08.12.2021 - 21:50
|
Actualització: 10.12.2021 - 17:58
Fa 4.000 anys, un sumeri anònim va escriure la primera obra de ficció que sobreviuria fins els nostres dies, l’epopeia de Gilgamesh, que conta les aventures d’un rei que cerca la immortalitat. No és una coincidència: allargar la nostra data de caducitat ha estat sempre una obsessió molt humana, per això la trobem des del principi de la història.
Amb el pas dels segles, aquest somni impossible ha passat de ser patrimoni de la ficció a convertir-se en una possibilitat com més va més real. Ha estat gràcies a un seguit de descobriments que hem pogut entendre la clau del problema: per què envellim.
La resposta més simple és perquè envelleixen les cèl·lules. Encara que aquest canvi de perspectiva sembli trivial, saltar del món visible al microscòpic ens ofereix moltes possibilitats.
Eliminar les cèl·lules velles per frenar l’envelliment
L’envelliment s’havia vist tradicionalment com una cosa inevitable, una conseqüència de ser viu. Però amb el temps hem descobert organismes que semblen immortals, com ara l’hidra i unes certes meduses, capaces de regenerar-se indefinidament. N’hi ha que envelleixen a un ritme extremadament lent, les balenes, per exemple.
Això ens va fer pensar que la degeneració progressiva que experimenta el cos a partir de la quarta dècada de vida havia d’estar explicada per mecanismes biològics que funcionen a ritmes diferents segons l’espècie.
Efectivament, després d’anys d’investigació s’han definit nou factors que es creu que són els principals responsables de l’envelliment dels teixits i, per tant, determinen els efectes del pas del temps al cos.
Més enllà de la simple curiositat de saber com funcionen les coses, això té una utilitat clara: una vegada hem identificat els detalls d’un procés, som en condicions de modificar-lo.
Actualment, se’n proven al laboratori unes quantes estratègies; des d’allargar els telòmers fins a recuperar les cèl·lules mare o reduir el dany oxidatiu. Però la que sembla que té més possibilitats d’èxit és l’eliminació de les cèl·lules velles, també anomenades senescents.
Molts dels processos que porten a l’envelliment acaben generant aquestes cèl·lules senescents que, a poc a poc, omplen els teixits. Aquesta evolució impedeix que la resta de les cèl·lules facin les feines habituals, per això els òrgans deixen de funcionar correctament.
Això es va confirmar fa deu anys amb la creació d’un ratolí transgènic del qual es podien destruir a voluntat les cèl·lules senescents. El resultat va ser que els animals vivien més temps i amb més qualitat de vida.
Un fàrmac efectiu amb massa efectes adversos
La cursa per a trobar com fer això mateix en humans va començar immediatament. Es va trigar poc a crear una nova classe de fàrmacs, els senolítics, que tenien l’habilitat de matar les cèl·lules senescents sense afectar massa les altres.
Es va demostrar que millorava la salut dels animals de laboratori. Llavors es van començar a fer assaigs clínics per veure’n els efectes en malalties relacionades amb l’envelliment, que s’ha vist que tenen un excés de cèl·lules senescents.
Els senolítics són, al cap i a la fi, substàncies químiques ja conegudes que s’empraven per a unes altres coses. Per tant, tenen una especificitat relativa i massa efectes secundaris. És a dir, serveixen com a primer pas, però cal trobar alternatives més segures si es volen fer servir per tractar els símptomes de l’envelliment.
Fàrmacs més precisos dirigits a les cèl·lules diana
Aquí és on entraria la segona generació de senolítics, que es dissenyen en grups com ara el de la Universitat de Leicester (UoL) i el de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Es tracta de fabricar eines que reconeguin les cèl·lules diana de manera precisa i les destrueixin sense tocar a les cèl·lules veïnes. D’això se’n diu teràpia dirigida.
Hi ha diverses maneres de fer-ho. L’equip de la UoL/UOC va començar per investigar com és la superfície de la cèl·lula senescent, quines protuberàncies característiques té que no tinguin les altres cèl·lules i que es puguin identificar fàcilment.
Després d’aconseguir això, van passar a la segona fase: construir alguna cosa que es pogués enganxar en una d’aquestes protuberàncies i descarregar una substància tòxica dins la cèl·lula. No és un concepte nou: ja es fa servir quelcom de semblant per tractar el càncer. És a dir, es va decidir de copiar una idea que funcionava bé i adaptar-la en un altre camp.
Així és com s’ha construït l’anomenada “bomba intel·ligent“, tot personalitzant un anticòs perquè, en compte de reconèixer un microbi o una cèl·lula cancerosa, cerqui la cèl·lula senescent, s’enganxi a la superfície i “exploti” a dins.
Funcionarà en humans?
De moment s’ha demostrat que la idea funciona en cèl·lules humanes en cultiu. Ara cal veure quin efecte té en un organisme i, especialment, si té alguna conseqüència indesitjable. Si els pròxims experiments en animals funcionen, passaran a provar-ho en humans.
En teoria, aquests senolítics dirigits haurien de reduir amb eficàcia la càrrega de cèl·lules velles dels teixits i alentir el procés d’envelliment, almenys en unes certes situacions.
Això no ens donarà la immortalitat, naturalment, ni és això que es persegueix, però podria reduir la mala salut que moltes persones han de suportar a la recta final de la vida. Segurament, fins i tot Gilgamesh s’hi apuntaria encantat.
