07.02.2020 - 21:50
La disposició del govern espanyol d’entaular un diàleg amb el govern català ha obert una finestra d’esperança aquestes darreres setmanes. L’esperança l’ha apuntalada el fet que Pedro Sánchez hagi admès que, efectivament, la crisi catalana és política, i no pas una crisi de convivència entre catalans, com havia dit altres vegades. Reconèixer que el problema és polític implica que la solució del conflicte també ha de ser-ho, contràriament a l’estratègia judicial que ha fet servir l’estat espanyol per a combatre l’independentisme aquests darrers anys.
Tenint en compte això, algú optimista pot creure que aviat arribarà una solució política al conflicte territorial entre Catalunya i Espanya. Algú optimista pot pensar que Espanya seguirà els passos del Canadà i el Regne Unit i oferirà més descentralització i autonomia a les regions amb sentiments independentistes per reduir el suport a la independència entre els habitants d’aquelles regions. Algú optimista pot pensar que la severitat de la crisi territorial espanyola portarà aviat a una reforma constitucional que permetrà de crear un estat federal en què la majoria dels catalans se sentirà satisfet dins l’estat espanyol i ja no voldrà separar-se’n.
Fa temps que els socialistes catalans proposen la solució federalista com a tercera via entre la independència i l’immobilisme. La lògica és que el federalisme, o altres formes de descentralització, podria satisfer tant els independentistes que volen més autogovern com els unionistes que volen que Catalunya romangui dins de l’estat espanyol. Algú optimista pot percebre que la situació política actual és el moment perfecte perquè Espanya faci finalment la reforma federal inevitable, tot satisfent tant els independentistes com els unionistes.
Desafortunadament, tenint en compte l’aritmètica electoral a Espanya i Catalunya, aquest optimista s’equivocaria. Pedro Sánchez no pot oferir el federalisme o una descentralització com a solució a les demandes de més autonomia catalanes per la mateixa raó per la qual no pot permetre l’autodeterminació: una majoria àmplia d’espanyols vol la cosa contrària. En altres paraules, els fets de concedir més autonomia a Catalunya i de fer Espanya menys centralitzada són considerats il·legals a la majoria de l’estat espanyol, i són extremadament impopulars.
La perspectiva del federalisme o una reforma descentralitzadora pot ser útil políticament per als qui volen reduir la tensió entre els governs català i espanyol, però la seva possibilitat d’èxit és essencialment nul·la. Proposar una reforma federalista explícita per a tot l’estat espanyol o més autonomia per a Catalunya podria aconseguir el suport de la majoria de catalans, però seria un suïcidi electoral a Espanya.
En aquest article he fet servir dades per constatar dos fets:
1. A Catalunya hi ha consens a favor de tenir més autogovern i més autonomia, incloent-hi les opcions d’independència i federalisme.
2. A Espanya hi ha consens a favor de reduir l’autonomia de Catalunya i crear un estat més centralitzat.
La combinació d’aquests fets duu a una conclusió òbvia: per molt bona que pogués ser la tercera via federalista tant per Catalunya com per l’estat espanyol, no és factible. En altres paraules, el conflicte territorial entre Catalunya i Espanya només té dues solucions realistes: independència o statu quo.
1. El consens català a favor de més autogovern
En termes de grau d’autogovern, una majoria àmplia de catalans s’oposa a l’statu quo. Menys d’una quarta part (24,6%) creu que Catalunya ha aconseguit prou nivell d’autonomia. Tan sols el 8,5% creu que en té massa, i hi ha sis vegades més de gent (62,5%) que pensa que no en té prou.
El consens català per la descentralització és ben clar: preguntats sobre les preferències d’organització territorial, dues terceres parts dels catalans (66%) volen que les comunitats autònomes espanyoles tinguin més autonomia o la possibilitat d’independitzar-se. Només el 16% vol mantenir el sistema d’autonomies i menys del 14% vol un estat espanyol més centralitzat.
Potser la dada més interessant sobre la visió que tenen els catalans de l’organització territorial és el gran nombre d’independentistes condicionals. Això vol dir que, malgrat que molts catalans volen la independència –un 49,3% a favor i un 41,2% en contra en aquesta enquesta en particular–, un percentatge molt alt (16%) dels qui responen sí a la pregunta de si volen la independència també diu que prefereix ser un estat dins una Espanya federal si li donen aquesta opció.
En altres paraules, oferir una federació a Catalunya en reduiria el suport a la independència per sota del 50%. De manera que si Espanya vol vèncer el moviment independentista, per què no provar aquesta opció tan clara? Això ens duu al punt dos.
2. El consens espanyol contra l’autogovern català i la descentralització
Fora de Catalunya, hi ha un gran consens en contra d’oferir més autonomia a Catalunya o que les autonomies tinguin més nivell d’autogovern. Tot i que la majoria de catalans vol més autonomia, el 51,1% dels espanyols creu que Catalunya ja en té massa.
Si ho desglossem per comunitats autònomes, veiem que hi ha força uniformitat. La majoria de cada autonomia creu que Catalunya ja té massa autonomia, amb una excepció notable al País Basc, on la majoria creu la contrària.
