L’extrema dreta endureix el cor d’Europa entre crisis territorials

L’extrema dreta es consolida al cor d’Europa. No és nou: és un procés que s’ha anat coent a foc lent. Ja fa deu anys que Marine Le Pen va guanyar per primera vegada unes eleccions europees a l’estat francès. Llavors, semblava un crit d’atenció; ara podria ser el començament d’una hegemonia de més abast. L’any 2014, l’aleshores Front National va obtenir un 25% dels vots; ara, Rassemblement National n’ha assolit el 31%. El creixement és sostingut. Ara la victòria es pot traslladar a l’assemblea francesa arran del sorprenent avançament de les eleccions legislatives –el 30 de juny i el 7 de juliol– convocades pel president Emmanuel Macron. Tal com es planyia l’altre dia Le Monde, no hi ha tres anys per a evitar que Le Pen sigui presidenta el 2027, hi ha tres setmanes per a evitar una majoria de l’extrema dreta. L’estratègia d’un front democràtic sembla que comença a fer aigües, massa gastada després de tants cicles electorals. Els republicans són en ple terratrèmol per a decidir si gosen de travessar el riu i aliar-se amb l’extrema dreta abans que la torrentada se’ls endugui. A més, Le Pen fa feina de formiga dins de casa i fora, a Brussel·les, on s’ha entestat a construir una sola gran família amb tots els qui li cauen bé, fins ara separats.

L’eufòria de Le Pen i l’efectisme de Macron han donat a París un paper protagonista, però la taca de l’extrema dreta s’ha instal·lat en gairebé tot el nucli fundador de la Unió Europea. Ja no sembla un fenomen extern, un invent dels qui volen danyar des de fora les institucions comunitàries: ara fa massa temps que els ciutadans europeus s’hi abracen, per a considerar-ho una cosa aliena. Dels sis estats que el 1958 van fundar la Unió Europea, l’extrema dreta ha guanyat en tres: a França, el Rassemblement; a Itàlia, els Fratelli d’Italia; a Bèlgica, el Vlaams Belang flamenc. En dos més, ha estat segona força: als Països Baixos, el Partit per la Llibertat; a Alemanya, Alternativa per Alemanya, un partit amb dirigents que flirtegen amb el neonazisme i que ha superat els tres socis que governen el país, socialdemòcrates, verds i liberals. A l’altre, Luxemburg, els europeistes hi han guanyat folgadament, però l’Alternativa Democràtica i Reformista –sòcia a Brussel·les de Vox– hi ha obtingut representació per primera vegada. L’onada no ha estat tan forta com alertaven uns quants sondatges, però ha deixat molt debilitats els mandataris de les dues principals potències europees –Macron i el canceller alemany Olaf Scholz.

La tempesta no sembla tan grossa com apuntaven fa mesos les enquestes, però la sotragada és de fons i tindrà efectes a llarg termini. Tal com explica Gilles Ivaldi, investigador de Sciences Po, l’extrema dreta també ha pagat un preu –no necessàriament dolent per a ella– en canvi de la seva pròpia normalització. Per començar, perquè els partits tradicionals, amb més arrelament i una xarxa logística més eficaç, han començat a adoptar-ne el marc i les propostes, i això, en alguns països, els ha sortit a compte. Segon, perquè posar-se de moda i créixer implica, també, haver d’encarar matisos, corrents interns i competència dins la mateixa família política. A Hongria, per exemple, el partit del primer ministre Viktor Orbán, el Fidesz, ha tornat a guanyar, però amb un partit que li disputa el vot més extremista, l’MH, i encara un altre, Tisza, igualment conservador i populista, nascut d’una escissió del partit d’Orbán, que pretén d’esgarrapar-li el vot més moderat. Més casos: als Països Baixos, per exemple, el Partit per la Llibertat ha crescut però ho ha fet a costa del Fòrum per la Democràcia, també d’extrema dreta; i a Polònia, l’àmplia coalició europeista ha derrotat Llibertat i Justícia, però si els extremistes han perdut pistonada també és per culpa del sorgiment d’un nou partit d’extrema dreta, la Confederació, que fa cinc anys no va obtenir representació i, ara, sis eurodiputats d’un glop.

