Fa olor de ball

La filla de nou anys, gairebé cada matí, tot just llevar-se, cantava això, mentre es netejava totes les ungles, fins que va morir:

Les granotes viuen
les pissarres es pelen
abaixa la lluentor
si vols sopar,
crema les granotes al foc.

La mare, de quaranta-tres anys, no tenia gaire costum d’endreçar la casa, no netejava gaire el terra, ni la cuina, ni les finestres, ni els lavabos. Altrament, era neta, no es deixava embrutar gaire, feia servir cremes, molts tipus de perfum, sabó. La mare també cantava, com la seva filla, sobretot al vespre, però una mica tot el dia. Des que va morir la filla, cantava això uns minuts abans de sopar:

De què fa olor?
Fa olor de dansa…
Els fantasmes ballen;
nosaltres som els fantasmes.

O això:

Aquesta olor no és seva,
no és seva aquesta olor,
no, no, no, no, NO!
No és la seva olor,
no pot ser.

La mare va morir quatre mesos després de morir la seva filla; llavors el pare se’n va anar de casa. O potser el van fer fora… El més probable és que el fessin fora quan van morir la mare i la filla, diguem-ne al cap d’una setmana. Es podria pensar que va ser el pare mateix qui va tancar la casa i en va marxar quan es va quedar sol, quan van morir la seva filla i la seva dona, que va ser ell qui va plantar aquella cadena gruixuda, lligant la porta i una finestra, però, coneixent les maneres de la gent de per allà, de ben segur que el van fer marxar.

Els primers dies va rondar la casa, dormia al costat del mur del darrere, la que dóna als matolls de la muralla i no es veu des del carrer ni des de la carretera. També va buscar altres llocs per dormir i menjar, com ara l’antiga torre elèctrica, l’entrada del magatzem, la segona paret dels veïns; sempre no gaire lluny de la casa que havia estat seva.

Ahir, finalment, va decidir d’allunyar-se dels voltants de casa seva. Primer per una sendera, i després per la carretera fins que, al cap de 15-16 quilòmetres, va endinsar-se en la muntanya. No coneixia gaire bé aquell indret, tot i que hi havia estat alguna vegada. Recordava molts menys arbres, els quals formaven un sostre sobre el seu cap, de manera que en algunes zones semblava com si fos de nit, tot i que encara era migdia, la calor amainava sota aquelles branques. Li va agradar la sensació, càlida, fosca, humida. Es va adormir entre els arbres, amb el coll tort, i quan va despertar sentia una fam gairebé insuportable. Feia temps que ja no li quedava res al sarró. Va passar unes hores assegut, sense sentir res a l’entrecuix.

Tot i que semblava el lloc adequat, va decidir que havia d’allunyar-se’n. Pocs minuts abans, havia començat a sentir uns cops no gaire lluny: devia haver-hi algú a la vora, allò no eren sorolls d’animals, ni del vent… Els cops s’interrompien sense cap motiu, i hi tornaven, no eren regulars, tenia una miqueta de por.

Quan es va aixecar va sentir una fam profunda, un forat, malestar, les cames toves, suor, la llengua estranya. Va començar a caminar, però, contra tota lògica, es va dirigir cap al lloc d’on venien els cops, en lloc d’allunyar-se’n. Era com si alguna cosa l’atragués cap allà, hi volia anar, cap als cops.

Els va trobar més lluny del que s’esperava, va trigar més d’un quart d’hora a arribar-hi. Es va amagar darrere uns matolls, per veure els cops des d’allà, què eren, de qui, per què. Una petita branca li va esgarrapar el turmell i van brotar unes gotes de sang a la seva pell blanca.

Des del seu amagatall, va veure un home prim, una mena de cabana, no gaire més alta que una persona. L’home arreglava alguna cosa, al costat de la porta, la porta mateixa, el marc, les juntes. Tenia un martell a la mà, moltes eines al voltant, tirades a terra de qualsevol manera. Té un martell, té un martell, es va repetir a si mateix al seu amagatall entre els arbustos amb la mirada fixada en aquell home i en tots els seus moviments. El martell és de fusta, es va dir, el mànec és de fusta massissa, va pensar, tot ignorant la necessitat que tenia a l’estómac.

Duia un ganivet al sarró, no seria difícil acostar-se a l’home de la cabana per darrere, sense fer soroll, posar-li el ganivet al coll, tres, quatre, cinc vegades. Era un pensament estúpid, ho sabia, mai no s’hi atreviria. Es pensen ximpleries, era la panxa qui li parlava, el fred de l’estómac, bajanades. Hauria d’esperar fins al vespre… L’home no vivia allà, no era un lloc per a viure-hi; se n’aniria, havia d’anar-se’n, però deixaria les eines allà, per l’endemà, no havia acabat la feina. Les eines romandrien allà, a terra, tal com estaven, potser dins la cabana, també el martell, sobretot el martell.

No va haver d’esperar fins al vespre, l’home se’n va anar molt abans. Va ficar les eines a la cabana, també el martell, però no va tancar la porta. No hi havia manera de tancar la porta amb clau, ni es podia moure gaire.

Va deixar passar una estoneta amagat entre els matolls, per assegurar-se que l’home no tornava de seguida. Quan es va aixecar, tenia els genolls rígids, però fos com fos s’hauria acostat lentament a la cabana, havia de parar molta atenció allà on trepitjava. Hi va ficar la mà sense tocar la porta gairebé, i va agafar el martell, deixant-hi totes les altres eines. Va tornar al seu amagatall amb el martell a la mà, més de pressa que abans, i es va amagar en la mateixa posició. Va observar llargament el martell, sobretot la fusta.

Així que es va fer nit fosca, va fer un petit foc al seu costat. Llavors ja havia tret la part superior del martell, la de metall. Quan el foc va avivar-se, va col·locar la fusta del martell damunt, sense deixar-la anar. La fusta va agafar color i quan va considerar que estava prou feta, la va retirar del foc i va tirar una mica d’aigua a la cremada. Aleshores, va mossegar amb força i, un cop va tenir tot el tros de fusta cremada a la boca, el va mastegar amb paciència fins a esmicolar-lo del tot. Amb ajuda de l’aigua, se’l va empassar.

Es va menjar dos o tres trossos d’aquesta manera, però amb el quart potser es va confiar massa, i no el va mastegar tant. Tan bon punt se’l va haver empassat li van venir basques i va començar a tossir. Li va costar uns segons fer passar per la gola el tros que se li havia entravessat. Després va escopir a la mà i allà va veure una estella mig cremada que havia estat a punt de matar-lo, i s’hauria pogut morir, com la filla, com la dona: una estella normal, amarada en saliva, tacada de sang.

‘Un estiu a Galeusca’ és un projecte fet, per segon any consecutiu, per VilaWeb, Berria i Sermos Galiza. La sèrie consta de dotze contes, escrits per Mercè Ibarz, Biel Mesquida, Bel Zaballa, Esperança Camps, Danele Sarriugarte, Jimu Iturralde, Goaitz Labandibar, Unai Elorriaga, Emma Pedreira, Marica Campo, Séchu Sende i Daniel Asorey. Tots els contes apareixeran al llarg de l’estiu en català, èuscar i gallec, en les respectives publicacions.