18.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.08.2023 - 13:18
The Washington Post · Siobhán O’Grady
El Caire – Per als supervivents de la repressió de la plaça Rabaa al-Adawiya, no sembla pas que hagi passat una dècada. Continuen sentint els sons i les olors d’aquell dia, quan la mort era a tot arreu.
Les seves vides, i el seu país, no han estat mai més els mateixos.
El 14 d’agost de 2013, les forces de seguretat egípcies van fer servir munició real per dispersar les acampades antigovernamentals al Caire. Més de vuit-cents ciutadans van ser morts, segons els grups de defensa dels drets humans, en una de les matances de manifestants més grans de la història recent. El govern va establir la xifra de morts en sis-cents vint-i-quatre. Potser no se’n sabrà mai el nombre exacte. Centenars de manifestants més van ser arrestats i empresonats; alguns van ser condemnats a mort. Molts altres van fugir del país i no hi tornaran mai.
Aquesta repressió violenta va ser sis setmanes després de la presa del poder del general Abdel Fatah el-Sisi al president Mohamed Morsi, un dirigent dels Germans Musulmans. Morsi va ser elegit l’any després de la revolució egípcia del 2011, que va obligar l’autòcrata Hosni Mubarak a abandonar el govern i va esperonar l’esperança de canvi democràtic a tot el Llevant.
Les acampades multitudinàries i pacífiques per a protestar contra la destitució de Morsi van aplegar milers d’egipcis, la major part dels quals formava part dels Germans Musulmans i era partidària de Morsi; uns altres simplement s’oposaven a la presa de poder dels militars. Van acampar durant setmanes, van construir barricades precàries i alguns van portar armes, per por d’un atac de les forces de seguretat.
La concentració més gran va ser a la plaça de Rabaa. El govern aleshores va dir que hi havia terroristes. Tanmateix, les investigacions de grups de drets humans van concloure que la major part dels manifestants anaven desarmats.
La matança va marcar un punt d’inflexió important per a Egipte: va fonamentar el control militar del poder i va demostrar que estaven disposats a fer servir la força letal per mantenir-lo.
Allò que va passar a la plaça de Rabaa va dividir famílies i amics, va trastocar vides i va aprofundir les divisions polítiques del país. I ara, tants anys després, encara és difícil de parlar-ne obertament. The Washington Post ha parlat amb cinc egipcis que aquell dia hi eren o a qui allò que va passar tot seguit va trastocar la vida.
Ahmed Samih, 44 anys, ex-activista pels drets humans
Abans del 14 d’agost, l’activista pels drets humans Ahmed Samih va rebre una invitació a una reunió a porta tancada al Ministeri d’Interior. Quan en va sortir, diu que va tenir una idea molt clara que la dispersió seria violenta.
Les divisions sobre el futur d’Egipte eren tan extremes, diu, que la violència es podia palpar. “Algú que havia estat molt pacífic tota la vida ara podia dir: ‘Haurien de matar-los a tots.’” El matí que va començar l’operació, va recórrer tot el Caire per ser-ne testimoni. “Només volia veure la veritat”, diu.
Una fumerada negra s’alçava dels pneumàtics cremats. La sang era pertot arreu, vessada a terra i tacant els cotxes. A la matinada, va comptar més de cent cinquanta-dos cossos en un dipòsit de cadàvers.
Les diferents visions sobre allò que havia passat van destruir algunes de les seves relacions. “Encara tinc amics amb qui no parlo… i ells no parlen amb mi”, explica.
Després de Rabaa, diu, “tot va canviar, a Egipte”. Però durant molt de temps no volia “sentir ni creure que l’espai de debat públic es reduïa”.
Va continuar amb la tasca a favor dels drets humans. Després, el 2015, el van acusar de fer anar il·legalment una ràdio en línia. Van escorcollar-li l’oficina, el van multar i va dormir en una comissaria local.
L’any següent, mentre treballava d’observador electoral a Uganda, va rebre una pista d’un contacte seu al Caire: el seu nom figurava en una llista de defensors dels drets humans que serien acusats de rebre finançament estranger il·legal.
Va tornar a casa tan sols vint-i-quatre hores, va donar poders notarials a la seva mare sobre tots els seus béns i va fugir a Estònia. El 2021, després d’anys d’alternar projectes empresarials, va començar a treballar de presentador de televisió per a El Sharq, un canal de televisió amb seu a Istambul propietat de l’opositor egipci Ayman Nour, també exiliat.
No sap si podrà tornar mai a casa.
Amal Selim, 54 anys, i Sara Ali, 34 anys, una família dolguda
El 14 d’agost, el marit d’Amal Selim, Mohamed Ali, administrador d’un hospital i membre dels Germans Musulmans, va sortir de casa per anar a la plaça Rabaa al-Adawiya. Li va dir que havia de garantir el desallotjament segur de dones i nens, i ella li va suplicar que no hi anés.
“Em va dir: ‘Si és escrit que moriré, moriré’”, recorda Selim. “Em va dir adeu i em va demanar perdó.”
Atemorida pels informes de trets, li anava trucant per assegurar-se que encara era viu. Sara Ali, la filla gran, era al Caire. Eren enmig d’una conversa quan la línia es va tallar.
Quan va tornar a trucar, va contestar un altre home. Un tirador havia disparat a Mohamed al cap, li va dir. “Va morir mentre jo parlava per telèfon amb ell”, diu.