Tenint en compte aquestes dades, és factible una reforma en què Catalunya obtingui més autonomia? Evidentment que no. Com que la majoria d’espanyols creu que Catalunya té massa autonomia, l’única reforma que podria tenir viabilitat electoral en seria una que retallés l’autonomia catalana. Per exemple, l’aplicació del 155 va tenir molt suport popular a l’estat espanyol, però va tenir l’oposició de la majoria de catalans.
Com que un tracte especial per a Catalunya no sembla possible electoralment, potser hi podria haver una reforma per a tot l’estat espanyol. D’aquesta manera, l’electorat espanyol sentiria que obté els mateixos ‘privilegis’ que els catalans.
Però això també és electoralment impossible. Al contrari que a Catalunya, a l’estat espanyol hi ha una petita minoria (22%) que vol més autonomia. Una majoria molt àmplia, de vora el 70%, vol que es mantingui el model actual o que hi hagi menys autogovern a les comunitats autònomes.
El País Basc torna a ser-ne una excepció perquè també vol un estat espanyol més descentralitzat, però és tan petit que la seva preferència per més autonomia no marca cap diferència real.
Conclusió
En el conflicte territorial entre Catalunya i Espanya és evident, tant pels catalans com pels espanyols, que hi ha un problema. Pels catalans, el problema és que no tenen prou autogovern i que l’estat és massa centralitzat. Per la resta de l’estat espanyol, amb una notable diferència al País Basc, el problema és just el contrari: els catalans tenen massa autonomia i l’estat espanyol és massa descentralitzat.
La proposta de solució més freqüent és de donar més autonomia a Catalunya o descentralitzar l’estat espanyol. Aquestes propostes són intel·ligents en el sentit que si es complissin, segurament, es reduiria el suport a la independència de Catalunya a una minoria. Però no n’hi ha prou amb el suport català per a fer una Espanya federal, sinó que cal també el suport espanyol. I això no és possible: les dades sobre les preferències sobre l’autonomia catalana i l’organització territorial espanyola mostren que els espanyols no acceptarien una solució que oferís més autonomia a Catalunya ni que portés a un estat més descentralitzat en conjunt.
Malgrat els discursos que defensen el federalisme i la reforma constitucional com a solucions a la crisi política entre Catalunya i Espanya, ni el federalisme, ni la reforma constitucional ni una descentralització no són realistes tenint en compte les majories polítiques a l’estat espanyol. O bé la majoria de catalans a favor de l’autodeterminació i de més autonomia canvia de parer o bé ho fa la majoria d’espanyols que s’hi oposen. Com que no és probable que passi cap de les dues hipòtesis, la situació més probable és que s’arribi a un punt mort políticament.
Sovint, els federalistes acusen els independentistes de ser poc realistes perquè una independència legal requeriria una reforma constitucional, la qual no té prou suport a l’estat espanyol. Irònicament, la proposta federal és, com la independència, tan ‘il·legal’ com impopular a Espanya. Però, al contrari que la independència, que té molts referents històrics d’èxit d’unilateralitat, no hi ha cap exemple d’un estat que hagi arribat al federalisme contra la voluntat dels ciutadans. En altres paraules, el federalisme és menys probable que la independència.
Què significa la manca de possibilitat de descentralització per al futur del conflicte Catalunya-Espanya? És difícil de dir, però això és clar: l’estat espanyol no emprarà les estratègies reformistes que van fer servir el Regne Unit i el Canadà per a reduir els independentistes escocesos i quebequesos a una minoria. No ho farà perquè no ho pot fer electoralment.
El govern de coalició espanyol continuarà fent onejar la bandera del diàleg com a senyal per als catalans que vol comprometre’s a una reforma constructiva i a reduir la tensió política. Tanmateix, tenint en compte la majoria que s’hi oposa a l’estat espanyol, el govern Sánchez no serà capaç d’oferir res concret, perquè això seria el seu suïcidi electoral. La manca d’una oferta política probablement farà que el període de gràcia que els independentistes han donat a Sánchez s’acabi. Això vol dir que la finestra d’esperança que Sánchez resolgui el conflicte es tancarà quan quedi clar que el mecanisme que podria persuadir els independentistes de canviar de bàndol, el federalisme, no és possible. I mentre el temps passi i no hi hagi una reforma federal, alguns unionistes es desencantaran amb el fet que no hi hagi reformes polítiques i es tornaran independentistes. En altres paraules, és possible que la inviable reforma federal acabi generant més suport a la independència.
Independentment d’allò que cadascú pensi sobre la independència, és important per a tots els partits d’estar oberts a totes les formes de diàleg amb tots els actors rellevants i sobre totes les possibilitats, incloent-hi aquelles que no són la primera preferència. Tanmateix, també és important ser realista, i en el cas del conflicte territorial entre Catalunya i Espanya només hi ha dues possibilitats de resolució: o l’statu quo o la independència unilateral. Qualsevol altra opció requeriria unes majories electorals a l’estat espanyol que no existeixen.