Però no tan sols els partits conservadors tradicionals absorbeixen discursos i propostes de l’extrema dreta per arrabassar-li votants. En aquestes eleccions europees també han tingut un cert èxit propostes com la candidatura de l’ex-diputada de l’Esquerra alemanya Sahra Wagenknecht, que fa uns mesos en va fer una escissió amb posicions més conservadores en matèria d’immigració o de canvi climàtic, per exemple. “Creiem, i així ho mostren moltes enquestes, que una gran part dels vots d’Alternativa per Alemanya són de votants que volen protestar. No són de dretes, ni donen suport a posicions d’extrema dreta… Senten que ningú no se’ls escolta prou, i tenen raó”, va dir la nit de les eleccions, després d’haver obtingut sis diputats.

Les diferències segons la geografia

L’auge de l’extrema dreta ve de lluny i va per llarg, però els continguts programàtics, les aliances internes i la relació amb les institucions també s’han anat transformant. Les eleccions del 2019 van estar marcades per un esclat extraordinari del Partit pel Brexit, que va arrasar al Regne Unit, cosa que en va acabar accelerant el procés de desconnexió. D’aleshores ençà, els sondatges mostren que, a tot el continent, ha anat baixant el suport de l’opinió pública per processos d’abandonament de la Unió Europea com el britànic. Ara, els partits d’extrema dreta han hagut de matisar una mica el seu discurs sobre Brussel·les, que també varia en funció de la geografia. No hi ha damunt la taula cap amenaça real d’abandonar els vint-i-set –de fet, el debat orbita més aviat al voltant de si rebaixar els requisits, o no, per deixar-hi entrar nous països, o si cal flexibilitzar les obligacions mútues del compliment de les normes. L’oposició a Brussel·les, tot i que bona part de l’extrema dreta continuï essent obertament euroescèptica, ha evolucionat cap a una certa aspiració d’incidir-hi, o fins i tot de governar-la –encara que sigui per desmantellar-la–, més que no pas d’anar-se’n i prou.

S’observa amb claredat en el cas d’Itàlia: l’extrema dreta continua guanyant a les eleccions europees, però ja no guany la Lega de Matteo Salvini, putinista i euroescèptic, sinó Giorgia Meloni. Abans de manar, Meloni també criticava la burocràcia comunitària, però ara, en canvi, sembla una bona amiga de la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, i hi ha cooperat per signar pactes que redueixin els fluxos migratoris que Itàlia rep del nord de l’Àfrica. Una bona part dels extremistes, sobretot als països més europeistes, sembla que es van adonant que, si volen governar als seus respectius estats membres, ja els va bé una certa cooperació amb Brussel·les. Durant els cinc anys vinents, els partits que integren les dues grans famílies a la dreta dels populars –Identitat i Democràcia i els Conservadors i Reformistes– pretendran de condicionar clarament l’agenda del Parlament Europeu per fer un tomb més restrictiu en polítiques migratòries i per frenar l’agenda per a la transició verda: un camí amb més possibilitats, probablement, que no pas la simple demonització d’Europa. Si vas prenent el control de l’estructura, per què te n’has de desfer?

Brussel·les era l’ase dels cops en l’època del Brexit, però li van sortint rivals per a fer el paper d’enemic oficial. El descoloriment de l’euroescepticisme, substituït per una contrareforma conservadora i reaccionària molt més centrada en els valors culturals, també es deu al fet que el poder simbòlic de la Unió Europea ha baixat. S’obren, en canvi, tres disputes territorials diferents –que divideixen l’extrema dreta entre si, i que en part n’impedeixen la unificació. Per una banda, mirant cap enfora: aquests darrers dos anys Brussel·les ha mirat de cohesionar els ciutadans europeus empenyent-los contra el president rus, Vladímir Putin. L’amenaça exterior. En segon lloc, dins la Unió: l’enfrontament entre estats del sud i estats del nord pot créixer els anys vinents, sobretot al voltant dels dos plats forts de l’extrema dreta: els estats del sud són els qui reben els fluxos migratoris més forts i els qui percebran primer els efectes més greus del canvi climàtic; així mateix, els estats del nord, per exemple, són els qui més s’oposen a les quotes obligatòries de repartiment d’immigrants. I els interessos dels estats membres també topen i toparan en la discussió sobre com finançar que els països més dependents del carbó accelerin la transició ecològica.

El tercer front territorial és intern, als estats: a tot arreu, el vot de l’extrema dreta s’ha concentrat més en les zones rurals i les ciutats mitjanes, com una mena de protesta contra la gran ciutat i contra les institucions de cada estat. En el cas francès, per exemple, l’únic territori que li ha restat per arrasar a Rassemblement National és l’illa de França, la regió parisenca. En el cas portuguès i el neerlandès, la Chega i el Partit per la Llibertat també han obtingut més suport al camp –en el segon cas, sobretot, canalitzant bona part de les protestes agràries dels darrers anys i mesos.