La família Castells, dues generacions de constructors d’escenografies

Si heu anat a veure Escape Room 2 al Teatre Condal o el musical The Producers al Teatre Tívoli de Barcelona –o si sou espectadors habituals de teatre–, heu pogut contemplar l’escenografia i els decorats construïts al Taller d’Escenografia Castells. És un taller familiar fundat pels bessons Jordi i Josep Castells i Planas, ara continuat per les filles de Jordi Castells, Marta i Núria Castells, situat als afores de Cardedeu (Vallès Oriental) que d’ençà del 1980 treballa per omplir plàsticament l’espai escènic de molts espectacles de Catalunya.

Per saber de primera mà com és el dia a dia d’aquests constructors d’escenografies, la família Castells Comelles ens obre les portes del taller –una antiga granja de pollastres i vedells ara pintada de taronja i blau Klein amb grans finestrals. Hi fa fred. És una gran nau amb una planta baixa diàfana i dos altells superiors. Té el sostre molt alt i moltes obertures. Així i tot, l’activitat a l’interior no para. Actualment, treballen per a Paco Azorín, que ha dissenyat l’escenografia d’Els Watson, una obra de Laura Wade dirigida per Josep Maria Mestres que arribarà al Teatre Nacional de Catalunya (TNC) el 8 de febrer. Concretament, creen un gran llit de matrimoni mecanitzat i un ovni. També treballen en la construcció d’un arbre de grans dimensions per a Sebastià Brossa, que ha dissenyat l’escenografia de Macbeth, de William Shakespeare, adaptada i dirigida per Pau Carrió, que s’estrenarà al Teatre Lliure de Barcelona el 14 de febrer; i en una prova d’escenografia per a la nova obra del Baró d’Evel.

Marta i Núria Castells ens obren les portes de les oficines, l’únic espai del taller amb calefacció. Ens ofereixen galetes artesanes i cafè. Quan arriba el pare, Jordi Castells, ens asseiem al voltant d’una taula i repassem la història d’aquest taller familiar que té més de quaranta anys d’història.

El començament

Pepe Castells, pare de Jordi i Josep Castells, era la tercera generació de pintors de parets de Cardedeu, un ofici que anava molt més enllà d’allò que indica el nom. “Feia sanefes i tot, eh?”, puntualitza Jordi Castells. A Pepe Castells, li agradava molt dibuixar. Per això sempre es va prendre el seu ofici com una feina artesanal: feia gradacions cromàtiques, medallons policromats, fils d’or i tota mena d’ornamentacions possibles. Però hi va haver un dia que va haver de parar. “El nostre pare pintava fins que, a dinou anys, va haver d’anar al front de la guerra civil espanyola. Això li va canviar la vida. Quan va tornar, el seu pare era mort, la mare era vídua amb dos nens petits i ell… i va haver de remuntar el negoci de pintor de parets.” No va ser gens fàcil. “Abans Cardedeu era un poble amb quatre cases. A l’hivern, sobretot, hi havia molt poca gent. Llavors el pare va començar a pintar quadres a l’oli i els venia als seus amics i clients.” A poc a poc, Pepe Castells va remuntar el negoci.

Mentrestant, fora de la feina, participava en un grup de teatre local. En feia els decorats. D’ençà que eren ben petits, Jordi i Josep ja l’ajudaven. “Recordo que a vuit anyets jo i el meu germà bessó fèiem de patges de la Ventafocs i li dúiem la sabateta de cristall”, explica Jordi Castells. D’adolescents, tots dos van crear un grup de teatre amateur del poble, el GAT, amb seu al Teatre de l’Esbarjo. Els dos germans, doncs, van créixer entre bambolines i envoltats de pinzells i pots de pintura. Per això de grans van decidir d’estudiar a l’escola Massana de Barcelona. En Jordi va estudiar esmalt, retaule i escultura. En Josep, pintura i escultura. “La Massana ens va obrir les portes al teatre. Ens acostava molt al Teatre Romea, al Poliorama… i, és clar, vèiem les grans cartelleres del cinema i del teatre. Fèiem campana per anar-hi. Allà vam començar a crear lligams”, recorda.

El 1978 els va arribar el primer treball professional: el disseny gràfic del cartell d’Antaviana, de Dagoll Dagom, una feina que els va acabar d’obrir de bat a bat les portes al món de l’espectacle i els va servir per a familiaritzar-se amb tot el procés escenogràfic. A partir d’aquí, els arribaren nous encàrrecs de disseny gràfic: per exemple, el 1981 van fer el cartell d’Orquesta de señoritas per a Àngel Pavlovsky; el 1984, el cartell per a l’espectacle Ño de Pepe Rubianes, i el 1988 el de Mar i Cel, de Dagoll Dagom. Ben aviat comencen a fer treballs per a decorats i escenografia i de mica en mica van estampant el segell de Castells i Planes als escenaris catalans. Comediants, Dagoll Dagom, la Fura dels Baus, la Cubana, etc. Els germans Castells han treballat pràcticament per a totes les grans companyies i directors de teatre del Principat. El 2015, després de trenta-cinc anys de professió i un munt d’espectacles a l’esquena, es van jubilar, però Marta i Núria Castells i el seu cosí Lluc Castells –fill de Josep Castells– continuen la nissaga de constructors d’escenografies: la Marta i la Núria dins el taller familiar, i en Lluc pel seu compte.

