Fania Oz: ‘La Unió Europea necessita gent com els catalans’

Fania Oz (1960) és una historiadora israeliana, professora a la Universitat de Haifa. La setmana passada va visitar la ciutat de Barcelona per a presentar la seva obra Els jueus i les paraules al Festival del Llibre Jueu. Aquesta obra, escrita a quatre mans amb el seu pare, l’escriptor Amos Oz, parla de la tradició laica dins el judaisme. De la força que té i de com defineix un poble que des de fora es mira molt sovint amb el filtre de la religió. Fania Oz parla del laïcisme amb coneixement de causa: de petita va ser educada en un quibuts, una de les comunitats inspirades en el socialisme i no en Déu.

—Al quibuts, hi dormíeu a la casa infantil, amb la resta de nens, i no amb els pares?
—A mi em van educar a la casa infantil comuna, sí. Hi dormíem. Però anava a casa dels meus pares cada tarda i el meu horari era molt millor que l’actual de les famílies urbanes: de quatre a vuit del vespre estava amb ells. Vaig tenir el privilegi d’anar al minúscul apartament dels pares al quibuts. Ple de llibres, que arribaven fins al sostre. Encara ho recordo ara. Però el quibuts, amb el temps, el vaig deixar: vaig anar a la universitat i després a fer el doctorat en història a Oxford, sobre il·lustració europea.

—Al llibre intenteu explicar característiques definitòries dels jueus, més enllà de la religió.
—Per exemple, els llibres, la controvèrsia i el sentit de l’humor.

—Comencem pels llibres.
—La tradició jueva és la tradició del llibre. Els jueus eren l’únic poble, abans de la modernitat, que tenia llibres a casa. La Torà, el Talmud. Això feia que tots els nois sabessin llegir. Pensa-hi. Cinc-cents anys abans de Jesucrist els nois jueus no eren analfabets. No ho tens en les altres cultures. No m’agrada tota aquesta història que diu que els jueus són més llestos, que la proporció de premis Nobel hi és més alta, etcètera. Res de res. No ens defineix, això. El llibre que vaig escriure amb el meu pare no és sobre l’excel·lència dels jueus, sinó com és que teníem la tècnica que funcionava. Una tècnica de supervivència. Una tècnica tan senzilla com aquesta: unir nens i llibres, i ben aviat. Romans i grecs eren grans civilitzacions. Però no tenien el manual d’usuari. La guia. I els jueus, sí: els nens, de petits, a llegir. No dic pas que fos la gran civilització, sinó que era una tècnica de supervivència.

—De supervivència?
—Els néts. Pensa en els grecs, els egipcis, els babilonis. Si eres un nen egipci molt llest, t’enviaven amb els sacerdots dels temples. No en tornaries mai. A Grècia t’enviarien a estudiar a Atenes amb Sòcrates. Et perdien. A la Xina t’enviarien a la Ciutat Prohibida. En canvi, un nen jueu espavilat no havia de marxar de casa. Ja llegia a casa. No calia que marxés per aprendre a llegir. No el perdies. La supervivència.

—I la nena llesta?
—Sabem que entre les dones jueves el nivell d’alfabetització a l’edat mitjana era molt més alt que a la resta de religions. No tant alt com els nens, és cert, però molt més alt que a la resta. Per això quan les universitats, a Europa, finalment van permetre l’entrada de jueus i de dones (que va anar a la vegada, ves per on) doncs amb només deu anys tenies Hannah Arendt. No vam haver d’esperar dues generacions, perquè les dones ja estaven preparades des de casa. I no tan sols Hannah Arendt. La meva àvia, també. Jo quan veig dones musulmanes a les universitats penso que són com les meves àvies. Se’n sortiran.

