23.03.2019 - 21:50
|
Actualització: 24.03.2019 - 08:20
El dissabte 24 de març de 2018 un membre de la policia secreta finlandesa es va acostar al periodista de VilaWeb que, força inquiet, feia guàrdia just davant una de les portes d’embarcament de l’aeroport de Hèlsinki. El policia li va ensenyar la placa i li va dir: ‘Policia finlandesa, em pot dir vostè perquè està tan nerviós i camina sense parar de fa minuts? És sospitós.’ El policia finlandès va rebre una resposta que el va convèncer. I ja no va molestar més al periodista: ‘No pateixi, senyor policia. Sóc periodista, i ens han dit que el president de Catalunya, Carles Puigdemont, pujarà per aquesta porta d’embarcament cap a Brussel·les. Estic nerviós perquè faig guàrdia. Hauria d’arribar en qualsevol moment. Però Puigdemont no arriba.’
Ni va arribar. Aquell dissabte Carles Puigdemont no va agafar el vol cap a Brussel·les tot i que el seu entorn ho havia afirmat. Calia una maniobra per a despistar la premsa i la policia. Ningú amb el nom de Puigdemont va pujar per aquella porta d’embarcament. De fet, el president ja feia hores que era dins un cotxe anant cap a Brussel·les. Va ser la nit del divendres 23 de març quan va abandonar Finlàndia cap a la capital belga. L’estat espanyol havia activat l’euroordre per a detenir-lo (en castellà i prou, per cert, cosa que va permetre als amics finlandesos de demanar-la en anglès i de guanyar temps). L’euroordre es va activar durant la visita de Puigdemont al país nòrdic. Dijous havia visitat el parlament, divendres havia fet una conferència a la Universitat de Hèlsinki i, després d’una conferència de premsa en què va comentar la notícia del dia (Marta Rovira s’havia exiliat), la pista pública de Puigdemont es va perdre. Tothom demanava on era. Si algú ho sabia, no ho deia. Però la discreció no havia estat suficient i els serveis secrets espanyols havien seguit el Renault Space que, de Bèlgica, havia anat a recollir-lo (en una operació segurament il·legal en territori belga i que actualment és als tribunals). El diumenge 25 de març, a les 11.19 del matí, Carles Puigdemont era detingut a Alemanya, a la frontera amb Dinamarca, a Slesvig-Holstein. L’acompanyaven Josep Alay, Josep Maria Matamala i dos mossos d’esquadra. Demà es complirà un any d’un dels dies més convulsos del procés català. Poc temps després, Puigdemont entrava a la presó i el país entrava en xoc.
La detenció va ser rebuda amb eufòria per les autoritats espanyoles i amb tristesa absoluta a Catalunya. Madrid va presentar el cas com una jugada mestra i com la prova de la gran col·laboració entre els serveis secrets alemanys i els vint agents dels serveis secrets espanyols. Per això, van afirmar, Puigdemont no va ser detingut ni a Finlàndia ni a Suècia. Van esperar a tenir-lo a Alemanya, en territori amic. Els crítics de Puigdemont van acusar-lo de frívol, de jugar, d’arriscar massa i d’haver causat una detenció que el portaria a la presó, mentre que haver romàs a Bèlgica l’hauria salvat.
Però aquelles hores poca gent preveia que Puigdemont seria alliberat a Alemanya el 6 d’abril. Amb una fiança de 75.000 euros pagada per l’ANC, era alliberat davant l’astorament general. La jugada mestra dels serveis secrets espanyols ja no ho semblava tant com aquell fatídic diumenge 25 de març. De fet, amb el temps s’ha sabut que l’equip de Puigdemont considerava Alemanya un dels països més segurs per a rebre una euroordre, fins al punt d’haver calibrat la possibilitat d’establir-s’hi de bon començament, i no pas a Brussel·les. La legislació alemanya era considerada molt robusta per a afrontar-ne una. De fet, després s’ha sabut que pocs minuts després de la detenció de Puigdemont, el prestigiós advocat Wolfgang Schomburg, magistrat del Suprem alemany, agafava el cas i que les autoritats de la presó alemanya li van donar el tracte de president i el respecte degut. Res a veure amb Estremera. Però el diumenge 25 de març de 2018 les coses a Catalunya semblaven molt més negres, fosques, i tètriques que no van acabar essent per al president i el moviment independentista. Per al país, aquell dia va ser com una derrota total i definitiva. Semblava la fi. I al final, va ser un començament. Un altre començament. Demà, quan en farà l’any, el president català anirà fins a la presó de Neumünster a recordar-ho.
