29.11.2019 - 21:50
Si no pots aguantar la calor, surt de la cuina
—frase atribuïda a Harry S. Truman
La tardor del 2016, quan Trump va sortir de l’àmbit dels acudits dolents per convertir-se en una força real de la política, la gent va començar a parlar del nou i suposadament greu problema de les fake news. El missatge implícit dels qui, amb una sincronització molt sospitosa, van començar a emprar el terme era, més o menys, el següent: l’enorme allau d’informació produïda diàriament a internet ens ha deixat a tots a la intempèrie a l’hora d’accedir a la informació fiable que necessitem per a viure conscientment com a ciutadans en una societat cada cop més complexa. Per això, s’hauran de prendre mesures correctives importants per a remeiar la situació.
No hi ha cap dubte que som davant un creixement molt gran de la quantitat d’informació al nostre abast, i també que aquesta allau d’informació, i la distracció mental que tendeix a provocar, dificulta el procés d’agafar els elements que més ens permetran viure –que se suposa que és una de les fites principals de les persones modernes i racionals– a força de realitats empíriques en comptes de mites i mentides.
On radica el meu problema amb la idea de les fake news? Bàsicament, en el binarisme simplista implícit en la frase. Parlar d’una cosa fake, això és, d’una cosa amb una mancança absoluta de genuïnitat, implica que en algun lloc existeix una cosa del mateix gènere que és absoluta i totalment real.
Però, com ens han ensenyat Hayden White en l’àmbit de la història escrita i John Berger en l’àmbit de les representacions visuals, no hi ha, i no hi ha hagut mai, una narració neutral o sense biaixos del món social al nostre voltant. Sí que existeixen fets, com el fet innegable que ara escric aquest article en un ordinador al despatx de casa. Però si jo intentés d’escriure un altre article sobre el procés a través del qual he elaborat aquest text, entraria inevitablement en la dinàmica de la parcialitat discursiva, començant, per exemple, amb la meva decisió probable de deixar fora del relat el fet que em vaig servir dues infusions de fenoll durant el procés de redacció, i que això em va obligar a anar al lavabo un parell de cops durant el mateix període.
Vol dir això, com suggereixen alguns teòrics postmoderns de la cultura, que els fets socials sòlids no existeixen i que en el fons no són sinó simulacres i opinions? En absolut. Vol dir que quan es tracta de versions parlades, escrites o imaginades del món al nostre voltant, som sempre en l’àmbit de les aproximacions a la realitat. Algunes d’aquestes aproximacions són més fidels o més completes que unes altres, però cap d’aquestes es pot prendre com una representació total o absolutament verídica del fet o de l’esdeveniment en qüestió.
Em sembla que, fins fa poc, tots enteníem això que acabo de dir de manera més o menys intuïtiva, i per això acceptàvem de manera implícita, si no explícita, la noció que el nostre primer deure com a oients o lectors era sotmetre la informació proveïda per uns altres a una sèrie de proves de la nostra creació, però molt necessàriament influïdes al mateix temps per la sèrie d’observacions fetes i les experiències viscudes al llarg dels anys.
Entre les interrogacions que la gent solia fer hi havia, per exemple: Qui és la persona que fa el relat? Són lògicament coherents les seves explicacions? Quina relació té, o podria tenir, aquesta persona amb centres establerts de poder social? O, en el cas que aquesta informació no sigui immediatament evident o disponible, quines persones semblen ser-ne els aliats, o els enemics, i per què? I si, de fet, sembla que aquesta persona té vincles molt forts amb certs centres de poder social o financer, fins a quin punt podria condicionar això la seva versió dels fets? Ras i curt, fer allò que cada pagès sagaç ha fet amb cadascun dels seus interlocutors no íntims (i molts cops també íntims!) durant segles.
Pot ser que m’equivoqui, però veig en la histèria creixent sobre les fake news –amb el seu reclam implícit a favor de l’arribada d’algú que pugui treure de la vista les tones de brossa informàtica que hi ha a les nostres vides i que ens lliuri després ‘la veritat i únicament la veritat’ sobre la realitat social– un intent molt clar d’eximir-nos, per endavant, de la responsabilitat primordial que tenim com a éssers pensants, i potser més important, com a ciutadans, d’intentar formar una visió pròpia i crítica del seu entorn.
La mentida i la propagació de distorsions interessades per part dels poderosos i els seus agents culturals són tan velles com la terra. La cosa nova és l’expectativa entre una pluralitat creixent de la població que no s’hauria de lluitar en contra d’aquestes maldats cada dia.
Com és que hem arribat a visualitzar la recepció d’informació d’aquesta manera tan passiva?
Un factor molt important, esmentat amunt, és l’enorme quantitat d’informació al nostre abast. Però, dit això, no és el primer cop que el món ha viscut un augment exponencial d’informació. Els diaris de circulació massiva creats a final del segle XIX i començament del XX van sembrar –com es palesa en textos com, per exemple, La rebelión de las masas, d’Ortega– una por molt semblant.
Però amb el temps la gent es va adaptar a la nova realitat.
Un altre factor, per molt anecdòtic que pugui semblar al principi, és el declivi general de les tradicions orals en les nostres cultures. Hi ha poques coses més efectives per a desenvolupar la capacitat de localitzar els grans de saviesa entre els munts de palla verbal que l’experiència d’observar sobretaules esteses –i participar-hi– amb persones de diverses generacions durant molts anys.
Encara més influent que aquests dos factors és, a la llarga i amb tota probabilitat, el creixement desenfrenat entre nosaltres de l’ètica consumista amb les seves promeses constants de ‘satisfacció total’ i de ‘resolució ràpida’ de problemes molt complexos i enquistats.
La lògica va més o menys així: ‘Si desenvolupen productes per a estalviar-nos de fer tota mena de feines tradicionals i desagradables, per què no poden inventar una “màquina de discerniment” per a estalviar-nos la pena de sospesar els diversos fets i arguments dispars que ens bombardegen cada dia?’
I és això, precisament, que ens ofereixen d’una manera o una altra organitzacions com Facebook, ProporNot i Hamilton 68 –per esmentar-ne sols algunes de les més conegudes–, totes amb lligams molt importants amb l’establishment polític i militar del meu país. I ja fa temps que Google ha decidit –ho he viscut en carn pròpia amb alguns dels meus articles en anglès publicats a Counterpunch– de relegar espais que publiquen assajos que fan crítiques de tipus sistèmic del capitalisme o l’imperialisme nord-americà a l’àmbit d’informacions ‘menys fiables’, amb tot el que això ara implica en relació amb la visibilitat a la xarxa d’aquestes materials.
Volem això, realment? Volem ser infantilitzats d’aquesta manera pels grans mitjans, com és el cas, tant vells com nous, que tenen lligams molt estrets amb la maquinària de la indústria armamentística i el capital transnacional?
Si no ho volem, això, cal deixar de plorar sobre les fake news i acceptar el repte d’adaptar els vells i insubstituïbles processos de discerniment i de vigilància constant a la nostra nova circumstància.
