Faixa i camisa contra l’estereotip de gènere

La Plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès va ser l’escenari on una colla vallenca va trencar amb més d’un segle de tradició castellera i de costums. Pocs escenaris millors per fer-ho que durant la diada de Sant Fèlix, un 30 d’agost de 1988. L’Helena Llagostera va pujar al tres de nou amb folre que la Colla Joves va fer aquell dia a Vilafranca. La castellera de Valls es va convertir, d’aquesta manera, en la primera dona en pujar al tronc d’un castell de nou pisos. Aconseguia fer-se un lloc en un món d’homes, esdevenint un referent per les castelleres de totes les colles, que tenien un paper actiu des de feia una dècada.

Va passar força temps, però, des que Llagostera va entrar a la colla fins que va pujar en aquell castell. Les primeres dones -poques al principi- no van començar a formar part de les colles de forma plena fins entrats els anys 70 del segle XX. Fins aleshores, el paper femení era “secundari, d’atendre les necessitats del casteller”, tal i com afirma la periodista especialitzada en castells, Raquel Sans.

L’aparició de la dona arriba en un moment de transformació social, de trencament amb uns valors rancis i antiquats. “És amb el final de la dictadura quan es produeix aquest canvi”, precisa Inés Solé, presidenta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, entitat que n’aglutina 98 de ple dret i un grapat més en formació, entre colles convencionals i universitàries.

El fet casteller va néixer fa dos segles a Valls, el ‘quilòmetre zero’. Una activitat que, durant moltes dècades, va ser duta a terme exclusivament per homes. La força o la resistència eren els estendards d’aquells inicis plens de testosterona. Malgrat aquesta exclusió llargament perdurada, “els castells han estat una tradició històricament masculina, més que masclista”, sentencia Sans. Amb la mort de Franco, més enllà del Camp de Tarragona i el Penedès van sorgir noves colles, amb una visió trencadora. Els Minyons de Terrassa o els Bordegassos de Vilanova “neixen sense tot el pes de la tradició històrica, i sobre unes bases democràtiques”, fet que segons Raquel Sans és essencial per entendre una nova forma de fer castells, amb la dona com a nou element protagonista.

Allunyades del poder
Un cop les dones van poder formar part de la colla com a membres de ple dret, la seva inclusió ha estat progressiva. Un estudi realitzat conjuntament pel Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (CEPAC) i la Universitat Rovira i Virgili explica que actualment prop de la meitat dels castellers són dones. Són dades que fan pensar a Inés Solé que “s’ha fet una passa endavant”, però que dibuixen un altre escenari quan s’analitza el nombre de dones presidentes i caps de colla. En aquest cas, “les xifres són irrisòries”, critica Solé.

Quina és l’explicació de la manca de dones a les posicions de poder? La periodista Raquel Sans argumenta que en el moment en què una dona accedeix a un càrrec de poder s’acostuma a vincular a la cura, l’assistència mèdica i els infants. Així, una de les posicions més feminitzades és, per exemple, la del cap de canalla. Es tracta d’un paper associat tradicionalment a la maternitat i, per tant, a una dona.

Inés Solé afegeix que el rol femení també s’associa als càrrecs administratius i les secretaries, la qual cosa podria explicar perquè hi ha més dones presidentes que dones caps de colla: “A nivell tècnic tothom li posa cara d’home a qualsevol cap de colla”. La conclusió és la persistència d’uns estereotips marcats pel tipus de càrrec.

L’estudi del CEPAC evidencia que en algunes colles castelleres la inclusió de la dona ni tan sols arriba a la mitjana del 40%. És el cas de la Colla Vella de Valls i la Joves de Valls, amb un percentatge del 17 i el 33% de dones respectivament. A l’altre costat destaquen les excepcions: les colles que han superat el 50% de dones com els Marrecs de Salt, els Castellers de Gavà i els Castellers de Sarrià.

Tradició versus modernitat
Tant Solé com Sans reconeixen l’existència d’una frontera entre dos grups de colles castelleres respecte la inclusió de la dona: les que es troben en les anomenades zona tradicional -entre Tarragona, Valls i Vilafranca- i la zona no tradicional. Segons la presidenta de la Coordinadora, a la zona tradicional hi ha “el doble de feina” a fer.

Les colles de nova formació o de la zona no tradicional, deslligades dels costums, han tingut l’oportunitat de ser més inclusives. De fet, les dades mostren aquesta diferència entre zones però, en el conjunt del territori, només dos de cada deu càrrecs de presidència i cap de colla són dones durant la temporada de 2018.

Les colles universitàries no només segueixen la línia marcada per les colles de nova fornada, sinó que la milloren. Hi ha més castelleres que castellers als campus, ja que “hi ha més dones que homes matriculats”, explica Sans. D’aquesta manera, l’equiparació es compleix en el cas de la presidència, ja que en 8 de les 13 colles universitàries aquest càrrec està ocupat per una dona.

No és el cas, però, del màxim responsable tècnic: encara que el percentatge de dones caps de colla és major que en les convencionals, “l’índex de noies universitàries amb aquest càrrec segueix sent baix”, recalca Sans. De fet, aquest 2018 només 4 caps de colla universitaris són dones.

Una darrera dificultat en la presència de la dona a les estructures de poder és la maternitat, una de les causes que segons Sans i Solé motiven la desaparició de les dones en l’activitat castellera. L’edat és quelcom que també influeix: un 33% de dones amb càrrec a les colles tenen menys de 25 anys i més d’un 60% no té fills.

“Cal que es deixi de pensar en els castells com una ‘cosa d’homes’ i sobretot trencar amb dinàmiques, maneres de fer i comportaments que tenim normalitzats però que són micromasclismes”. Inés Solé alerta així de conductes que es poden donar dins les colles castelleres relacionades sobretot amb el menysteniment de l’opinió, la força física i les capacitats.

Deures pendents
L’última frontera és el qüestionament del càrrec per ser dona. Segons l’estudi del CEPAC, un 37% de les dones castelleres han afirmat sentir-se desacreditades o no se’ls ha permès participar en decisions col·lectives. I un 47% han dit que la seva opinió no ha estat sempre reconeguda o valorada. No obstant això, les opinions de les dones als càrrecs de poder respecte el tracte de la seva colla són diverses.

Avui dia existeix la sensació entre les dones castelleres que s’ha avançat molt, però no prou. Calen més dones entre els presidents i caps de colla? Per a Inés Solé, el que cal és tenir més en compte les dones i que l’empoderament femení “deixi de fer por”.

Quan s’aconseguirà l’equiparació real? La data és incerta, però Raquel Sans ho té clar: “El dia que entrin per la porta un home i una dona, i no es pensi que ella pot anar de crossa, sinó que pot acabar sent cap de pinyes, quan vegem que han entrat dues persones, i després descobrim quin potencial tenen, aconseguirem aquesta igualtat. I ens adonarem que el lideratge d’una colla no és una qüestió de gènere, sinó de capacitats”.