Fabra no és normatiu, i Coromines i Solà sí

Sort que aquest en Casado no deu ser gaire de lletres, perquè si la mani de la Diada li va parèixer un aquelarre, l’agenda d’activitats de l’Any Fabra li semblaria l’infern mateix. Feu-hi un cop d’ull i us adonareu que, enguany, qui no fabreja és perquè no vol. Aquesta tarda mateix inauguren una exposició a la Central de Barcelona (la Universitat, no la llibreria) que els del PP, si no s’afanyen, ja no arribaran a temps de denunciar. Que la tardor política s’anuncia calenta? Doncs la fabrívola ni us ho explico.

Deu ser per culpa d’això que l’altre dia hi vaig somiar, amb el Mestre. Resulta que s’aixecava de la seva tomba per reparar un tort històric. “Voleu fotre el favor de tornar-me la E?”, bramava. “Tant d’any Fabra i tanta mandanga i jo encara amb el cognom mal escrit!” Els membres vitalicis que l’envoltaven, que eren els d’abans (els del temps de l’Aramon), com és natural sortien escopetejats cap al diccionari a buscar, ai, a cercar mandanga. I no, no hi sortia. Però com que fins i tot en aquella època tan soviètica hi havia torracollons, un que sempre ha de portar la contrària ho buscava al diccionari d’Enciclopèdia i ho trobava: “[sovint en pl.]: Cosa de poca importància o que molesta, punyeta”. És que ni en somnis em puc exclamar tranquil, collons!, es planyia el Mestre (bé, això ho he suposat jo, en el somni ell només feia cara de mala lluna, de pensar ‘A vere si s’acaba d’una vegada ElMeuAny i em deixen tranquil, que estan tots ben enfabrats’).

És evident que consulto masses diccionaris, i no pot ser bo. Després goita què passa. Però també et dona satisfaccions, eh. O sorpreses. Sense anar més lluny, el cognom de l’il·lustre prohom és una variant prenormativa de fabre (‘manyà, ferrer’), que tampoc està recollit al DIEC. Quasi un sacrilegi. On sí que apareix és a l’IDESCAT. El 2016 a Catalunya hi havia 1.023 persones que es deien Fabre de cognom i 2.045 Fabra (just el doble. Que curiós, no?). En canvi, coromines i solà sí que tenen entrada al DIEC. Una coromina és un territori en condomini (una forma de propietat compartida a parts iguals), i també un camp de conreu, cosa que en certa manera ja fa per al savi de la xiruca; per la seva banda, solà és un adjectiu referit al costat d’una muntanya o d’una casa on hi toca més el sol; però també és substantiu, sinònim de solell (‘Vessant orientat cap a migdia’), i també de ‘galeria o porxo construït a la part solana d’una casa’ (exemple didàctic: “-Voldria parlar amb tu i a soles, Tano. -Anem dalt al solà que estarem més bé”, escriu Joan Santamaria a les Narracions extraordinàries). Si això no és un greuge comparatiu, ja em direu què és.

Als senyors que van fer el DIEC també els ho devia semblar, i potser per això van compensar la mancança introduint els adjectius fabrià i fabrista i el substantiu fabrisme. Tu pots ser més fabrista que en Fabra (de fet és un corrent certament nombrós, o com a mínim molt vivaç) però no pas més corominesc ni més solanívol que cap dels Joans respectius. El significat de fabrisme, un mot que no recordo haver vist escrit, està condemnat a quedar, restar o romandre obsolet aviat: “Normativització de la llengua catalana impulsada per Pompeu Fabra i adoptada per l’IEC”. Déu me’n guard de ficar-me jo solet en camisa d’atzavares, que prou que m’hi fiquen els del Club de Fans de la Correcció Quensfamillors, però m’ensumo que aviat caldrà afegir-hi una segona accepció, a la manera de tolerantisme, que també en té dues: “1. Opinió favorable a la permissió del lliure exercici de tota religió distinta de l’oficial d’un país. 2. Tolerància excessiva o exagerada”. Això de la tolerància excessiva, ja em direu si no és casualitat, sembla redactat a posta per al·ludir a la idea que orienta ara mateix el fabrisme més conspicu: denunciar la màniga ampla que tant els mitjans de comunicació més potents com l’IEC mostren envers els castellanismes. No seré pas jo qui negui que de vegades tevetrès, Catalunya Ràdio o determinats diaris semblen la quinta columna de la RAE, però, a jutjar per la temperatura que està agafant l’oposició a la Nova Gramàtica, trobo que al fabrianisme radical li aniria d’allò més bé un toc de coromino-solanisme que hi aportés sensatesa i sentit pràctic.

[Com que sou lectors atents i observadors, no pas d’aquests de piulada fàcil, segur que heu reparat que, dels vuit derivats de Fabra que enriqueixen aquest article, només  tres són normatius. Podeu confirmar-ho directament a la font. I ja que hi sou, us proposo una cirereta final, que serà la meva contribució lúdicoirreverent a l’AnyMestre. Ja hem quedat que fabra com a substantiu no hi surt. Però sí que hi apareix formant part d’una seqüència més llarga, és a dir, a l’interior d’un altre mot. Un mecanisme inconscient de compensació? Un tret per la culata? Igual que, per triar un altre cognom a l’atzar, Vidal forma part de tres mots (vidalba, vidalbar i vidalbí, tots tres del vocabulari vegetal), fabra també té l’hoste que l’acull. Certament sorprenent. No us costarà gaire de trobar, el DIEC té una funció feta expressament per a això. Del resultat, però, no me’n faig responsable. Ja sabeu que de vegades la justícia poètica pot ser molt cruel. I la filològica encara més].