Què és l’èxtasi líquid? És la droga de les punxades?

Aquests darrers mesos, ha aparegut un bon reguitzell de notícies a la premsa relatives al suposat ús il·lícit de l’àcid gamma-hidroxibutíric (GHB), també conegut com a èxtasi líquid. Les informacions es relacionen amb presumptes delictes, com ara abusos sexuals o fins i tot assassinats. Les notícies destaquen la utilitat de subministrar –o injectar– aquesta substància per causar una submissió química a la víctima que faciliti la feina a l’agressor. Però què hi ha de cert?

Per començar, cal aclarir que, tot i la denominació d’èxtasi líquid, el GHB no té res a veure amb la droga coneguda com a èxtasi. L’èxtasi que s’empra com a droga il·legal de fa anys és un derivat de l’amfetamina, la 3,4-metilendioximetamfetamina o MDMA. És una substància que actua com a estimulant potent del cervell.

En canvi, el GHB és un anàleg del principal neurotransmissor inhibitori que produeix el nostre cervell, el GABA o àcid gamma-aminobutíric. Això implica que el GHB actua com un depressor del funcionament del cervell, i en disminueix la majoria de funcions fisiològiques o les bloca.

A més de la seva síntesi química per al consum il·legal, avui sabem que el GHB també és produït pel nostre organisme. Concretament, és present tant en el sistema nerviós central com en altres òrgans perifèrics, com el cor i els ronyons.

Un anestèsic amb efectes secundaris

El GHB va ser emprat com a anestèsic durant els anys seixanta. La seva escassa eficàcia i l’aparició de diversos efectes secundaris van fer que es deixés de fer servir. Tot i això, actualment, el seu ús és aprovat en alguns països en forma de gamma-hidroxibutirat sòdic. Aquest medicament, basat en el GHB, és indicat per al tractament de la narcolèpsia, un trastorn del son que es caracteritza per una somnolència extrema durant el dia i atacs sobtats de son.

També s’ha fet servir de manera il·legal en el món del culturisme, per la creença que estimulava la secreció de l’hormona del creixement afavorint el desenvolupament muscular.

Pel seu potencial addictiu, l’any 2002 va ser inclòs a la llista internacional de substàncies fiscalitzades i se’n va prohibir la comercialització. Tanmateix, se n’ha detectat l’ús com a droga recreativa en ambients de festes rave o, fins i tot, associat a pràctiques com el chemsex. Normalment, s’adquireix de manera il·legal al carrer o en pàgines web especialitzades.

De la desinhibició a la pèrdua de consciència

El GHB il·lícit es produeix en laboratoris clandestins i s’acostuma a trobar en forma de solució líquida inodora i incolora, la qual cosa facilita que es pugui barrejar de manera inadvertida amb la beguda.

Els efectes que provoca són semblants als de l’alcohol. En un primer moment, indueix desinhibició i més sociabilitat. Després, apareixen somnolència, dificultats per a moure’s, nàusees, vòmits i, fins i tot, pèrdua de consciència. Si es consumeix en dosis altes pot ocasionar problemes respiratoris que duguin el consumidor al coma i a la mort. A més, els seus efectes es poden veure potenciats pel consum simultani d’altres depressors del sistema nerviós central com l’alcohol, les benzodiazepines o els opiacis.

Les sobredosis de GHB solen anar relacionades amb el seu consum lúdic i, tot i que té una baixa prevalença de consum, és la cinquena substància més freqüent entre les persones que acudeixen a urgències després d’una intoxicació per drogues utilitzades amb finalitats recreatives. En aquest sentit, un estudi europeu estima que el GHB era present en l’11% dels ingressats a urgències per una intoxicació per drogues, i que el 35% d’aquests pacients requereix ser traslladat a una unitat de vigilància intensiva. Emprat de manera continuada, el GHB produeix quadres de dependència i abstinència que tenen similitud amb els produïts pel consum d’etanol.

Es detecta en sang vuit hores després, i a l’orina fins a dotze hores més tard

Els efectes del GHB solen començar entre els deu minuts i els vint posteriors al seu consum i duren entre seixanta minuts i noranta. Desapareixen del tot passades tres hores o quatre. Aquesta substància es metabolitza ràpidament a l’organisme, per la qual cosa, en cas que se sospiti d’una agressió mitjançant l’ús del GHB, és recomanable que la víctima vagi a un centre sanitari com més aviat millor per fer-se una anàlisi de sang i d’orina que permeti de detectar-lo.

Es considera que el GHB pot ser detectat en sang fins passades vuit hores de la suposada ingesta, i a l’orina, fins a dotze hores més tard. Passat aquest temps, en alguns casos es detecta en mostres de pèl.

A més, la interpretació de la presència de GHB en les mostres analitzades pot ser confusa. Atès que la seva presència en petites quantitats existeix de manera natural –per la producció pròpia– podrien aparèixer falsos positius.

S’ha detectat també l’ús d’un precursor de GHB denominat gamma butirolactona (GBL), que es metabolitza a GHB, i causa efectes similars.

De debò es fa servir en delictes sexuals?

Les informacions que suggereixen l’ús de GHB amb la finalitat de causar submissió química en víctimes d’abusos sexuals s’han disparat darrerament. Aquest ús es basaria en la seva capacitat de produir somnolència i amnèsia, la qual cosa redueix la capacitat de control i denúncia de les víctimes. No obstant això, la realitat és que, en la majoria d’aquests delictes, les drogues emprades solen ser l’alcohol i diferents tipus de benzodiazepines.

Alguns estudis internacionals indiquen que el GHB es detecta en menys del 5% dels delictes sexuals en els quals s’han fet servir drogues. Aquestes dades fan pensar que som davant, més aviat, d’un fenomen mediàtic que no pas d’una realitat constatable.

J. Javier Meana és catedràtic en psicofarmacologia de la Universitat del País Basc i Luis F. Callado és doctor en medicina i professor de farmacologia de la Universitat del País Basc. Aquest article va ser publicat originàriament a The Conversation.