15.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 15.12.2022 - 22:46
Ahir al matí, Madrid va viure una sensació que els catalans per desgràcia coneixem massa bé. El Tribunal Constitucional espanyol va estar reunit per decidir si prohibia al congrés dels diputats de debatre la reforma del codi penal. Finalment, va optar per ajornar la decisió a dilluns, que en definitiva és igual i no tan estrident. La reforma ha d’anar encara al senat, de manera que tenen temps de sobres per a frenar-la.
Veurem què passarà dilluns i si finalment s’hi atreviran o no, però l’episodi és tan important com significatiu. Perquè és un colp d’estat, sí, però és el mateix colp d’estat que el PP va engegar el 2016 per castigar el 9-N i el mateix que el PSOE va legalitzar amb la seua ignominiosa actuació durant el 2017. L’única diferència és que en aquell moment el PSOE aplaudia el PP i els jutges colpistes i ara, quan s’han girat contra ell, crida i braceja desesperadament.
En aquest sentit, veure el ministre Miquel Iceta fent declaracions amb posat greu és molt divertit, si a la mà hi tens una fotografia d’Iceta mateix, amb Inés Arrimadas i Xavier García Albiol, tots tres retratats a les portes del Constitucional amb un paperet demanant al tribunal que paralitzàs actes del Parlament de Catalunya. Tal faràs, tal trobaràs, Miquel.
Els socialistes i els seus altaveus mediàtics encara tenen la barra de voler explicar la situació passant per la voreta del fet català i mirant de fer-nos creure que no hi té res a veure. Però i tant que hi té a veure.
Quan ahir els socialistes deien que no podia ser que el TC fos una “tercera cambra parlamentària”, retrataven a la perfecció el paper que aquest tribunal va tenir el 2010, quan modificà de manera unilateral l’estatut de Catalunya, que és on comença tot. I quan ahir, també, s’exclamaven de la intrusió del poder judicial en el legislatiu i de la urgència inèdita que mostrava el TC, què feien sinó retratar a la perfecció allò que el TC va fer el 27 de gener de 2018 per a impedir la investidura del president Puigdemont?
Alguns corifeus del socialisme espanyol, tot i arribar-ho a comprendre, això, han reaccionat argumentant que no es podia comparar allò que passa en un parlament “regional” amb allò que passa en el parlament “de la nació”. I cal dir-los que aquest supremacisme és precisament la benzina d’això amb què es troben avui. Perquè aleshores a Catalunya hi havia en joc la llibertat i la llibertat no entén en classificacions regionals, nacionals o planetàries.
La cosa és ben simple: si als jutges els dónes armes per a interrompre la normalitat civil ells les faran servir. I tu, com a polític, un dia podràs estar-ne satisfet perquè quadra amb els teus interessos, però hauries de saber que si t’han de disparar a tu, en un moment o altre també et dispararan, perquè una volta els has donat eixe dret ja el tenen.
Els espanyols potser es pensaven que eren diferents i que els eixiria de franc destruir la democràcia i aniquilar els drets civils dels catalans per a mirar de frenar la independència de Catalunya. Anaven ben equivocats i ara és la venjança dels seus actes la que ha caigut sobre Madrid. Ja s’ho faran. Em cau lluny.
PS1. Els recomane molt i molt llegir la brutal entrevista que Ot Bou ha fet a Miquel de Palol. Un tast: “Quan es va perdre la guerra civil hi havia una consciència de què era la catalanitat, hi havia una idea, un pla. Un pla derrotat i destrossat, però hi era. Ara no l’hi veig. És un dels objectius del llibre: als poetes se’ns critica que diem les coses que estan malament però no aportem solucions. Aquí n’apunto una: ara no hi ha cap projecte d’identitat col·lectiva, cap pla d’acció. L’únic pla és tenir els diners. Els diners són molt importants, però no construeixen una societat ni una nació. Només cal mirar la història, com s’han construït les nacions i els estats, que són l’encarnació administrativa d’una nació. Abans de voler tenir un estat has de ser una nació, i Catalunya no és una nació, no pas per culpa de Madrid ni de Brussel·les: perquè no s’ha forjat una entitat col·lectiva capaç de construir una nació.”
PS2. Sempre cal llegir també Jordi Goula. Però hi ha dies, com avui, que la seua visió de l’economia i del que ens fan és imprescindible: Per què hi ha tanta agressivitat en els bancs centrals?
La nostra feina, ja ho veuen, és ajudar els lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres de cap classe. A canvi, VilaWeb necessita del vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors.
