27.06.2024 - 21:40
Albert Lloreta és un home, i un periodista, ple d’intel·ligència i amb un sentit comú generalment admirable. D’aquells que no alça mai la veu, però que cal escoltar sempre. Lloreta ahir va publicar una piulada a X que crec que paga la pena de comentar perquè és especialment incisiva. Diu: “El procés va ser una farsa, ok, però si el 2017 muntàvem vagues generals, CDRs, l’1 d’Octubre o el Volem Acollir… i ara vivim obsessionats per la seguretat, les drogues, la immigració, i ho tenim tot capturat pel PSOE… podria ser que la farsa ens fes ser una mica millors?”
La pregunta que l’Albert es fa en veu alta, la reflexió que es demana i que ens demana a tots és molt pertinent. Imaginem per un moment que el procés ha estat una farsa –cosa que jo no compartesc de cap manera. Imaginem-nos, però –perquè una farsa voldria dir això–, que tots els polítics independentistes, i l’ANC, Òmnium i els periodistes en general i tots els Mossos i uns quants d’aquests sabuts que sempre ho saben tot i no sé quanta gent més –tots i tothom– sabíem ja de bon començament que tot era mentida, que no hi hauria independència i que en definitiva tot consistia a traure profit personal o de partit d’un engany a gran escala que, ben curiosament, la població no veia de cap manera malgrat haver-hi tanta i tanta gent involucrada i en un país on tot ho xerrem.
Acceptem això com a hipòtesi de discussió, va. I preguntem-nos aleshores com és que aquell país que vivia presumiblement en una farsa i enganyat totalment era infinitament millor que el que tenim ara. Més interessant, més atractiu, més emocionant, més humà, més creatiu, més alegre, més ambiciós, més despert, més de tot. Capaç de fer coses tan monumentals i fabuloses com l’Assemblea Nacional Catalana, la Via i les altres manifestacions de l’Onze de Setembre, la Llei de Transició i Fundacional de la República o el Llibre Blanc, per posar alguns exemples que crec que tots deveu conèixer. I el Primer d’Octubre, és clar! Com és possible?
Jo tinc un parell d’opinions, que són meues i prou. Però les explicaré i vejam si així es pot obrir un debat sobre el tema amb els subscriptors. D’entrada, la primera resposta és òbvia. Allò no era cap farsa. Ho dic i ho afirme, sense cap ombra de dubte. No va ser mai cap farsa, no és encara avui cap farsa. Que hi haja fets contradictoris i canvis de posició sobtats, per més grossos que siguen, no converteixen el procés en una farsa. Altrament, la vida humana mateixa seria una farsa completa. L’ésser humà no és més fort que una balena, ni més ràpid que un puma, ni més resistent que una panerola. Però ha conquerit el món. Per què? Doncs perquè té una màquina extraordinària que es diu cervell i perquè aquesta màquina té una habilitat extrema per a adaptar-se a les circumstàncies.
A quines circumstàncies, en el nostre cas? Clarament a la violència espanyola. Els partidaris de la teoria que tot era una farsa diuen, com a argument insistent, que no pot ser que els dirigents fossen tan innocents per a no esperar la violència espanyola. Però aquest és un argument típic de l’oncletomisme, és a dir, que passe què passe la culpa sempre la tenim els negrets inútils i ignorants i mai els amos blancs. I no és així, amics: no eren naïfs sinó demòcrates, precisament allò que no eren els qui hi havia a l’altra banda, de Rajoy a Sánchez o Illa. Curiosament, aquells que més es beneficien de l’atac furibund dels totoresistes –que diria el senyor Joan Reglà.
Com es va adaptar cadascú, com es va adaptant cadascú encara, això és motiu de discussió i és ben legítim que n’opinem i que ho critiquem. Que els critiquem.
Però aleshores és quan entra en joc el segon argument que m’agradaria posar sobre la taula, que és aquesta caiguda a l’infern completament desproporcionada i fora de lloc que protagonitzem tots plegats, amb males cares, insults, negativitat, desconfiança i una agressivitat despietada, descontrolada, contra nosaltres mateixos. Me’n faig creus, com més va més, de les coses que s’arriben a dir de tots plegats i sobretot de la manera com es diuen…
I en pose un exemple i prou. Entre els qui ja són amnistiats hi ha gent que va fer declaracions duríssimes contra els polítics perquè amb l’amnistia traïen el procés d’independència. Que els van dir de tot. Però, en canvi, ara alguns fins i tot han convocat festes per a celebrar la victòria… de l’amnistia. I jo dic d’ells com deia dels polítics abans: cadascú s’adapta a les circumstàncies canviants i ben fet que fa. Però, aleshores, no caldria demanar més prudència, en general, més empatia i menys agressivitat? No hauríem d’asserenar-nos tots i deixar de combatre’ns obsessivament? I això no implica, en cap cas, rebaixar la discussió política, que ha de ser dura per a arribar a l’objectiu desitjat –jo no deixaré d’opinar fort, però opinar fort no és opinar dur. O és que no veu ningú que, convertint-nos tots en petits monstres intransigents, acabem fent malbé el moviment que més orgullosos ens ha fet sentir, la idea amb la qual som més feliços, el projecte que defineix la nostra generació i que hem de rematar, aquell país brillant del 2017, al qual podem tornar perquè depèn sobretot de nosaltres?
Lloreta: et dec un cafè.
