04.11.2021 - 21:50
La matinada de dilluns, una noia de setze anys va ser violada en un polígon industrial d’Igualada. Una altra violació. La noia és a l’UCI quan escric aquest article (dimecres), no sé com estarà quan el llegiu (divendres). La seva mare va explicar a un mitjà el que li van fer a la filla, detalladament. I ja vénen les preguntes. Va necessitar dir-ho i un periodista era allà per recollir-ho? L’hi va preguntar explícitament? Va voler dir-ho als mitjans perquè la gent prengués consciència de l’atrocitat? No ho sé: és la mare de la noia violada, no crec que calgui ser mare, ni pare, ni tan sols dona, per entendre aquest gest… en calent. Però ara tots els que coneixen aquesta noia (i els que no) saben amb detall tot el que li van fer la matinada de dilluns. I llavors em pregunto on queda el respecte a la intimitat de la víctima, que hauria d’estar per damunt de tot, però amb la boca petita també em demano si protegint la víctima no acabem protegint de retruc els agressors. M’ho pregunto i no tinc eines per trobar-ne la resposta. Les busco i em fico en un fangar, però em penso que m’hi he de ficar.
Dimarts al vespre, la conselleria d’Igualtat i Feminismes va fer una sèrie de tuits que em van semblar una reacció a les declaracions de la mare de la noia d’Igualada. “Els mitjans de comunicació haurien de complir les lleis quan informen sobre violències masclistes. La llei per eradicar la violència masclista ens diu que les notícies sobre aquestes informacions han d’excloure els elements que li puguin donar un caire morbós. Mai s’han de donar detalls de les agressions sexuals: no és informació, és morbo, i compromet la privacitat de la víctima i situa les dones com a objectes sexuals passius. Tots els agressors són responsables dels seus actes. Els factors externs –la pressió de grup, el consum d’alcohol o de drogues– poden actuar de catalitzadors però NO són la causa de les agressions, Ni molt menys un atenuant.”
Llegit en calent, i relacionat amb les declaracions de la mare d’Igualada, podíem preguntar-nos si estaven demanant que ens censurem –au, ja tenim aquí el verb. Tipes com estem de llegir titulars carregats de “presumptes” i verbs en passiva per informar de crims masclistes com si fossin accidents, llegir això de la conselleria just després d’una agressió tan brutal com la d’Igualada feia pensar. De debò cal callar-ne els detalls per evitar el “morbo”? No hem pogut protegir la noia d’uns fets atroços i ara ni tan sols podem dir-los, descriure’ls, perquè tothom en prengui consciència? I van arribant més preguntes. De debò es pren consciència de l’atrocitat dels fets si es descriuen minuciosament? No deu dependre de qui ho llegeixi, això? Però si ho reduïm tot a eufemismes, no ho blanquegem? –i ja tenim aquí l’altre verb.
Si passes el primer moment de reacció i continues fent-te preguntes, arribes a un laberint, fins i tot un camp de mines, el de com informar sobre això sense fer més mal a la víctima. Hi ha gent que fa anys que hi treballa i que hi pensa, en això, i queda clar que és difícil que els mitjans arribin a un consens, a una solució, per abordar i difondre correctament una informació com aquesta. Però també queda clar, claríssim, que toca pensar-hi i tornar-hi a pensar, i provocar canvis, molts canvis, amb lleis i amb tot el que calgui, perquè durant anys, dècades, se n’ha informat malament, és a dir, sense tenir en compte la víctima. Cal dir-ho, cal tenir-ho present sempre. I la víctima és a qui s’ha de protegir per damunt de tot: si penses en ella, tots els dubtes s’acaben dissipant i acabes sabent si allò que escrius o que dius és correcte o no.
Els tuits de la conselleria anaven acompanyats d’un enllaç a Agents d’una nova informació sobre les agressions sexuals. Dones valentes (2018) d’Isabel Muntané i Violeta García, on hi ha un capítol de “recomanacions per informar sobre les agressions sexuals”. “Aquestes recomanacions han estat elaborades a partir d’un treball conjunt entre 20 dones que han patit agressions sexuals; les i els 11 periodistes participants en el projecte i les dues responsables de la recerca. També hi ha col·laborat un comitè d’expertes que les han revisat des de la seva experiència: jurídica, periodística i d’intervenció.” Són recomanacions, recalquem-ho. Ara, vegeu qui les ha pensades i treballades: potser val la pena mirar-se-les amb deteniment, cosa que demana temps, que és el que ens falta sempre, i demana cap fred, i també n’anem escassos. I demana, sobretot, empatia. I ja som on hem de ser. Tots.
