Alba Sidera: “Aquestes eleccions europees poden culminar la normalització de l’extrema dreta”

L’extrema dreta de tot arreu del continent serà una de les protagonistes de les eleccions europees del pròxim 9 de juny. Les dues grans famílies, Identitat i Democràcia –en què hi ha Marine Le Pen i Matteo Salvini– i dels Conservadors i Reformistes –en què hi ha Giorgia Meloni i Vox– poden obtenir molt bon resultat, segons les enquestes, i fins i tot sumar amb el gran grup dels populars. Els primers dies de campanya ja han captat els focus: Le Pen i Salvini han trencat amb Alternativa per Alemanya, perquè el seu candidat va dir que no tots els qui van formar part de les SS hitlerianes eren criminals. En parlem amb la periodista Alba Sidera, corresponsal del Punt Avui a Roma, que fa molts anys que segueix l’onada ultra, i que alerta no tan sols dels perills de donar-los ales, sinó de banalitzar i instrumentalitzar els seus discursos.

—Una altra campanya electoral condicionada pel marc de l’extrema dreta.
—Fa molts anys que aviso de l’auge de l’extrema dreta i sé del cert com n’és, de perillosa, i per això em molesta que es faci servir la por de l’extrema dreta com a arma electoral, perquè l’elector se n’adona i sent que li prenen el pèl. Reduir l’antifeixisme a eslògans electorals buits ridiculitza allò que hauria de ser una urgència democràtica. Això banalitza el perill real que representa l’extrema dreta, i també ho fa que quan governen aquells que fan bandera de l’antifeixisme facin polítiques equiparables a l’extrema dreta, com Pedro Sánchez a Melilla, o que hi vagin de bracet quan els convé, com han fet aquí per atacar l’independentisme.

—Per què creieu que l’extrema dreta encara amb tanta força i tan bona posició de sortida aquestes eleccions europees?
—Fa molts anys que parlem d’un auge de l’extrema dreta. Aquestes eleccions europees poden ser la culminació d’un procés de normalització. Vivim una onada reaccionària arreu del món, empesa per molts factors. Veiem aquests moviments que fa el Partit Popular Europeu: Ursula von der Leyen i Alberto Núñez Feijóo ja han dit que Giorgia Meloni no els semblava homologable a la resta d’extremes dretes europees. Sembla que preparen el terreny per a dir que estan oberts a pactar-hi. Podria ser el final del cordó sanitari, que de vegades es ridiculitza, però que vol dir fer pactes per no permetre que arribin al poder. Ara sembla que Europa prova la via italiana.

—Quina és la via italiana?
—Silvio Berlusconi va arribar al poder pactant amb la Lega Nord i amb els feixistes d’Alleanza Nazionale, que després es van convertir en Fratelli d’Italia. Berlusconi era el peix gros i ells eren la seva crossa. Això va anar normalitzant el discurs de l’extrema dreta, es va fer més acceptable fins al punt que es van cruspir el peix gros, i per això Matteo Salvini, primer, i Meloni, després, han arribat al poder.

—Anem a pams. Quines diferències hi ha entre els dos grans grups d’extrema dreta a Europa?
—Hi ha dues grans famílies. Els Conservadors i Reformistes, en què hi ha Meloni, Vox i Éric Zemmour; i Identitat i Democràcia, en què hi ha Le Pen, la mare de tots, i Salvini, que n’és el deixeble. El grup de Meloni és l’extrema dreta desacomplexada, dels qui no se n’avergonyeixen, de tota la vida, tradicionalista, ultrareligiosos i ultraconservadors. Han tingut un recorregut més lineal. La nova dreta radical populista són els qui provenen, ideològicament, de la nouvelle droite francesa d’Alain de Benoist. Provenen d’una reacció contra el Maig del 68. Un grup d’intel·lectuals es van adonar que les idees de l’esquerra eren més atractives per als joves i van posar molts diners per reconvertir l’extrema dreta en una cosa atractiva. Le Pen és l’hereva directa de tot això, i, en canvi, el seu pare era de l’altre grup. És gent que es va adonar que, abans d’arribar al poder, la cosa important era tenir una hegemonia cultural, moure el sentit comú cap a la dreta. No són ben bé dues famílies oposades, sinó simplement dues grans línies.

—I a la pràctica, més enllà del discurs?
—Una de les diferències més grans és entre els qui van amb la Rússia de Vladímir Putin o li deuen alguna cosa, i els qui no tenen cap problema a donar suport a Ucraïna i a l’OTAN. A Itàlia es va veure molt clar. Meloni es va adonar de seguida que Rússia no li convenia i els Estats Units van retirar llavors el suport a Salvini. El grup d’Identitat i Democràcia és ple de partits que tenen molts lligams i deutes amb Rússia. Els altres, no.

—Però, al marge d’això, no són famílies irreconciliables.
—Exacte. Això és un esquema per a descriure’ls, però aquesta gent s’uneixen per aliances i estratègies. No són com l’esquerra: no tenen grans discussions entre subgrups. A l’acte de Vox de l’altre dia hi havia Le Pen, hi havia Milei i hi havia Vox. Estan barrejats. Tenen problemes els qui tenen les mans lligades, però entre ells tenen una bona relació.