Els fills, segona generació

Marta i Coqui Castells Comelles, fills d’en Jordi, també van estudiar a la Massana. La Núria, en canvi, va estudiar filologia catalana “per amor a l’estudi”, però de seguida va tornar al taller. La Marta va muntar un taller d’esmalts i joieria que, durant un temps, va combinar amb la feina en una llibreria i l’escenografia. Però quan va tenir la seva filla va decidir de dedicar-se de ple a la construcció d’escenografies. “A les feines creatives hi has de ser constantment. No pots aparèixer i desaparèixer quan vols”, diu. La Núria ja fa trenta anys que hi treballa. La Marta, vint. “Hi ha molta pressió. Ells [els germans Castells] han estat molt bons i han deixat el llistó molt amunt. Tenim molta responsabilitat per a fer-ho al màxim de bé i que la gent no distingeixi què han fet ells i què hem fet nosaltres. Que no puguin dir: ‘Ara que ho fan les filles, mira com ha baixat la qualitat'”, explica Marta Castells. Repassant els treballs més recents de les germanes, hom s’adona que no tan sols no ha baixat el llistó, sinó que tenen tanta feina com volen.

Alguns dels darrers treballs han estat pintar El cor secret de Jaume Plensa, una obra inflable de grans dimensions que es va exhibir uns quants dies a l’Hospital Clínic de Barcelona per celebrar el Dia Mundial del Cor; fer una part de l’escenografia de L’illa deserta, obra escrita i dirigida per Marc Artigau amb escenografia dissenyada per Raquel Ibort; i construir l’escenografia de l’obra El temps i els Conway, dirigida per Àngel Llàcer amb escenografia i il·luminació de Marc Salicrú. Ara, l’èxit de les germanes Castells també ha traspassat fronteres: el 2022 van participar en la creació de set sales de l’exposició de les catorze que tenia “El laberint”, una exhibició immersiva pensada per Tim Burton per a endinsar-se en els mons i films d’aquest cineasta. La mostra es va estrenar a Madrid el setembre del 2022, ha passat per ciutats com París o Brussel·les i ja l’han visitada centenars de milers de persones.

Tanmateix, el treball més especial ha estat l’obra de teatre Papers de la guerra, una obra pensada per Lluc Castells a partir del diari personal que el seu avi, en Pepe, escrivia durant la guerra de 1936-1939. L’obra és interpretada per l’actor Pau Vinyals i els germans Castells hi participen fent l’escenografia en directe, pintant el paisatge. “Donem continuïtat i visibilitat a l’ofici”, diu Jordi Castells. L’espectacle es va estrenar a la Perla 29 de Barcelona, i ara fa ronda per tot de municipis del Principat.

El taller

Quan comencem la visita al taller, Jordi Castells no pot evitar d’aturar-se i donar un cop de mà als treballadors. La Marta i la Núria ens acompanyen a la fusteria, on aquests dies treballen en el capçal, les bases i el somier del llit d’Els Watson. Allà hi guarden llistons i retalls de fusta d’escenografies que han fet.

Un dels treballadors mira com empescar-se-les perquè el capçal, comprat en una botiga de segona mà, quedi proporcionat amb la base del llit, molt més gran que les mides estàndard. “Al teatre, s’ha d’exagerar molt més tot. Una paret que aquí al taller ens sembla massa pintada o massa gran, per al públic no ho és tant. Cada detall s’ha d’exagerar perquè es pugui veure fins a les últimes files”, expliquen. Passa a l’inrevés amb els platós i escenografies de les sèries o films, vessant en què es va especialitzar Josep Castells. “A la televisió només surten primers plans o plans de detall. Només es veu allò que surt, per això pots deixar els finals inacabats i estructures que s’aguantin amb filferro i un cordill, perquè no sortiran mai. El teatre, en canvi, requereix una estructura més sòlida i més realista”, afegeix Jordi Castells. Així i tot, destaquen que la cosa més important és la comunicació amb tot l’equip de tècnics. “Segons quina llum et pot perjudicar l’escenografia. Pots haver pintat amb color verd i que es converteixi en marró. I, al revés, també pot destacar-ho tot molt més. La il·luminació, igual que l’escenografia, el vestuari, el so… és imprescindible.” Alhora, Núria Castells remarca que com més va més important és la comunicació, i encara més ara, en què molta de la decoració i escenografia és mecanitzada i, per tant, requereix un mínim d’enginyeria. “El director tècnic del teatre o del projecte és qui marca la manera com nosaltres haurem de construir l’escenografia: com ho haurem de muntar, com ho farem girar, com ho farem funcionar, etc. És una feina totalment d’equip.”

Mentre ens ensenyen la resta del taller, una treballadora construeix la prova de la nova escenografia del Baró d’Evel. És una feina molt mecànica i laboriosa, atès que es tracta d’una peça de grans dimensions. “Això fa set metres. Si ens ho accepten, n’haurà de fer setze!”, exclama Marta Castells. Tot i que no ens en poden donar gaires detalls, ens expliquen que, en general, la feina de constructors d’escenografies és lenta i a estones carregosa, dues característiques que, al mateix moment, hi aporten el valor de l’artesania. Carme Comelles –mare de Marta i Núria Castells– ho veu clar: “Això no és una fàbrica”, etziba. De fet, les dues filles –i el pare– coincideixen que és una feina bonica “quan és acabada”. I és cert: qualsevol queda embadalit amb les restes d’escenografies que hi ha pel taller: cartells d’espectacles, capgrossos, escultures de porexpan, esbossos, pots de pintura, retalls de roba… tot allò que, en algun moment, ha fet gaudir el públic del teatre.