El fantasma d’Espinàs

“¿És que hem de viure amb la infantil il·lusió de durar,
després de morir, i de rebre elogis de la crítica i continuar tenint,
i si pot ser augmentant, uns amables lectors?
Si això passés, és que ho veuré, això, i em farà feliç?” 

Josep M. Espinàs

Qui llegeix Espinàs avui? Jo hauria dit que Espinàs es rellegeix, perquè tot i que potser no l’hagis llegit, la seva veu i la seva mirada diria que es respiren en l’aire de la literatura catalana contemporània, tots en sabem dir quatre coses, d’ell, no m’ho desmentiu, que em faríeu infeliç. La seva faceta periodística és un pòsit que no es veu però es percep, vull pensar. I ho dic i gairebé no miro la pantalla mentre ho teclejo perquè sé que és una mentida que vull que es faci veritat. Un any després, Espinàs potser ha sigut llegit i reinterpretat, potser ha sigut reeditat, però em sembla que encara el tenim en un calaix equivocat, i oblidat.

“En principi, la norma és l’oblit progressiu, i l’experiència demostra que si la mort proporciona un cert prestigi notable, aquest prestigi és momentani. Si alguna cosa em preocupa una mica és la pre-posteritat, és a dir, no poder acabar el llibre que estigui escrivint. Perquè m’agrada començar i acabar. Que això és la vida” (El meu ofici, la Campana, 2008). Doncs ens trobem en l’etapa de prestigi momentani, pel que sembla.

En el primer aniversari de la seva mort, el seu nom torna a dir-se i a imprimir-se, i la il·lusió de posteritat enlluerna. I enlluernat no hi veus bé, t’has de col·locar a l’ombra i veure l’escena il·luminada des d’una certa distància. És el que penso que faria Espinàs si fos aquí, si el tinguéssim entre nosaltres no ja com un pòsit com deia abans, sinó com un fantasma. És divertit imaginar un home tan d’avui-és-avui, tan de tocar de peus a terra, tan de mirar de prop, com una forma ectoplasmàtica, invisible, entre nosaltres, surant i veient-ho tot des d’una certa alçada. Com s’ho agafaria? Hi penso, aquests dies.

Aquesta setmana, en un trajecte en bus travessant la comarca del Pla de l’Estany, badava amb el paisatge i de cop i volta unes veus em van distreure. Dos passatgers comentaven la vaga dels pagesos, el preu de les tomates, com s’ha encarit tot, pagesia o mort. Em va venir Espinàs al cap. Una hora després, passejava pel carrer de les Ferreries Velles de Girona, i en una llibreria de segona mà hi vaig trobar la segona novel·la que va escriure, El gandul (1955), en l’edició aquella diminuta i preciosíssima d’A Tot Vent. “Ja la tinc”, em vaig dir per no caure-hi. I em vaig endur la Mrs. Dalloway de Cèsar August Jordana (1930) també d’A Tot Vent. I al tren, tornant cap a casa, obro aquell llibre taronja que fa olor de vainilla i hi llegeixo: “Consell literari: Joan Oliver, Joan Triadú, Josep M. Espinàs, Joan Carreras, Xavier Bru de Sala”. Espinàs tres cops en tres hores. El fantasma pren cos.

Ara fa un any, quan es va morir, jo ja sabia que es moriria, perquè es mor tothom, que diria ell, gran cultivador dels conceptes que ens igualen, però també perquè havia anat sabent com estava, com es trobava, des que el 2018 vaig poder entrevistar-lo a casa seva. No sé si ho puc dir, si el fantasma que sento que avui seu al meu costat m’ho deixa dir, però m’arrisco i si convé ja sabrà com renyar-me: Espinàs va morir en un oblit doble. Hi ha l’oblit progressiu que deia ell i que en teoria arriba després que has mort, però avui dia aquest oblit pot arribar abans, si deixes d’escriure i d’aparèixer al circ públic. Espinàs va escriure un article al dia durant un fum d’anys, ara no ens interessen les xifres, ens ocupa com aquest fum d’anys es va difuminar quan ell va anar reduint el ritme sense voler adonar-se’n del tot, teclejant a l’olivetti com si encara en fes un al dia. En els últims anys, quan encara el teníem aquí, va anar sent oblidat mentre ell també oblidava i el presentisme se li girava en contra per fer-lo viure en un avui perpetu.