—Segon: la controvèrsia.
—Els catòlics no són educats per a confrontar-se amb l’autoritat. El catecisme t’ensenya les preguntes, però també les respostes. Entre els musulmans passa igual: els imams, com els capellans, tenen totes les respostes. No s’espera que els contradiguis. En el judaisme és justament el contrari. S’espera que els rabins tinguin controvèrsia. I els creients amb els rabins, també.  El primer jueu, Abraham, en el llibre del Gènesi, quina és la primera cosa que fa? Discutir amb Déu. Al Talmud discuteixen tot el dia. Jo, amb el meu marit i els meus dos fills bessons, m’he passat mitja vida discutint-hi, als dinars familiars. Però si a la Bíblia a vegades Déu intervé i la resposta que rep és: tu calla, que aquí discutim! Ha ha! Per mi la característica és aquesta: la predisposició a l’argument. I això s’aprèn de molt petits: fer preguntes incòmodes, aportar idees noves.

—El tercer és el sentit de l’humor.
—Cert. Creure que és positiu riure’s de tot, de Déu i tot, i de tu mateix. Voldria explicar un acudit. Un acudit antisemita primer, a Rússia, però que nosaltres l’hem fet nostre. Diu que una àvia és a la platja amb el nét, que porta un barret per tapar-se del sol. De sobte, arriba una gran onada i s’emporta l’infant. L’àvia alça la mirada al cel i ben irada diu: ‘Què fas? No et fa vergonya? Bona jueva que sóc i em prens el nét?’ Aleshores ve una segona onada i aquesta vegada torna el nen sa i estalvi. L’àvia alça la mirada i diu: ‘Escolta’m bé, es pot saber on és el barret del nen?’

—Ha!
—Aquest acudit m’encanta i ho té tot: una dona poderosa, la hutspa (discutir amb Déu) i finalment la idea que els miracles són meravellosos (el nen torna) però també ho és tocar de peus a terra (aquí falta un barret).

—Entre el judaisme laic i el religiós, avui dia, qui guanya la batalla?
—Israel i Nova York són les dues cares més futuristes del poble jueu. Doncs també s’hi troba la versió del judaisme que mira més al passat. A Israel pots veure de costat empreses de tecnologia i ultraortodoxos. No tinc pas gaire estima pel modus vivendi dels ultraortodoxos. No solament perquè els trobo tancats, sinó perquè els trobo molt jerarquitzats, amb molta adoració als seus líders, i amb por interna. És molt difícil de créixer en un ambient com aquest. Em desagrada. Com a socialdemòcrata, no m’agrada. El judaisme es va obrir camí destruint les jerarquies, les aristocràcies. I ells són molt i molt aristocràtics. És una mirada socialista, si vols, però és com m’ho miro. I no té res a veure amb la teologia, és sobre la manera de viure. Dit això, les coses canvien molt.

—Voleu dir?
—Internet. Internet és la clau. Jo segueixo les pàgines web dels ultraortodoxos i crec que internet els desfarà. Aquestes societats desapareixeran. Tant se val que el rabí digui constantment que internet és el diable. Tant se val que arrepleguin mòbils i els llencin a les fogueres (ho fan: els visito les pàgines web i són increïbles). Tant se val que facin tot això: no poden evitar que els joves tinguin mòbils ni que entrin a internet. Deu anys enrere, a les seves pàgines web no hi veies sinó homes. Cap dona. Encara que no t’ho creguis. Això fan. Treuen les dones de les fotografies amb el photoshop: a les reunions del G-20, retallen Angela Merkel, que no apareix a la foto! Però avui, de mica en mica, pots llegir-hi articles sobre violència domèstica, aspectes sexuals, lesbianisme. I les dones comencen a escriure-hi columnes d’opinió. Veus com neix una nova consciència. Tardaran una generació, o dues, però crec que veurem com deixen de tancar-se al món. I com més va més entren al mercat de treball i a les escoles. De fet, ara hi ha tota una controvèrsia sobre si per fer-los estudiar hem de deixar que estudiïn homes i dones separats. A les professores, com jo, només se’ns permet ensenyar a dones. Això és un problema. Però també mostra que les coses es mouen.