—El trencament de Le Pen i Salvini amb Alternativa per Alemanya és definitiu?
—Aquest candidat que ha dimitit, Maximilian Krah, ha dit coses molt pitjors que no pas això que ha dit ara –que no tothom que tenia un uniforme de les SS era un criminal. Quan els talibans van conquerir Kàbul va dir que era la resposta justa al mes de l’orgull homosexual que havia celebrat l’ambaixada dels Estats Units a l’Afganistan. Alternativa ha fet reunions amb neonazis, ha estudiat com fer deportacions en massa d’alemanys d’origen estranger, encara que tinguessin la nacionalitat… Ja se sabia que tenen vincles amb el nazisme. Aquestes declaracions d’ara són una excusa. Si ho han fet saltar ara és perquè els incomodava i perquè tenen algun pla per al qual Alternativa els fa nosa. Tampoc no s’entenien amb Salvini, perquè per a Alternativa, els espanyols i els italians són com els marroquins per als racistes italians o espanyols: uns ganduls que els volen prendre la feina.

—Aquest vincle amb els nazis no els fa especialment preocupants?
—Sí. De l’extrema dreta alemanya en tenim més dades perquè s’ho han pres més seriosament. El Ministeri d’Interior alemany ja fa uns quants anys que avisa que el principal perill a la seguretat nacional és l’extrema dreta. Ja han desactivat intents d’atemptats i de conxorxes. Hi ha una xarxa molt grossa. Sí, cal estar atents a la qüestió alemanya. A Europa el feixisme comença a tornar-se a normalitzar. A Alemanya, l’extrema dreta aconsegueix de començar a blanquejar el nazisme, que a la resta d’Europa encara és tabú.

—Von der Leyen i Feijóo insisteixen que Meloni, com dèieu, no és com els altres, que s’hi pot treballar. Realment hi ha cap diferència?
—És demencial. Ho fan perquè els interessa que Itàlia vagi de part seva. És molt sorprenent sentir veus de fora d’Itàlia que diuen que Meloni és moderada. Moderada en què? No sé com explicar-ho més. Parlem de gent que no ha renunciat al feixisme. A Catalunya estem habituats a fer servir el terme feixista de manera gratuïta. En aquest cas, no. Són literalment els hereus del Partit Feixista. En són la reconversió directa. Les seves joventuts són feixistes clàssics. Meloni fa servir la mateixa retòrica quan s’adreça a les seves bases. Fa una política de revisionisme històric brutal: prohibeixen a les escoles de parlar d’antifeixisme, amenacen els mestres que en parlen, diuen que és fer política. És molt fort.

—…
—Von der Leyen va dir que no obria la porta a tot el grup dels Conservadors i Reformistes, però sí als qui complien un seguit de requisits: respectar la Unió, estar a favor d’enviar armes a Ucraïna i anar contra Putin. I hi va afegir: “Malgrat que no coincideixo amb Meloni en unes altres coses, com ara els drets LGTBI.” Com si fos una minúcia. Meloni és ultrareaccionària, ha posat al capdavant del Ministeri de Família l’equivalent d’allò que representa Hazte Oír, el grup pro-vida. Ara ja és molt difícil d’avortar a Itàlia, la majoria de metges ja són objectors, i ara han fet que els grups de pressió contra l’avortament puguin entrar a les clíniques. Les parelles LGTBI no poden adoptar, però a més ara posen traves perquè puguin ser parelles de fet, una cosa que tan sols era permesa d’ençà del 2016 perquè les Nacions Unides els hi van obligar. A la RAI hi ha una censura increïble, i el govern envia querelles contra molts periodistes. Per Von der Leyen, tot això semblen minúcies, la cosa important és que Meloni estigui a favor d’enviar armes a Ucraïna. Ideològicament, Meloni no ha canviat, no s’ha moderat en res. Els seus seguidors més feixistes diuen que s’ha doblegat davant les elits de Brussel·les, però du a terme tot allò que ha promès.

—I a escala europea, quin és el pla de Meloni? Unir tots dos grups d’extrema dreta per tenir un grup fort al Parlament Europeu? O deixar-se seduir pels populars per radicalitzar-los el discurs?
—No se sap, però hi ha aquestes dues opcions. El somni humit de Steve Bannon seria fer aquest grup gegant de l’extrema dreta europea. L’altra opció, la integració amb els populars, no els cal tant, perquè ja hi tenen acords, i, per tant, ja tenen força per una altra banda.

—Quin paper podria tenir-hi, Vox, en tot això?
—Ajudar. Si fa un bon resultat, contribuirà clarament que l’extrema dreta tingui força al Parlament Europeu. Ha fet uns quants numerets, han fet veure que tenien problemes amb Salvini, però en el fons no hi ha grans discrepàncies insalvables.

—No es presenten a les eleccions, però d’aquestes famílies, on encaixa Aliança Catalana?
—Crec que no ho saben ni ells. Aliança Catalana és una amalgama de sensibilitats d’extrema dreta diverses. L’estratègia que segueix Sílvia Orriols és la de la nova dreta radical populista, la de Le Pen i Salvini: una extrema dreta que fa servir la bandera del feminisme per anar contra l’islam i amagar la islamofòbia. Fan servir una retòrica que havia estat patrimoni de l’esquerra; no hi ha el desacomplexament de Meloni. Però és una qüestió comunicativa. Quan Meloni va guanyar les eleccions, Orriols li va fer un tweet de suport. Aliança encara no ha trobat la manera de consolidar-se.