Fabian Mohedano: ‘Cal un full de ruta no tan glamurós i més de picar pedra’

Fabian Mohedano era al parlament quan va votar-se la declaració d’independència el 27 d’octubre. Com a diputat independent de Junts pel Sí, diu que era partidari de convocar eleccions, perquè en aquelles condicions la República no podia desplegar-se. Creu que l’independentisme ha de fer autocrítica i que la República només pot fer-se efectiva en els actes quotidians dels més de dos milions de catalans que van votar favorablement la independència l’1-O i el 21-D, actes que permetin de construir la sobirania. En són exemples la retirada dels diners dels bancs de l’Íbex-35 i la cancel·lació dels contractes de subministrament energètic amb les empreses de l’Íbex.

Expulsat del PSC el 2014, després d’assistir a un acte d’ERC, Mohedano va formar part de la llista de JxSí a les eleccions del 27 de setembre del 2015 i fou elegit diputat. Després de la dissolució del parlament amb el 155 i de les eleccions del 21-D, deixà de ser parlamentari. Per una altra banda, és un dels principals impulsors de la reforma horària, una causa a la qual continua dedicant hores com a activista. Ara és president del Consell Català de Formació Professional.

—Què s’hi juga l’independentisme, l’Onze de Setembre?
—Cal que l’independentisme es jugui alguna cosa cada dia? El nivell d’autoexigència de la diada sembla que sigui que cada any sigui més gran. Ha de ser una festa de reivindicació, d’inici del curs polític, de plantejament de compromisos… però, en si, l’independentisme no s’hi juga res. No tot ho podem presentar en una fita d’un dia. Som en un procés de construcció nacional que no podem avaluar segons si surt més o menys gent al carrer i si es venen més samarretes o menys. Això és molt reduccionista. Hi ha hagut diades excepcionals i ara sembla que qualsevol cosa que es faci, si no és del mateix nivell, és un fracàs. L’independentisme no s’hi juga res cap dia concret, sinó cada dia de l’any amb les decisions que es prenguin. Qui cregui que amb grans mobilitzacions de dies concrets arribarem a fer efectiva la República s’equivoca.

—S’han de fer més accions davant les presons?
—Les accions a les presons tenen un motiu polític: denunciar que hi ha persones injustament empresonades. Això és positiu. També serveix perquè es canalitzi la solidaritat i més emocions i la denúncia d’aquesta injustícia. No he pensat si se n’han de fer més o menys, però es positiu que se’n facin per no oblidar-los. Ara, em sento profundament incòmode amb totes aquestes picabaralles pels llaços. Ens situen en un marc mental de conflicte al carrer de banderes, llaços i guerrilles. Aquí no hi ha cap conflicte, però ens porten a aquest marc mental. N’hem de fugir.

—Quina herència en resta, del primer d’octubre?
—Em va agradar trobar-me al col·legi electoral els meus ex-companys de l’agrupació del PSC de Sants, la regidora dels comuns Laura Pérez… a les cinc de la matinada. Vaig trobar-me gent del barri que no m’esperava trobar, de procedències ideològiques diferents. Això em va sorprendre molt positivament. Aquell dia vaig veure que s’havia eixamplat al màxim la capacitat de mobilització, de defensa de les institucions, de reivindicació d’un dret… Si a això hi afegim que no solament va ser el primer d’octubre, sinó que va durar fins el dia 3 amb la màxima expressió de la participació dels sindicats i de tot el que representen les forces del treball reclamant a l’estat espanyol un reconeixement dels errors comesos l’1-O, em vaig sentir molt còmode. El primer d’octubre va servir per a eixamplar la vocació sobiranista de la gent, la capacitat de decidir el futur propi. Vull dir que, veient els resultats de participació i les limitacions del referèndum, podem dir que va ser una mobilització i una revalidació de tot el compromís institucional i social de la societat civil amb la idea que Catalunya pugui assolir la independència. Però del primer d’octubre i del 27 d’octubre no en queda una República constituïda.

