Fang i força, valencians!

He començat a escriure aquest modest article cronístic durant el trajecte de tornada entre el pavelló municipal de Picassent, un dels pobles de l’Horta Sud valenciana anecdòticament afectat per la gota freda del 29 d’octubre, i l’estació de Sants de Barcelona. Darrere del cansament hi ha una mescla d’emoció satisfactòria i de frustració impotent. Hem treballat molt, queda molta feina per fer. Aquesta ha estat la meva segona expedició i la tercera del col·lectiu de Voluntaris Catalunya Dana. Gràcies al suport de les autoritats locals, Picassent ha funcionat com un dels centres operatius de les expedicions que s’han fet fins ara. Hi hem pogut dormir i tenir-hi una dutxa i un plat calent després de treballar llargues hores sobre el fang.

Des del cap de setmana de Tot Sants, centenars de voluntaris catalans han netejat els carrers, els pàrquings i els baixos de Paiporta, Massanassa i Aldaia; han recuperat l’ús de poliesportius i escoles a Sedaví i Benetússer perquè els xiquets valencians poguessin retornar a la normalitat com més aviat millor, o bé els han habilitat com a centres logístics per a subministrar provisions bàsiques a tots els veïns de les zones afectades. D’ençà del cap de setmana de la castanyada, centenars de catalans han fins i tot netejat cementiris, com el de Catarroja, perquè els valencians puguin enterrar els morts que la ineptitud criminal del govern de Mazón ha provocat.

Encara recordo la veu fortament emocionada de la Laura, una veïna de Xest, mentre cercava les paraules d’agraïment per a la Judit del Poble-sec, el Jaume d’Igualada, el Romà de Trinitat Vella o la Jana i el Manel de Ripoll… després que tots ells passessin dos dies sencers desenfangant-li incansablement la casa i la de la resta de veïns del seu barri. Feia ja vuit dies del cataclisme i allí no hi havia comparegut ningú: ni els militars, ni la Unitat Militar d’Emergències (UME), ni la policia espanyola. Feia vuit dies que aquella gent de Xest havia de fer gairebé tres hores de cotxe per recórrer un trajecte de deu quilòmetres i després caminar dues hores més per arribar a llocs de primera necessitat. El to de la Laura s’enduria a mesura que ens explicava fins a quin punt havien quedat abandonats a la seva sort. Vuit dies sense accés a menjar, sense cobertura i amb el fang i les deixalles encara al menjador de casa. Els voluntaris catalans, armats humilment amb un cubell i una pala, eren el primer cos d’uniformats –amb una samarreta color cru que duu una senyera feta de pales i rasclets al pit– que els veïns de Xest van veure aparèixer.

Tres setmanes després del desastre, la sensació passejant pels carrers encara enfangats de la perifèria de Sedaví, baixant als soterranis encara inundats de Paiporta o travessant l’extraradi d’Alfafar on l’esplanada del camp de futbol municipal és ara un macrocementiri de cotxes, és si fa no fa la mateixa. On és el govern autonòmic? On és l’estat? On és l’exèrcit? La incompetència i l’abandonament polític del primer dia persisteixen en moltes de les zones de l’Horta sud del País Valencià, mentre centenars de voluntaris catalans, organitzats com un cos autònom que opera amb els seus propis mitjans d’intendència, de mobilitat i de coordinació sobre el terreny, fa tres setmanes consecutives que omplen d’esperança les cases i els carrers de milers de germans valencians. “Que tornen els xics catalans, envieu-me’ls altra volta demà, per favor, fan molt bona feina.” És una de les frases més repetides en tots els centres de coordinació de voluntaris amb qui ha col·laborat l’organització.

I aquí és on l’operació d’intel·lectuals i periodistes espanyols que el diumenge 3 de novembre s’alienaven per enaltir el rei d’Espanya, mentre aquest utilitzava Vox per capitalitzar la resposta a la tragèdia i, tots dos l’aprofitaven per posar sobre la taula la necessària radicalització de l’estat estirant el PP cap a un espanyolisme més autoritari, sembla insignificant. Com també ho sembla el tacticisme cínic de Sánchez en veure el fracàs competencial de Mazón i la reacció ultra com una oportunitat per a recuperar espai a Madrid. La rellevància que pugui tenir la guerra de posicions ideològica, guerracivilista, entre les “dues Espanyes” ha quedat al marge de totes les converses entre els veïns valencians tràgicament afectats per la gota freda i els voluntaris catalans que han baixat altruistament cada cap de setmana a treure’ls el fang de casa. Fins avui, allò que realment ha imperat ha estat una solidaritat agermanada que entre palada i palada entona, en la llengua compartida, una expressió que ja ha deixat marca en la història política i humana de la tragèdia: “Fang i força, valencians!”