No sé si Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya és la tesi més llegida de Catalunya fora de l’àmbit acadèmic, però sí que és clar que és insòlita la quantitat de persones d’àmbits diferents, sobretot artístics, que s’han submergit en tot allò que ha descobert l’historiador Pau Castell. No és gens habitual que una recerca història traspassi els límits de l’acadèmia i desperti l’interès social com ha aconseguit el doctor Castell. La seva tesi és la més premiada del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona; entre els reconeixements que ha merescut, hi ha el premi extraordinari de doctorat de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona i el premi del Col·legi de Notaris de Catalunya (2014).

Malgrat que la seva figura és poc coneguda públicament –ja se sap que a Catalunya ens sabem els noms de tots els nostres meteoròlegs que ens diuen quin temps farà, però no dels nostres historiadors que ens diuen què passà a les nostres terres temps ha–, podríem dir que Pau Castell i la seva recerca històrica és ara mateix un autèntic fenomen que converteix en fan tothom qui s’endinsa en els seus escrits. Arreu d’Europa, sempre hi ha hagut un interès pel fenomen de la cacera de bruixes, però ha crescut exponencialment aquests darrers quinze anys arran de l’apropiació i la reivindicació política de la figura (sovint estereotipada) de la bruixa per part de moviments feministes diversos. A Catalunya també ha crescut la voluntat social de conèixer àmpliament qui foren aquelles dones, per què van ser condemnades, què hi ha de cert en tot plegat, què hi ha de mitologia i com es pot traslladar a l’actualitat aquell fosc i complex episodi de la història europea que, a casa nostra, va durar més de dos segles. Potser podríem considerar un primer intent de socialitzar el coneixement d’aquesta part de la nostra història l’exposició “Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya”, que l’any 2007 el Museu Nacional de Catalunya encarregà de dirigir a l’historiador Agustí Alcoberro i a l’antropòloga Josefina Roma. Però el veritable tombant, el pas definitiu per a comprendre l’impacte social del fenomen al nostre país fou l’arribada de la tesi doctoral de Castell, l’any 2013. La màxima aportació d’aquella investigació (dirigida per Agustí Alcoberro i Teresa Vinyoles i basada en una vasta recerca d’arxiu), fou el fet d’oferir una primera aproximació global del fenomen i una primera interpretació de la mecànica de la cacera de bruixes a Catalunya, tot situant-la dins el marc europeu. I és precisament en l’àmbit internacional on l’historiador ha desenvolupat bona part de la seva carrera, i ha esdevingut un referent, sovint citat en les investigacions dels principals especialistes en la matèria.

Pau Castell rep setmanalment desenes de correus en què li demanen de fer ponències i entrevistes, d’escriure llibres i articles, d’aportar informació a treballs de recerca, de revisar textos de ficció: guions cinematogràfics, dramatúrgics i assagístics que parlen de la bruixeria. I així va ser com vaig conèixer l’historiador de moda. M’hi vaig posar en contacte ara fa un any i mig perquè volia escriure una sèrie de televisió sobre bruixes. Ara sé que vaig ser molt poc original perquè, abans i després d’aquella petició meva, moltíssima altra gent havia volgut fer un cafè amb ell per explicar-li una gran idea que requeria conversar-hi per anar al fons de la qüestió. Us deu semblar curiós de saber que, per escriure Canto jo i la muntanya balla, l’escriptora Irene Solà va sentir-se fortament inspirada per la tesi de Castell i la utilitzà com a font de recerca per a la novel·la. Fou tal la fascinació per allò que descobrí, que s’hi posà en contacte, i aquella influència, pel que fa al tema bruixesc, es va plasmar, també, en Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres. Però Solà no és pas l’única. La periodista Ivet Eroles va reproduir uns quants casos extrets de la tesi de Castell al llibre Dones al marge. L’advocada Carla Vall també va conversar-hi unes quantes vegades per bastir l’assaig feminista A la foguera. Els productors de ficció saben que aquest tema és de rabiosa tendència i per això directors de cinema i de sèries, guionistes i documentalistes han seguit el mateix camí. N’és un bon exemple el cas del dramaturg i historiador Jan Vilanova, que fa pocs dies va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya la seva obra Vosaltres, les bruixes, una peça que reprodueix literalment el contingut dels judicis pirinencs editats per Castell i les reflexions extretes de la seva tesi.

Gràcies a aquest historiador he pogut ampliar els meus escassos coneixements històrics, i he de declarar-me una fan més de la seva figura i les seves investigacions. Aquest estiu vaig saber que al nostre país tenim el galdós honor de ser el primer territori europeu on es va legislar contra la bruixeria. Reconec que vaig sentir-me avergonyida, com a catalana, de no saber que fa sis-cents anys, el juny del 1424, a Catalunya es van promulgar les Ordinacions d’Àneu, la primera llei europea contra el crim de bruixeria. Escoltant-lo, he après que la intensitat de la cacera a Catalunya ens convertí en un epicentre de la causa antibruixesca, i en una excepció en el marc de la monarquia hispànica. Però sobretot he après a observar el passat sense fer presentisme, amb una mirada gens paternalista. Ara fa pocs mesos, a VilaWeb van fer-li una entrevista i algunes de les seves declaracions van alçar polseguera, sobretot entre el feminisme, però val a dir que em sembla d’una lucidesa admirable que l’historiador sacsegés les nostres consciències afirmant que, malgrat que solem considerar que som els néts i les nétes de les dones que van ser cremades, la història ens diu que aquelles persecucions que portaren a la mort injusta de tantes dones no es poden atribuir a una minoria, ni a inquisidors fanàtics, sinó que provenen de l’estigmatització i l’assenyalament de tota la societat; veïns d’aquelles persones que per acció o omissió participaren en tots aquells linxaments. Com assenyala Castell, cal repensar si realment som els néts i les nétes de les dones-bruixes, és a dir, de les víctimes, o bé del gran gruix social d’acusadores i acusadors.

I amb aquesta reflexió tanco l’article, encoratjant-vos a endinsar-vos en la seva tesi per fer caure mites, per saber més del nostre país, per forjar noves maneres de mirar i analitzar el passat i perquè, tal vegada, com jo, eixamplareu coneixements històrics i esdevindreu fans no d’un meteoròleg, ni d’un cantant, o un actor, sinó d’un historiador.