29.03.2024 - 21:40
Una de les grans jugades de Pedro Sánchez, astut i sense principis, va ser la repetició electoral del 2019, pensada perquè el PP de Pablo Casado s’acabés de dessagnar. D’un sol tret, Ciutadans es va fondre com un terròs de sucre i Vox es va enlairar com un coet i va obtenir cinquanta-dos escons al congrés espanyol. Menys d’un any abans, Santiago Abascal no tenia representació enlloc. L’auge no va ser fulgurant perquè sí; finançaments tèrbols a banda, la primera publicitat grossa que va rebre Vox la va alimentar una certa progressia, eixuta d’idees, que se sentia còmoda antagonitzant-hi, que hi tenia interessos tàctics i fins i tot que se n’aprofitava comercialment. Abans de les eleccions andaluses del desembre del 2018 en què Vox va irrompre, el secretari general del partit, Javier Ortega Smith, ja havia estat entrevistat més d’una vegada a TV3, en prime time, fent molt bones audiències, i a La Sexta.
La benzina de l’extrema dreta trumpista, aquí i als Estats Units, són les emocions, la nostàlgia i la simplificació dels marcs, i aquesta tríada és exactament la que ha explotat el PSOE per aguantar el tipus i construir una nova hegemonia. Sánchez va aconseguir presentar les eleccions de l’any passat com un plebiscit entre tornar al 1936 o mantenir la democràcia, amb tanta traça mediàtica que bona part de l’independentisme es va abocar a votar el principal partit d’ordre de l’estat espanyol –el PSOE– i la seva crossa vainilla. Ara passa una cosa semblant amb Aliança Catalana, que ha rebut un altaveu i una cobertura desproporcionada per una convergència d’interessos, més que no pas perquè representés cap moviment polític pre-existent que exigís l’aplicació d’un programa concret. Aquests darrers anys, l’esquerra independentista ha volgut magnificar un rival moral que els donés força ètica; aquests darrers mesos, l’entorn de Junts ha promogut Sílvia Orriols i el partit mateix ha desplaçat el discurs.
Sovint es dóna per fet que som en el moment dolç de l’extrema dreta, però, de moment, a escala institucional tan sols serveix per a cohesionar els partits de sempre, que maniobren amb relats urgents i demagògics perquè tenen por d’afeblir-se arran de la seva incapacitat de canviar les coses –o voluntat de no canviar-les. La radicalització dels joves no és només fruit de la contrarevolució conservadora d’aquests darrers anys: també té un component molt fort de nihilisme, d’un convenciment íntim que, en general, no n’hi ha per a tant amb res, i que neix de la incapacitat institucional de fer polítiques útils i duradores. És el bumerang de la desintegració d’una participació política democràtica de debò, de la sensació que tenen els ciutadans d’haver perdut influència i de l’alienació digital, que individualitza pel broc gros i posa més difícil l’organització. Abans que l’extrema dreta comencés a posar en perill la democràcia arreu d’Europa, la democràcia ja s’havia buidat.
L’extrema dreta existeix perquè hi ha ciutadans racistes, reaccionaris i autoritaris, però creix per una aliança entre la devaluació de la democràcia i la frivolitat dels qui l’han atiada tot esperant treure’n rèdit electoral o erigir-se en fars de l’ètica contemporània. El peix es mossega la cua. Si la política s’ha convertit en un esport sense contacte físic, amb representants que no s’enfronten al poder econòmic ni, en el nostre cas, a l’estat espanyol, es facilita que els espais més demonitzats funcionin com un missatge de càstig. L’aparició de l’extrema dreta mai no ha estat inevitable. Enlloc no és escrit que el malestar social l’hagi d’assumir l’extrema dreta. No és escrit enlloc que els votants no puguin posar les seves necessitats o els seus objectius a l’agenda si s’organitzen per fer-ho. N’hauria pogut ser un exemple Catalunya, on el procés va ser una oportunitat d’or desaprofitada per a desviar la ràbia cap a un altre lloc.
Alimentar antagonismes és una pràctica política més vella que l’anar a peu. El problema de tot plegat és que no tot passa dins les institucions, i avui encara menys: els discursos que s’apuntalen mediàticament, als partits i a Twitter tenen efecte al carrer, més enllà de l’aritmètica parlamentària. A Junts i Esquerra els pot sortir més o menys a compte electoralment escombrar la conversa de la independència cap a la immigració, i Aliança pot acabar ridiculitzada o com un trist plat que es llencin els uns al cap dels altres, però juguen amb els panys d’una comporta que pot desbocar una torrentada difícil de controlar.
