge. El somriure estudiat. La funció social que tingui atorgada tan ben lligada a la ficció social que representa. Aquest ordre irrevocable. Els uns a dalt i els altres al seu voltant i la resta a sota, en graons diversos però sempre a sota. La resta, he escrit. La resta que en realitat som tots.

Si posem a sobre de la taula aquesta injustícia, aquest tan gran anacronisme que sustenta una família molt per sobre de les altres i sense que hagi fet res per a merèixer-ho, probablement (gairebé gosaria dir que inevitablement) ens regirarà les entranyes. Tanmateix, encarats a la imatge d’aquella reina incommovible, els seus barrets, etcètera, pot ser que diguem que, mira, que ves, que a mi em queia bé. Els seus gossos. La seva afició a la cria de cavalls. Tot tan interessant. El dia que va fer com que es llançava amb paracaigudes amb en James Bond. El vídeo aquell prenent el te amb l’osset Paddington. Coses així i que, ben pensades i dosificades, fan que creixi l’encaterinament col·lectiu pel personatge i que atorguen una aparença d’humanitat que en realitat engrandeix la imatge d’ésser especial, especialíssim. Per sobre del bé i del mal. A banda de tot i de tothom. Destil·lació de l’essència britànica. La reina màgica del món.

I és clar que sempre hi ha veus que recorden que aquesta mateixa Elisabet II idolatrada en vida i també ara que ja s’ha mort és símbol i representant del colonialisme que tant de dolor (i tanta sang) ha causat a tanta gent durant tants anys, que acumula riqueses pel sol fet de ser filla d’un home amb l’únic mèrit de ser fill de l’altre que tenia per mèrit la mateixa inanitat. I etcètera. Per sort, aquestes veus hi són, i, per sort també, tenim les xarxes, que les escampen. Però, ben mirat, és xocant que la proporció no sigui la inversa, que no hi hagi una majoria apuntant aquesta crua realitat i tan sols algunes veus nostàlgiques, obsoletes, encara encativades per la xarona institució. I és això, només, que volia apuntar ara: la sorpresa per la constatació del fet que determinats valors, de vegades, passin tan tranquil·lament per sobre de la ideologia. Com una reina, símbol clar de l’antidemocràcia, pot esdevenir icona popular al segle XXI. Com pot ser que independentistes i gent de progrés se senti positivament atreta per la figura que representa un imperi (ex-imperi, també ells) colonial, un estat opressor de nacions que enclaustra dins seu, i oblidi, en aquesta atracció, els pobles i la gent que aquest estat ofega.

Hi va haver un temps, ho recordeu?, en què el rei espanyol mataelefants es presentava com a campechano [sic], és a dir, trempat, planer, quina gràcia. Hi havia qui es deia republicà però joancarlista sense trobar-hi contradicció, i catalans que es plantejaven una espècie de separació però amb el lladre com a rei (ai, no, que en aquell temps no li deien lladre). És clar que amb la borbonalla aquests miratges són força més difícils de mantenir.

En fi. Potser d’aquí a no res començaran a provar de fer-nos passar per gracioses excentricitats les exigències de sàtrapa aviciat que ja defineixen el fill que l’ha substituïda a la no-feina (no, el violador de menors al qual la mare, aquesta fascinant Elisabet, ha donat dotze milions de lliures per a pagar l’acord extrajudicial amb la víctima a canvi del seu silenci, no; un altre). Potser voldran convertir en salades característiques d’icona pop allò de fer-se planxar els cordons de les sabates o de reclamar que cada matí li tinguin col·locada una polzada exacta de pasta de dents sobre el raspall, allò d’haver de reclamar que un servent li reculli el llapis de terra si és que li ha caigut mentre feia dibuixets o allò altre de viatjar fent-se portar el llit, el vàter i el paper de textura de vellut per a eixugar-se el cul.

O potser això ja seria massa.

Aquesta sort tindrem.