Fahrenheit XXI

Les persones del meu entorn i xarxa enquimerades i neguitoses i més i més irritades per l’allunyament sistemàtic de les maneres del civisme al carrer (deixem ara de banda les institucions) hem acordat, sense dir-nos-ho així com ara ho diré, de ser com els dissidents de la novel·la de Bradbury (1953) i el film de Truffaut (1966), Fahrenheit 451: en una societat en què llegir és un delicte i per això els llibres són cremats a la temperatura exigida, la del títol d’aquesta distopia que no ho és tant, parla sempre del present, els resistents van decidir d’aprendre’s cadascú, un per un, un llibre, memoritzar-lo per transmetre les ensenyances de la literatura des dels inicis del temps i mantenir així el propi criteri, personal i de grup, davant un món, torno a dir, en què llegir i educar-se és un delicte.

Ara no cal cremar llibres, les editorials en destrueixen i els fan pasta de paper si no són gaire venuts, els consideren vells uns cinc anys després de publicats si no rendeixen com toca la campana del mercat. No cal més Fahrenheit 451, manen les “multituds lectoricides”, en expressió de Gómez de la Serna a les Cartas a las golondrinas, escrites en el desterrament argentí, en paral·lel, de fet, a la distopia de Bradbury. No cal cremar res, els llibres són consumits per un altre foc… igual que llibreries com Alibri a Barcelona, l’antiga i reputada i estimada Herder, a tocar de l’edifici central de la Universitat de Barcelona. Però la idea cívica de la meva colla és en veritat la mateixa de Ramón –com era anomenat pels primers, i ara també, lectors d’aquest formidable escriptor i adoradors de les seves gregueries, aforismes imaginatius allunyats de la moralina– i és per a nosaltres la mateixa de Bradbury: resistir amb l’acció, evocar les lleis del civisme i practicar-les peti qui peti, al carrer, costi el que costi i, si tant costa, que així és sovint, practicar la indiferència facial i vocal i fer com si no hi fos, l’incivisme.

No cal posar exemples concrets, tots aquells que ens sentim així d’agredits en podríem exposar un niu. Oblidem-ho, no som pas els seus metges, dels incívics, i, a més, també l’hem practicat segons venia el dia i amb qui has hagut de compartir la vorera, una cua comercial, al metro i el bus, davant gossos sense educar pels seus amos, etc., etc. El primer deure ciutadà és no deixar-se decandir, que vaig sentir poc després d’arribar a Barcelona fa mig segle. Era el mantra d’un home bonhomiós i ferm en les formes delicades de tractar els altres, que em va semblar un cim d’urbanitat. Encara ho sento així. No decandir és ara el nostre mantra, a casa. Nodrim-nos, doncs, de les lleis cíviques.

Avui mateix que escric aquestes ratlles, dissabte, m’arriba un article que posa nom a tot això que dic, no per la banda de l’incivisme, però, que pel que sembla pocs opinadors gosen tocar, i presento excuses si m’erro, sinó per la banda del que l’autor, psicoanalista i psicòleg clínic, anomena “individualisme de masses”. Sí, és una manera educada de dir-ho, i cal ser cívic i educat. No culpar ni etiquetar ningú, no fos cas que l’incivisme se sentís assetjat. Cert, anem pel carrer enganxats al mòbil i fins en un passadís d’hospital hi ha qui s’hi planta al bell mig, indiferent, què dic, del tot insensible al passar dels pacients que van i dels que en tornen.

O sigui que la millor manera que hem trobat servidora i la colla, que encara ens costa de practicar tothora, convé dir-ho, no som sants ni franciscans,  és blindar-se i resistir, estoics que som, per no ofegar-nos en la indignació. A vore qui ho adoba, tot això, em deia fa poc un bon terapeuta, no serà gens senzill tornar enrere i recuperar alguna cosa del civisme que encara no hàgim oblidat del tot. Per això els Fahrenheit XXI, d’aquest segle, no ho tenim fàcil i alhora ens conforta i anima la comesa.