La nova novel·la de Jaume Cabré: senglars contra la fletxa del temps

Quan arriba la penombra és el moment que els fanals s’encenen i els dragonets ocupen posicions estratègiques a prop perquè saben que no trigaran a arribar les falenes, les papallones nocturnes que amb els seus vols en espiral d’aproximació a la llum que les captiva tenen dues opcions igualment ruïnoses per als seus interessos: morir consumides per l’escalfor o xuclades per la llengua del dragonet de guàrdia.

Onze anys després de la monumental Jo confesso i quatre després dels contes de Quan arriba la penombra –aquell magnífic inventari de víctimes i de botxins, d’assassins i d’assassinables–, Jaume Cabré torna a les llibreries amb una novel·la breu que recorda en algun aspecte el llibre del 2010 –un pare i un fill amb relacions complicades entre ells– i el recull del 2017 –una història que acosta els protagonistes a l’abisme del crim–, per bé que, com no podia ser altrament, té un seguit de valors propis que demostren a bastament que en aquest punt de la pel·lícula Jaume Cabré fa el que vol amb els arguments que s’empesca, amb la tècnica amb què els explica i amb l’enjòlit dels lectors que els llegeixen. Cosa que quan es fa bé, com és el cas, no és pas a l’abast de qualsevol.

L’imperi de la boira

Hi ha una nebulosa incerta que travessa Consumits pel foc i per la qual transita el lector acompanyant uns personatges que, talment les falenes, quan s’acosten a la llum es cremen. Personatges que amaguen secrets, bé perquè els convé, bé perquè no acaben de recordar-ne els detalls per explicar-los amb prou precisió.

O potser ho fan veure, que no els recorden…

Amb una família de senglars perduts en la boira del bosc que de tant en tant surt a escena donant un curiós contrapunt, i uns humans absolutament subordinats a les boires de la memòria del protagonista, els moments de pretesa calma de la trama es poden confondre fàcilment amb l’horitzontal placidesa de la mort tal com diu l’últim vers de “Im Abendrot”, de Joseph von Eichendorff, que trobem tot just quan comença el llibre (perquè, senyores i senyors, Jaume Cabré cal llegir-lo de punta a punta; i sobretot, cal llegir-ne les citacions inicials).

I ja que parlo de les dues puntes de Consumits pel foc val la pena de remarcar la concordança que l’autor estableix entre els avatars del protagonista –de nom Ismael i cognom Godall– i del benjamí de la família de senglars –de nom Godallet– quan en el capítol preliminar un dels dos se’ns presenta com a narrador de la història que som a punt de començar i en el paràgraf final els papers dels narradors es trastoquen. I aquí m’aturo.

La fletxa del temps

Com un palíndrom, la fletxa del temps que tant amoïna un dels protagonistes pot anar cap endavant o cap enrere, cosa que ens permetria de saber què hi havia abans de les boires i què hi haurà després de les falenes i els dragonets, per bé que els personatges de Consumits pel foc ja en tenen prou vivint el present que a cada moment els fuig.

Sóc conscient que amb tot això que he dit no aclareixo gaire de què va –i de què no va– la nova novel·la de Jaume Cabré. Val més així, creieu-me, perquè el risc d’aixafar-li la guitarra al possible lector interessat és massa a la vora si s’intenta explicar detalls del que passa al llarg de les cent vuitanta pàgines d’aquest llibre.

Per si no se m’ha notat diré que m’ha semblat un magnífic exercici literari d’un autor que ja no ha de demostrar res, però que té un domini dels recursos de l’ofici d’explicar històries que fa que el lector estigui en perpetu estat d’alerta perquè, com he dit més amunt, no hi ha res que sigui superflu o trivial, a can Cabré.

Per exemple, les citacions poètiques que escampa enmig del text com aquell que no diu res. Jo n’hi he pescat un parell d’Ausiàs Marc. I, coneixent els gustos de l’autor, no m’estranyaria que entremig n’hi hagués alguna de Vinyoli, per exemple. No l’he sabuda trobar encara, però no perdo les esperances.

I música, és clar. Feu-me cas: a Consumits pel foc li prova molt com a música d’acompanyament algun lied de Strauss. I, si m’ho permeteu, amb la veu de la irrepetible Jessye Norman, que ens va deixar fa un any i mig. Però, vaja, aquestes coses, ja se sap, van a gustos.