Empatia primer amb la víctima, que ha de poder decidir ella mateixa què vol que se sàpiga, i com i quan vol explicar-ho. En aquest cas, com en la majoria!, no l’hi podem preguntar, llavors, què fem? Doncs per a això serveixen aquestes recomanacions: hi ha participat vint dones que han patit agressions sexuals i que sí que poden parlar per la víctima d’Igualada, perquè han estat a la seva pell, elles ens poden guiar sobre com abordar la notícia i quins detalls donar-ne.
Empatia després amb l’entorn de la víctima, especialment la mare, en aquest cas. No sé com ha anat que acabés donant detalls a un mitjà sobre el que va patir la filla (no ho sé i no tinc eines ni estómac per investigar-ho), però és fàcil imaginar-la destrossada, parlant sense embuts i en calent, amb tot el dolor a flor de pell, i aquí entra l’ètica periodista, em temo: entesos que la senyora ho ha dit, i que ho hem recollit amb la gravadora o amb la llibreta, però en aquest moment de patiment, la mare n’és conscient, del que significa fer-ho públic? El periodista sí que n’és, de conscient, i pot tenir cap fred i ha de tenir temps d’estar al cas de lleis i recomanacions com les que citava més amunt. Ens hi juguem molt.
Ara, que després de les declaracions de la mare, tan desafortunades com vulgueu donant detalls, la conselleria posi el focus en com s’informa del cas i d’aquesta manera, a ulls de l’opinió pública (que llegeix de pressa i en diagonal, d’acord, però que és constantment bombardejada amb informacions i opinions que sovint són indestriables), sembli que “renya” la mare pel que ha dit als mitjans, també és un problema d’empatia, diria –ja, que renyava al mitjà, em direu, però no em podeu negar que la mare ha estat en boca de tothom. És evident que la conselleria condemna els fets i vetlla per tot el que ha de vetllar i li és competència, però en el cas que ens ocupa, i atès que ens n’han arribat els detalls de la mà de la mare (i, hi insisteixo, de la mà del mitjà o mitjans que ho han publicat), potser tocava modular una mica l’enfocament perquè quedés clar, per molt que ja ho fos, que condemnen aquest acte de violència i que entenen que aquí l’error no és de la mare sinó del mitjà que en publica les declaracions; crec que calia ser més explícits, tant com es pogués, per no carregar damunt de la mare un altre pes, que ja prou farà, ella i el seu entorn, de sostenir la llosa que li va caure a sobre la matinada de dilluns. És tot complicadíssim, laberíntic, ple de mines, i és evident que la prioritat és protegir la víctima de més abusos, de més dolor, i si la víctima no pot parlar, tota protecció és poca, però la mare també és una víctima i no sembla que hagi sigut protegida o si més no assessorada.
Sóc conscient que m’he ficat en un fangar i a més hi he entrat poc equipada. Però estic intentant reproduir el que una persona del carrer, no bregada en aquests temes, pot acabar llegint, interpretant, d’aquesta allau de notícies, tuits i reaccions diverses, perquè és un tema complexíssim que sovint s’aborda amb una simplicitat exasperant, o bé amb reaccions en calent, poc rumiades, poc mesurades.
Ara bé, un cop fas l’exercici de posar-te en la pell de tothom, començant per la víctima, per descomptat, i continuant per la seva família, pels mitjans i pels responsables de la conselleria, el que et surt de dins és callar, que deu ser el més encertat de fer, però callar per respecte, per empatia, per no afegir més dolor (ni més “morbo”), callar sabent per què calles, no per blanquejar ni censurar cap informació, que és una cosa que passa sovint als mitjans, quan apareixen aquells “presumptes” i aquelles construccions passives o condicionals que redueixen la víctima a la mínima expressió, com si qui ho redactés activés tota la seva empatia envers l’agressor. És important saber des d’on, com i per què es calla, i perquè ho entengui la ciutadania, qui ha de saber callar són els mitjans, que són tots ben conscients del poder que tenen, de com afecta l’opinió pública, i el comportament públic!, tot el que publiquen i com ho publiquen.
Acabo d’enfangar-me i em retiraré tota bruta de genolls en avall i deixaré que el llot se m’assequi al sol, que tothom vegi on m’he ficat: sovint fa l’efecte que tot es fa des de bàndols pronunciadíssims i fins i tot els que semblen més empàtics adopten unes actituds bel·ligerants que vistes des de la barrera són difícils d’interpretar, i la solució, penso, i ho dic des del toll brut que és aquest article, passa un altre cop per l’empatia, per posar-se, en algun moment, en la pell de qui llegeix, de qui rep tota aquesta informació, i tractar-lo, per damunt de tot, com a persona adulta i també com a algú a qui volem informar, no manipular, no alliçonar, no fer callar perquè sí, perquè toca callar, sinó que sàpiga per què calla, que disposi de tota la informació per saber-ho, aquesta és la feina que haurien de fer els mitjans i els que alimenten l’opinió pública, i confio que la conselleria hi empenyi a favor.
Flop, flop és el soroll dels peus sortint del fangar. A callar.