Què és aquest presentisme i què no és. Espinàs no et diu com t’has de mirar el temps, la vida, només t’explica com ho fa ell, i t’ho explica sense un jo, sense embuts, sense ornaments, com qui et diu com es posa un rellotge a l’hora, mira, veus, estires aquesta rodeta, i llavors la fas girar fins que la tinguis a l’hora, i després la fas entrar de nou, te’l cordes al canell i ja tornes a saber quina hora és. És la mateixa hora per a tothom.

“Apunt de necrològica”, a El meu ofici, comença així: “El senyor Josep M. Espinàs ha mort sense haver resolt un petit problema: quin seria el tema per a l’article de l’endemà. De tota manera, sovint li passava el mateix, però, com que no es moria, tenia temps per formular alguna discreta idea i així els articles han anat sortint cada dia durant anys.” Espinàs explicava la normalitat fins i tot quan no era normal. Escrivia en català d’una manera normal, escrivia el país com si fos normal. I a més amb aquesta modèstia que per a molts devia ser enervant perquè els havia de costar de creure que algú es concebés així a si mateix, amb aquesta, tornem-hi, normalitat. Al principi perquè eren anys de lluita, de resistència, i Espinàs no dic que no les practiqués, aquestes dues fes, sí que ho feia, i molt, però no ho deia, feia més que deia. Escrivia en català, no deia “escric en català”. Ho deia Rodoreda, que el millor que es pot fer pel país és fer obra en català, escriure en català, obra o llibres, matisaria Espinàs, però en el verb, en aquest fer, és on tocava estar d’acord per tirar endavant i caminar cap a la normalitat per treure’s l’elm i l’escut de la resistència.

“La mort és el moment de saber callar.” Espinàs va callar ara fa un any, tot i que li devia costar, perquè de cop i volta aquell silenci en què vivia, aquell oblit, es va fer evident com una taca d’oli enmig de l’americana immaculada dels qui representa que governen aquest país, i va tocar esmenar l’error a cuita-corrents amb una posada en escena, amb olivetti i pipa, que segur que va fer envermellir el fantasma d’Espinàs, si és que s’hi va atansar, a la plaça Sant de Jaume, aquells dies, si és que els fantasmes enrogeixen.

“Jo, afortunadament, no tindré cap mena d’epitafi. Seré enterrat en una tomba on, a la làpida, només hi figuren aquestes dues paraules: ‘Família Espinàs’. És una informació concisa. No hi ha cap adjectiu, cap títol, cap ofici, cap data. Hi són –hi serem– unes quantes persones anònimes. Com canta Brassens, incorporats a la fossa comuna del temps.” Així acaba l’última peça d’El meu ofici, titulada “Epitafi”. El llibre és del 2008 i és Espinàs explicant la seva feina. “Feina. Prové de fer i eina. Mot datat en l’era artesana”, escriu al seu Diccionari català de falses etimologies (Edicions 62, 1984).

“Si he de ser franc, absolutament franc, la posteritat no l’he tingut mai en compte”, va deixar escrit. I jo ara, si pogués, si els fantasmes es poguessin tocar, li posaria una mà a l’espatlla i li diria que és clar, senyor Espinàs, que no heu tingut mai en compte la posteritat, perquè posteritat prové de pòster i tat, i només l’empaiten els que es retraten a l’engròs amb posat de mirar cap al futur i de voler ser-hi per sempre més.