—Aquest estiu alguns quibuts d’Israel han canviat la llei per permetre-hi la propietat privada. És la fi de la cultura quibuts?
—Fa quinze anys vaig fer un programa de televisió que es titulava: ‘El quibuts s’ha mort?’ La resposta era que no, però que es reinventava. Resumint: dels vells valors dels quibuts (igualtat i compartir), avui la igualtat no té la força d’abans, com demostra això de la propietat privada, però el compartir sí. I de fet, ha entrat dins la societat israeliana en general. Tel-Aviv, per exemple, és una ciutat que té ADN del quibuts: la manera com celebren les festes, l’educació, sentir-se responsables uns amb els altres, el compromís, la informalitat, i preocupar-se per la justícia social. Tots això és quibuts. L’estiu del 2011, la gran onada de protestes socials que va començar amb el 15-M a Madrid, també va arribar a Tel-Aviv. Va ser una de les manifestacions de més èxit. I en van sortir canvis de veritat. No va ser pas cap fracàs.

—Ho recordo: els joves es queixaven del preu de lloguer astronòmic.
—I això no es va solucionar. Però es va aconseguir que els primers anys de pre-guarderia, pels nens fossin gratis. També es va aconseguir una llei antimonopoli, i avui, dins el parlament, tenim de diputats alguns dels líders d’aquell moviment. No és una victòria total i definitiva, però certament són petites victòries. I això són valors transmesos pels quibuts, i per algunes tradicions antigues del judaisme que, com Moisès, diuen que no els agraden la gent gaire rica.

—Més enllà de la religió, com es traspassa el judaisme a un fill?
—Gran qüestió. Crec que els jueus hem de trobar una xarxa fora de les sinagogues. Hem de trobar el menjador dels quibuts, que en dic jo. Per exemple, el festival de cinema jueu a Barcelona. O el Festival del Llibre Jueu. És el primer festival, si no vaig equivocada. Doncs així. Una vida jueva basada en la cultura, i no en la religió. Per sort tenim una cultura tan rica! De Spinoza al nou cinema israelià, a la poesia sefardita que algunes bandes de rock a Tel-Aviv fan servir com a lletres i textos de les seves cançons.

—Sou historiadora. Ara que els catalans volem ser independents, hi veieu paral·lelismes, entre Catalunya i Israel?
—Crec que sou més a prop d’Escòcia que no pas d’Israel. Vaig escriure el meu doctorat a Escòcia, els conec una mica. Vosaltres no teniu una qüestió palestina. No els feu mal, ni us fan mal. Teniu una situació molt més fàcil. Som al segle XXI i vosaltres sereu un país barrejat. Catalunya és plena de castellans. El meu consell seria relaxeu-vos i creeu cultura. No sigueu nacionalistes, aquest ha estat el nostre error. Per moltes raons, la guerra, la por, el pes de la Xoà. Però l’hem comès. I a mi no m’agrada el nacionalisme. L’únic nacionalisme que tinc no és ni tan sols cultural, sinó lingüístic. El nacionalisme de la llengua hebrea. Però relaxeu-vos en el sentit de fer l’amor i no la guerra culturalment parlant. En segon lloc, no pareu de crear. És la clau del segle XXI. I no parlo només d’escriure llibres, sinó també de crear espais: cafès. Vosaltres teniu una literatura preciosa, i Barcelona sempre ha estat una ciutat europea. No mireu endins i prou, sinó també enfora. Barcelona sempre ha estat una patriota europea i ara la UE té molts problemes. La UE necessita gent com els catalans. No és només què podeu fer per a vosaltres, sinó que podeu fer per Europa. Aporteu coses noves, calen noves veus que no sigui Alemanya, França. Aquí no es tracta de la supervivència i prou, sinó també d’escampar coses noves al món. Catalunya ha de mirar enfora, i no cap endins i prou.

—Com és que us coneixeu tan bé la ciutat de Barcelona?
—Em vaig casar a Anglaterra, a Oxford, amb un israelià, en un casament civil, i la nostra lluna de mel va ser a… Barcelona! L’any 1989. Abans dels Jocs Olímpics. Encara recordo els berenadors de la Barceloneta. Eren uns llocs meravellosos. Després de vint-i-vuit anys encara estic enamorada del meu marit i de Barcelona. Hi he estat set o vuit vegades, i ha canviat davant els meus ulls.