01.05.2023 - 21:40
|
Actualització: 02.05.2023 - 12:56
Les proves d’estabilització d’interins han convertit el cap de setmana del Primer de Maig en un autèntic infern per als 13.581 candidats que aspiraven a obtenir una de les 1.825 places ofertes per la Generalitat de Catalunya.
Com tothom sap, el relat dels fets és dantesc, amb escenes surrealistes, impròpies d’una administració europea. Un seguit de decisions, de les quals és responsable el govern, han motivat un caos tan gros que el govern ha hagut de reconèixer que la situació era intolerable.
Per a trobar un descàrrec, l’executiu ha argumentat que era la primera vegada que es feia, de privatitzar una prova d’aquesta classe, com si això justificàs res. Però aleshores cal que responga unes quantes preguntes molt concretes. La primera, precisament, és per què es va trencar la norma?
El govern diu que ho va fer perquè s’hi presentava molta gent. Però la decisió de fer totes les proves el mateix dia fou del govern. I era evident que això implicava tenir molta gent junta. I també va ser decisió del govern de privatitzar la prova i adjudicar-la, amb un cost d’un milió i mig d’euros, a una empresa que ja havia tingut alguns escàndols en situacions semblants. I que, com ara s’ha comprovat definitivament, no té ni els coneixements ni les aptituds necessàries per a fer-se’n càrrec.
Ho torne a preguntar: per què, doncs, es va trencar la norma? Això cal aclarir-ho, perquè tradicionalment en l’administració aquesta mena de proves s’han organitzat sempre amb el personal interí voluntari –cosa que dissabte es va fer a Educació, sense que hi hagués cap escàndol. Les darreres dades oficials que he trobat sobre el nombre de treballadors de la Generalitat són del 2019, i aleshores en tenia 215.384. És veritat que una part es presentaven a l’oposició i uns altres treballaven en aquell moment, però amb aquesta xifra tan gran de personal propi hi havia d’haver prou recursos interns per a controlar les proves –fins i tot oferint un incentiu a qui volgués col·laborar-hi, que segur que sempre hauria eixit més barat que no pas el milió i mig pagat a l’empresa externa.
El govern, per tant, pot amagar-se rere la contractació externa de serveis per a desmarcar-se de les notables errades operatives concretes que hi va haver. Però continua essent el responsable del resultat, perquè les decisions que han portat fins ací són seues. Totes seues.
Al sector privat, l’escàndol que s’ha organitzat faria que la responsable del desficaci fos despatxada. I molt segurament tindria conseqüències i responsabilitats econòmiques importants. Però no cal anar al sector privat. Ni en el sector públic no és acceptable de dir ara, com pretén el govern, que es repetiran les proves o que es despatxarà l’empresa externa i demanar a continuació que ací s’acabe el problema i s’oblide tot. Per sort, diversos grups parlamentaris ja han exigit la compareixença de Laura Vilagrà al parlament i, per tant, possiblement assistirem a la segona reprovació d’un conseller del govern Aragonès en pocs dies.
I amb això la qüestió de fons de què s’hauria de parlar és el mal govern. La mala gestió. La incapacitat evident i demostrada del govern de la Generalitat no ja de fer projectes nous i engrescadors sinó de fer, simplement, que la maquinària de l’administració funcione i permeta al país de funcionar. Que això és el mínim, mínim, mínim que cal demanar a qualsevol executiu, amb independència de la ideologia amb què es vulga revestir per a governar.
PS. Personalment, no crec que tot aquest pastitx siga una simple casualitat. Recordeu la llei Aragonès que el parlament va tombar el febrer del 2020 argumentant que obria la porta a una externalització de serveis de la Generalitat que no ho havien estat mai en mans privades? Vet-ho ací.