—No tothom expressa dubtes sobre el referèndum.
—El referèndum tenia limitacions formals en la possibilitat que tothom pogués votar, que hi hagués garanties amb la Sindicatura Electoral… Crec que ens va fer mal allò de dir que aquell referèndum era ‘com sempre’. Home, hem d’assumir que no va tenir totes les garanties. Si no tenim Sindicatura Electoral, si un percentatge molt elevat de gent no va sentir-se cridada a votar… ens ho hem de fer mirar. Com a mobilització excepcional, reivindicació extraordinària i compromís dels dirigents polítics, l’1-O té un gran valor. El 9-N va rebaixar-se per a adaptar-lo al marc legal espanyol, encara que després es judicialitzés. L’1-O, per primera vegada, el govern i els grups parlamentaris van arriscar-se i van prendre unes decisions que han tingut conseqüències, amb presos i gent a fora. Però cal reconèixer les limitacions del referèndum.

—Per què creieu que no es reconeix?
—D’entrada, perquè a Madrid tampoc no es reconeixen errors. Encara som en una escala de conflicte, no en una situació de pacte. No hi ha un reconeixement institucional per part de Pedro Sánchez ni per part de la Generalitat que potser algunes coses no s’han fet bé. Per què hem de ser nosaltres els primers de fer-ho si a l’altra banda no n’hi ha voluntat? Perquè som en situació de conflicte. Hi ha un mandat polític de l’1-O? Sí, és un mandat per a continuar treballant amb fermesa per a ampliar la base, per a conscienciar més catalans que la República és necessària per a governar-nos a nosaltres mateixos i demostrar que hi ha moltes polítiques que a Catalunya es plantegen de manera diferent. Però hem de fer autocrítica en relació amb el 27 d’octubre. Hi ha uns costs molt grans. Amb un 70% de la població, hauria estat el primer convençut. Podíem fer-ho amb un 48%? No ho veig clar.

—Però era un compromís dels polítics. Es va explicar en molts actes, que es proclamaria la República. I aquella declaració es continua defensant públicament.
—L’esforç polític, humà, de sacrifici… amb la correlació de forces que hi havia, tinc dubtes que valgués la pena de fer aquella declaració. Amb tot l’esforç que s’ha fet, arribarem a ser el 60% o el 70%? O hi ha gent que ara se sent decebuda, enganyada o allunyada? No ho sé respondre, ara com ara. Potser amb el temps aquesta estratègia donarà fruits, o potser haurem de pensar si no ha estat un fracàs. Al meu entendre, el mandat del 27-S era construir la independència, no declarar-la. Al referèndum va votar un 40%. L’error intel·lectual, per mi, està a no reconèixer que no es pot fer la independència en tan pocs temps amb la gent que som.

—I quines prioritats ha de tenir el govern en aquest moment?
—Em sembla perfectament compatible continuar reivindicant l’1-O i tot el que s’ha fet i al mateix temps fer política i arribar a acords mentre es negocia bilateralment amb Espanya sobre diverses qüestions pendents o en conflictes de competències. Hem de treballar per aconseguir l’objectiu final. Per a determinats sectors, sembla que negociar amb el govern espanyol sobre diversos temes sigui rebaixar-nos. Ens agradi o no, som a l’estat espanyol. Es critica que alguns consellers d’ERC o de JxCat obrin vies de negociació. El problema és que molta gent s’ha cregut que som a la República Catalana. Doncs no. És un error dir que has desconnectat d’Espanya. Mentalment, sí. Però jurídicament, no. I hi continues pagant els impostos. Aquesta mateixa gent és la que diu ‘ens ho hem jugat tot i els polítics no’. Com es pot dir això, amb gent a la presó i gent fora de Catalunya?

