19.11.2023 - 21:40
“Silenciosament, una cosa enorme ha irromput en la realitat de l’home occidental: la destrucció de tota autoritat, el desencís radical d’una raó massa confiada i una dissolució dels lligams han fet que tot, absolutament tot, sembli possible. Treballar amb les velles paraules pot semblar un vel que amagava als nostres ulls angoixats els poders que preparaven el caos.” Aquesta cita descriu acuradament un estat d’ànim molt difós. Com més va més s’estén la sensació de final de la civilització, amb la pèrdua de referents que no fa pas gaire encara semblaven rellevants. I no pas uns referents qualssevol, sinó els intrínsecs de la civilització que fins el segle XX s’havia considerat antonomàstica. Ja fa mig segle que les llengües clàssiques van deixar de transmetre’s a l’escola i amb elles el llegat cultural que, ensems amb el cristianisme, posà els fonaments d’Occident. Actualment el cristianisme mateix s’evapora com la rosada en sortir el sol. D’any en any el catolicisme es degrada amb escàndols sexuals i lluites de poder que amenacen l’autoritat papal. I a Europa el protestantisme perd fidels contínuament i a velocitat creixent. Sols a Alemanya l’església evangèlica va perdre 380.000 membres l’any passat, 130.000 més que el 2012, en què les baixes foren 250.000. La tendència no és pas en benefici de la il·lustració. Que la religió que un altre temps unificà espiritualment Europa avui remeti no implica pas el triomf de la raó. Ben al contrari, l’espai abandonat per la fe s’omple gradualment amb una altra religió que promet de reconstruir l’autoritat, subjectar la raó i refer els lligams destruïts per l’hedonisme i l’escepticisme.
La cita amb què he començat l’article és extreta d’una conferència de Karl Jaspers pronunciada l’any 1935, en ple auge del nazisme, doctrina que també pretenia refermar el principi d’autoritat, però acabà d’ensorrar-lo. Perquè autoritat no equival a violència, i els lligams que la modernitat havia tallat no es podien pas reconstituir amb la doctrina de la superioritat racial, ni la raó podia reivindicar el seu ofici d’àrbitre de la realitat estant supeditada al mite del destí imperial de la nació alemanya. Jaspers diu que el caos, manifest amb el principi d’indeterminació que representava la conquesta nazi del poder, alguns l’havien vist a venir “amb ulls angoixats” quan fermentava per sota de les velles paraules, com un corcó al cor de les aparences. Senyal inconfusible de la subversió subterrània de la realitat era precisament la descomposició del llenguatge. Els mots conservaven l’antiga façana però estaven rosegats per dins.
La realitat, en el sentit d’allò que es pot conèixer, sols existeix en la consciència i per la consciència; més exactament, existeix en tant que es pot comunicar. I sols podem comunicar-la mitjançant el llenguatge. Una de les expressions més obtuses és dir d’alguna cosa o situació que sols són paraules. D’una situació que no sabem articular amb claredat no en podem tenir cap idea convincent. De la convicció que assoleixi la idea en depèn la veritat, que mai no serà absoluta sinó aproximada o tendencial, perquè en tant que éssers immergits en la història no ens és possible d’articular la totalitat d’un món canviant. Per accedir al valor de veritat, la idea comunicada ha de poder compartir-se universalment en l’enteniment (i no en l’ordre dels instints, les emocions o els interessos privatius). Ara, la comunicabilitat de les idees depèn de l’engranatge de l’evidència amb la raó, que és inseparable de la propietat significativa de les paraules.
Les paraules signifiquen en la mesura que fixen un sentit vàlid per a tothom. Si no romanen idèntiques amb elles mateixes no poden sustentar la identitat de consciència en què xifrem les valoracions ètiques. Sense identitat de sentit no hi ha comunicació i les paraules són efectivament sols paraules, o més ben dit pellofes de paraules de les quals ha desaparegut la substància comunicativa. Quan no hi ha identitat de consciència els judicis esdevenen la pura afecció inconscient d’un ésser instintiu o fins i tot vegetatiu, similar a les plantes, diu Aristòtil. Jaspers hi afegeix que qui no es considera interpel·lat per la consciència en tant que tal –i no per aquest o aquell individu accidental–, o es troba en un nivell espiritual semblant al de les plantes o bé en mans d’una voluntat vital que s’amaga sota l’aparença de judici ètic. Personalment m’inclino més per la segona alternativa, però faig meva l’opinió de Jaspers que és impossible de mantenir un debat honest, ço és, amb la intenció d’arribar a res que sigui vàlid universalment, amb una persona que no reconeix la identitat de la consciència.
Les paraules són la clau de volta de la consciència en tant que origen i fi de la comunicació. La raó, que és un desig de claredat i sent repugnància de la irreflexió, no pot obrir-se camí si les paraules es manipulen per satisfer una voluntat de poder que en darrera instància sempre és trivial. L’abús de les paraules no és cap fenomen aïllat en un reialme ideal o subjectiu; és símptoma i alhora agent de la destrucció de la democràcia. La violència que es fa al llenguatge empedra el camí per la barbàrie.
He començat l’article al·ludint a la desaparició dels grans trets de la civilització occidental, perquè, així com el canvi climàtic altera els paisatges i, alhora, la flora i la fauna aborígens, la desaparició dels referents culturals afecta els processos espirituals fins als darrers detalls. El llenguatge perd rigor i s’estova com les glaceres quan la neu esdevé fang durant el desgel. Caracteritzar el Tsunami Democràtic de terrorisme, el Primer d’Octubre de cop d’estat o el president a l’exili de fugitiu és tan irresponsable com comparar la matança del 7 d’octubre amb l’Holocaust o titllar la guerra d’Israel contra Hamàs de genocidi, per nombroses que siguin les víctimes dels bombardeigs, tan lamentables com ho són les morts civils de totes les guerres.
Hom pot declarar-se pacifista i oposar-se a tota acció bèl·lica per raons de consciència. Hom pot indignar-se per determinades accions del govern israelià, exactament com per les vulneracions de drets humans o civils a qualsevol altre país. Hom pot fer tot això sense caure en la immoralitat de l’antisemitisme. Hom pot, en altres mots, adoptar l’ètica dels principis oblidant que, duta a l’extrem, aquesta ètica comporta destrucció. D’antuvi la d’Israel, amenaçat des de la seva fundació per veïns hostils i actualment per un govern terrorista conjurat per destruir-lo. Un detall que ignoren a dretcient els bescantadors que, en molts casos, surten del subsol com si haguessin esperat l’ocasió per a exterioritzar, al caliu de la massa, l’odi atàvic al jueu. A l’ètica dels principis, Weber preferia l’ètica de la responsabilitat, en què hom té en compte les conseqüències. Amb aquesta ètica a la mà, qui podia exigir a Israel, després del 7 d’octubre, que s’arraulís en la impotència davant el flagell terrorista, abandonat a l’estratègia calculada d’uns botxins que tenen per cor estossinar persones sense altra distinció que la seva condició civil? La resposta em sembla incontestable: tots aquells que desitgen la destrucció d’aquest estat i el retorn del jueu errant.
