L’extrema dreta: el grup més gran del Parlament Europeu?

La política europea és marcada de fa temps per la sortida del Regne Unit de la UE. De moment, la dificultat d’aconseguir el vist-i-plau de la Cambra dels Comuns ha fet enquistar una situació que obre un futur incert per als britànics.

Un sistema en crisi
Tanmateix, la situació no és menys imprevisible per al conjunt de la Unió Europea, tant per la incertesa del desenllaç del Brexit, com pels mateixos problemes al seu si. Les institucions cada vegada són més allunyades dels ciutadans i han perdut legitimitat,  cosa que ha fet créixer, elecció rere elecció, moviments euroescèptics com a resposta d’aquest malestar. Aquests moviments són formacions principalment d’extrema dreta i podrien ser el principal grup europeu a les eleccions del maig.

Encara que sembla molt improbable que qualsevol altre estat surti de la Unió Europea, la veritat és que, electoralment, les mostres de malestar porten a un escenari cada vegada més pròxim a una crisi sistèmica.

Les últimes projeccions estimen que caldria aplegar els partits que han representat l’actual model polític i econòmic per assegurar una majoria al parlament. És a dir, socialistes, populars i liberals. El nombre de vots d’aquestes tres formacions s’estima en un només 51,6%, una baixada considerable si tenim en ment que van assolir el 61% dels vots el 2014 i el 72% el 2009.

Ara fa cinc anys, els dos grans grups, socialdemòcrates i populars, ja van pactar la investidura. La necessitat d’aquesta nova aliança només fa que consolidar un bloc polític i institucional de dos antics rivals. No fa gaire temps semblava que populars i socialistes tenien polítiques totalment contraposades.

Els grups situats més a l’esquerra dels socialistes (S&D), l’Esquerra Unitària Europea-Esquerra Verda Nòrdica (GUE-NGL) i Els Verds-Aliança Lliure Europea (G-EFA), mantenen un suport força similar al d’ara fa cinc anys, del 14% d’escons entre tots dos grups a un 15% dels diputats aquest 2019.

Ara, sí que trobem un augment de vots a l’extrema dreta, principalment a l’Europa de les Nacions i les Llibertats, de la qual formen part el Rassemblement National de Marine Le Pen (abans Front National) i la Lliga Nord de Matteo Salvini. Tot i això, el suport vers als altres grups de dretes també va a l’alça.

Una nova aliança de l’extrema dreta
A la dreta dels populars hi ha actualment tres formacions, però podrien convertir-se en un de sol després de les eleccions del 26 de maig. El primer és l’Europa de les Nacions i les Llibertats, mencionat abans. És el més escorat a l’extrema dreta i també inclou el Partit per la Llibertat (Països Baixos) o el Partit Liberal (Àustria). Tots aquests partits podrien arribar a ser primera força en els seus països respectius.

El segon era liderat per Nigel Farage, el dirigent de l’UKIP, que no va voler formar part del grup de Le Pen perquè la trobava massa extremista. La veritat és que una gran part d’aquest grup (17 diputats de 41) van ser elegits per l’UKIP i ja no podran repetir la legislatura perquè el Regne Unit abandonarà la Unió Europea. A més d’aquest partit, hi són presents el Moviment Cinc Estels i Alternativa per a Alemanya, que ha deixat clar que voldria que tots dos grups s’unissin. Sense Farage, el valedor principal del grup i màxim responsable perquè no s’unís amb Le Pen, sembla més que probable que a la següent legislatura s’uniran.

Per últim, hi ha els Conservadors i Reformistes Europeus. D’ideologia conservadora i euroescèptics, són molt diversos. Hi ha la Nova Aliança Flamenca, el Partit Conservador britànic, que històricament havia estat la força majoritària, i també forces estricament d’extrema dreta, com el Partit Popular Danès i el Partit dels Finlandesos. Amb la partida dels conservadors britànics arran del Brexit, la gran formació serà el partit Llei i Justícia de Polònia, la segona força actualment, amb un total de quinze eurodiputats. El següent partit seria l’alemany Reformadors Liberal-Conservadors (una escissió moderada d’Alternativa per Alemanya), de només cinc escons, que, a més, molt segurament no es presentarà al maig.

La ‘Primavera Europea’ de l’extrema dreta
El 10 de gener el ministre de l’interior italià i dirigent de la Lliga Nord, Matteo Salvini, es va reunir amb Jarosław Kaczyński, cap del partit Llei i Justícia. L’objectiu: formar un front comú per a després de les eleccions europees, segons ells mateixos, en defensa dels ‘valors europeus’: la seguretat, el desenvolupament, la família i les arrels cristianes.

La suma de tots tres grups a la dreta del Partit Popular Europeu conformaria segons les projeccions 170 escons i un 24% dels vots. Els populars, el principal grup a les enquestes, 177 i només un 21% dels vots.

Però el front de l’extrema dreta encara és més ampli, i Le Pen, Salvini i la resta de socis tenen un principi d’acord amb Viktor Orbán. Malgrat formar part del Partit Popular Europeu, el seu partit Fidesz s’integraria al nou grup ultradretà.

Tenint present que té actualment dotze eurodiputats, si es consolida el pacte amb hongaresos i polonesos, molt probablement l’aliança d’extrema dreta seria la primera força del Parlament Europeu. A més, molt probablement els partits d’aquest grup serien primera força a Hongria, Polònia i Itàlia. És possible que també passi a França, Àustria i els Països Baixos.

Salvini posa l’accent en el fet que aquests estats tenen dret d’aprovar lleis ‘en interès dels seus ciutadans sense que Brussel·les s’hi interposi’. Al seu torn, socialistes i populars passarien d’aplegar un 54% dels escons a un 43% i els caldria el suport dels liberals per a mantenir el poder de les institucions europees.

D’entrada, el perill era que un partit d’extrema dreta fos primera força en un estat, com ja va passar fa cinc anys a França. El següent era que aconseguissin un govern, com ha passat recentment a Itàlia. Ara hi ha la possibilitat que siguin primera força a Europa, encara que sense majoria per a governar.

La tendència sembla clara, amb un sistema actualment en crisi i uns ciutadans que no estan satisfets ni amb les polítiques ni amb la democràcia europees. Sense una redefinició total i absoluta dels mecanismes de legitimitat i de l’ús del poder de les institucions europees i dels estats, sembla imparable el creixement de l’extrema dreta. I més si pensem en l’estancament dels partits situats més a l’esquerra dels socialistes.

Cal afegir que molt sovint els canvis no es produeixen de manera gradual, sinó que hi ha un efecte bola de neu. Per tant, pot ser que, quan gran part dels qui mantenen la situació –degradant contínuament el sistema en matèries tan diverses com la crisi dels refugiats, la gestió de l’estat de benestar o la defensa dels drets fonamentals i la democràcia– hi vulguin reaccionar, potser ja serà massa tard.