—Les acusacions de traïció són una constant, sobretot a la xarxa, agreujades per la poca sintonia i la divisió que hi ha ara mateix entre els partits.
—Les preguntes que faig a tots aquests són: quina companyia de telèfon teniu? Amb quina companyia teniu contractat el subministrament d’electricitat o de gas? A quin supermercat compreu? A quin banc teniu els diners? Quantes hores dediqueu a intentar fer una acció comunitària al vostre barri que faci país des d’una perspectiva de lluita quotidiana? Ostres! Tinc la sensació que el nivell d’exigència a les institucions és elevadíssim, i que en canvi el nivell d’exigència i coherència amb nosaltres mateixos no. Si l’autonomia s’ha construït durant trenta-cinc anys, ara la Generalitat ha de construir el pre-estat perquè es converteixi en la República.

—Novament les estructures d’estat.
—Tots els esforços institucionals han de dedicar-se a promoure el cooperativisme –perquè crea consciència de participació i presa de decisions–, a fer que hi hagi un agrupament o esplai a cada poble i cada barri, hem d’ajudar que hi hagi una operadora de telecomunicacions potent en català, hem d’impulsar les caixes i un banc públic català, hem de promoure el consum energètic amb companyies alternatives a les empreses de l’Íbex… Tot això no podem fer-ho en un dia. Si hi ha dos milions de persones compromeses amb aquest projecte, han de ser compromeses en la quotidianitat. Les institucions han de destinar l’esforç a això. No és glamurós, d’acord. Si mirem quanta gent hi ha a Parlem o a Som Energia, no quadra amb els dos milions. Per tant, tenim molt camp a córrer.

—Els partits no parlen d’això. Parlen de fer República i dels mandats democràtics. De la presó i de l’exili.
—M’agradaria que hi hagués un gran pacte per a defensar deu o quinze mesures en aquests termes. Molt concretes i contundents. Mesures progressives que canviessin aquest sistema. Si els independentistes continuem pagant a Endesa, estem limitats. Hem de ser conseqüents. Són qüestions que hem de treballar. Estem disposats que la companyia de telèfon ens cobri vint euros més pel mateix servei? A anar a assemblees on s’expliqui com funcionen les cooperatives i a fer-hi aportacions? Estem disposats a cercar deu persones que s’afegeixin a la cooperativa? Estem disposats a canviar el model de sobirania alimentària perquè hi hagi menjar de proximitat i deixar de banda les grans marques?

—Potser falta pedagogia.
—Les estructures d’estat som cadascú de nosaltres. Tenim dos milions d’estructures d’estat. A més, aquí hi trobes gent dels comuns i dels sindicats, perquè són favorables a moltes d’aquestes propostes. És molta més gent. És un camí per a assolir més quotes de sobirania i gent dels comuns i fins i tot del PSC s’hi senti implicada. Tinc la sensació que hem caigut en el marc judicial. Hem comprat aquest marc trampa. Un altre exemple, el consum de la televisió. És brutal com es miren les televisions estatals a Catalunya. Hi ha molts independentistes que miren aquestes cadenes, perquè, si no, no surten els comptes. És clar que tenim limitacions, però la capacitat de cadascú de nosaltres és nostra. Les institucions han de canalitzar-ho en positiu.

—S’han de convocar eleccions aquesta tardor?
—Si hi ha un mal resultat en el judici contra l’1-O, hem de fer un govern més fort i si cal més ampli per a defensar les institucions i els presos. No podem tornar a convocar eleccions. Per a què? Per tornar a una situació inestable? Espanya no es mou, eh? Nosaltres necessitem estabilitat, polítiques a mitjà termini, rebaixar la tensió d’alguns conflictes de competències amb l’estat. Això és temps, hores de feina. Alhora, hem de construir la sobirania quotidiana. L’independentisme ha de mirar-se als ulls i ha d’assumir quines són els punts forts i els febles. Ens cal un full de ruta no tan glamurós i més de picar pedra en el dia a dia. Quan el president Puigdemont ens comunica el 26 d’octubre que vol convocar eleccions, el seu discurs argumentat em sembla impecable. No he acabat d’entendre per què al matí diu una cosa, després canvia i l’endemà votem la declaració. Hi havia molta gent molt contenta, però no sabíem què passaria. L’ambient no era de festa. Era de funeral. Per tant, alguna cosa no vam fer bé.