Aleshores va trucar al seu germà, Omar, un periodista ciutadà que documentava el caos a Rabaa, i li va demanar que trobés el cos del seu pare. Però no en va trobar rastre en cap de les clíniques improvisades. Desesperada, Sara va penjar la seva fotografia a Facebook i va demanar informació.
L’endemà, un home li va trucar amb un número desconegut i li va dir que el cos del seu pare havia estat abandonat en un carrer secundari. Sara i Omar van seguir les seves indicacions i el van trobar. “Vaig aixecar el pare, el vaig posar a la tomba i la seva sang em va tacar la roba”, va dir Omar a la seva mare quan va tornar a casa.
Després d’haver-se enfonsat en una depressió profunda, Omar va tranquil·litzar la mare explicant-li que l’ajudaria a gestionar la casa i a criar les dues germanes petites. Estudiava per ser enginyer.
Dos anys després, ara en fa vuit, mentre Omar era en un restaurant amb uns amics, va ser detingut per les forces de seguretat. La família primer va pensar que era un cas d’identitat equivocada. Però, a mesura que passava el temps, van entendre que era castigat per les creences polítiques del seu pare. Finalment, va ser condemnat per “revelació de secrets militars” i sentenciat a vint-i-cinc anys de presó sense opció d’apel·lació. Selim va patir una depressió nerviosa. Ja havia perdut el seu marit.
“De sobte, ell també va desaparèixer. Això ens va destruir a tots.”
L’estiu passat, Sara va començar a tenir al·lucinacions, confusió i pèrdua de llenguatge. Va ser ingressada en un hospital psiquiàtric i diagnosticada amb trastorn d’estrès post-traumàtic.
Encara passa el dol pel seu pare. Era l’únic membre de la família que pertanyia als Germans Musulmans, però tots n’han patit les conseqüències. “No hi ha cap justificació per allò que li va passar”, diu. “Però, per què ho pago jo? Per què el meu germà ha de passar tants anys a la presó?”
Lina Attalah, 40 anys, periodista
Els records de Rabaa s’apoderen de Lina Attalah quan menys s’ho espera: un dolor sobtat a l’estómac o un flaix a la ment mentre prova d’adormir-se.
Tenia trenta anys, era periodista i acabava de fundar l’organització de notícies independents Mada Masr. Aquell estiu va informar de l’acampada de la plaça Rabaa estant. El 14 d’agost es va llevar d’hora i va anar de seguida cap a la zona amb un company.
No tenien equip de protecció i quan les forces de seguretat van avançar sobre la plaça, la parella es va quedar atrapada enmig de la multitud prop d’un hospital de campanya. Attalah recorda els cossos, un home amb un munt de documents d’identitat dels morts, la gent mirant de salvar-se els uns als altres…
Quan les bales començaven a caure, van veure una sortida. No hi havia temps per a pensar. Es van agafar les mans i van córrer.
“El llenguatge no pot transmetre la intensitat d’aquell moment”, diu mentre prova d’explicar-lo.
En els mesos següents, Attalah es va dedicar de ple a la feina “per evitar de caure en la desesperança”.
Alguns dels seus amics més pròxims, inclosos uns altres activistes i periodistes, han estat empresonats. Entre els quals, Alaa Abdel Fattah, que ha passat gran part de la darrera dècada a la presó acusat de càrrecs que els grups de drets humans consideren falsos. Uns altres amics han fugit del país o s’han suïcidat.
El 2017, el lloc web de Mada Masr va ser blocat pel govern egipci, però continua operatiu. Amb els anys, els lectors han trobat les maneres d’esquivar la prohibició.
Mo, 58 anys, empresari
Mo encara recorda exactament com uns homes van morir davant seu.
Primer va ser el jove amagat darrere un arbre, que va fer un crit ofegat i va caure. “Quan m’hi vaig acostar, vaig veure que tenia una bala al cor”, recorda. “Li havia disparat un franctirador.”
Després, l’auxiliar del conductor d’ambulància que va rebre els trets mentre treballava amb l’uniforme posat. “Li van partir el cap en dues meitats.” El seu company cridava i plorava.
Més tard, van disparar un home mentre els supervivents provaven d’evacuar gent, amb els braços dels uns sobre les espatlles dels altres. “Vam haver de passar per sobre seu”, explica.
Mo –un empresari destacat– va arribar a l’acampada aquell dia cap a les 6.30. Ell no pertanyia als Germans Musulmans, però hi era per a protestar per la presa del poder dels militars. Va ser detingut i es va veure obligat a lliurar el document d’identitat abans de sortir de la plaça.
En estat de xoc, i tement que les autoritats l’anessin a cercar, va fugir als Estats Units tres dies més tard. No ha tornat a casa d’aleshores ençà.
Ara parla amb la condició de ser identificat amb un pseudònim, preocupat per la seguretat dels seus contactes a Egipte.
Els anys següents, els seus negocis a Egipte van ser atacats i destruïts de manera sistemàtica. La seva família va ser assetjada pel govern fins que va acceptar de renunciar als actius restants.
Havent estat un membre de l’elit d’Egipte, Mo va haver de començar gairebé de zero a l’exili. “Vaig abandonar-ho tot”, explica. Considera que Rabaa va ser “la manera d’esborrar tot allò que tenia a veure amb el 2011”, quan els egipcis eren units en l’esperança d’una societat més lliure.
Diu que Rabaa va ser una oportunitat perquè el militarisme “exhibís el seu múscul” i enviés un missatge ben clar: “Ningú no tindrà mai més la llibertat de pensar o protestar.”
- Subscribe to the Washington Post
- Podeu llegir més històries del Washington Post publicades en català a VilaWeb