—No se sabia què passaria? O es va arribar al primer d’octubre sense tenir una estratègia prevista per a després?
—És clar. Hi ha tantes versions sobre els interessos d’uns i altres després del referèndum… La gent d’Avancem ens hem sentit còmodes amb el Pacte Nacional pel Referèndum, amb l’1-O i amb el 3 d’octubre. Però havíem de tenir clar el resultat del 27-S i que difícilment s’arribaria a un percentatge més alt en divuit mesos. Calen dues legislatures perquè la gent canviï la seva quotidianitat. Espanya desendolla el banc i les telecomunicacions i ens quedem a les fosques. Ho hem vist. El conseller Puigneró diu que farem la república digital. Molt bé. Però això necessita temps.

—Què s’ha de fer aquest primer d’octubre?
—M’agradaria tornar-me a trobar amb la regidora Laura Pérez, amb els ex-companys de l’agrupació socialista, amb tots els activistes no necessàriament vinculats a l’independentisme… És a dir, sí als actes descentralitzats. Però no han de ser actes de reescalfament de l’independentisme. Que siguin actes de retrobament amb tota la gent que va defensar les urnes. El meu dubte és si serem els mateixos o no.

—Difícilment.
—Torno a allò que deia abans. Tot això de què ha servit? Per a ampliar la base de l’independentisme o perquè gent que el dia 1 i el dia 3 d’octubre eren propers ara se sentin enganyats, decebuts, distanciats… Si som capaços de fer actes que ampliïn, bé. Si no, malament rai. Això també val per als actes a les presons. Necessitem menys estelades i més crits de llibertat i dignitat. Ens interessa que hi vagi gent que se senti interpel·lada més enllà de l’independentisme.

—Quin paper han de tenir els presos polítics i els exiliats?
—Gairebé tots mantenen responsabilitats de partit. Són persones que han tingut un paper molt important i que l’han de continuar tenint. Tinc absoluta confiança en el seu compromís i dedicació, dins de les possibilitats.

—Què s’ha de fer durant el judici contra els presoners?
—No ho sé. A mi m’agrada l’activitat quotidiana i en silenci del dia a dia. És clar que ens hem de mobilitzar. Però si continuem fent manifestacions i continuem sent incoherents en la nostra quotidianitat… Crec que el judici és una oportunitat d’internacionalització. Ha de servir per a explicar al món que hi ha un judici injust i que es menteix. No tinc clar si serà una oportunitat d’ampliació de la base en el camp intern.

—Quin paper ha de tenir el Consell per la República?
—He arribat a sentir que ha de ser com un estat major del procés. Em sembla que això és no tocar de peus a terra. Hi ha unes figures molt destacades que són fora i que tenen un paper d’internacionalització. No pot haver-hi un òrgan al qual se supeditin les institucions, els partits i les entitats. Les institucions tenen un paper, els partits un altre i les entitats un altre. Han de seguir la seva lògica i la coordinació s’ha de fer a Catalunya. Portar aquesta coordinació a Bèlgica em sembla fora de lloc.

—Les eleccions municipals són una oportunitat per a l’independentisme?
—Són unes eleccions importants. Com totes. En la mesura que serveixin per a demostrar que hi ha unes forces que creuen en el projecte d’impuls d’una república a Catalunya, els ajuntaments són fonamentals. Ara, no han de ser la cosa més important. En un context de radicalització total a Europa, potser són més importants les eleccions europees. I no se’n parla, de com el context català o europeu pot afectar-les.

—Què cal fer amb l’extrema dreta a Catalunya?
—Crec que hem de dedicar els esforços a unes altres coses, no al terreny simbòlic. A l’extrema dreta només la preocupa el terreny simbòlic. M’agradaria que les territorials de l’ANC, els CDR, les seccions locals dels partits… es concentressin més en la manera de construir la República, no en la manera de defensar el terreny simbòlic. Hem de dedicar els esforços a coses més quotidianes per ser sobirans.