Expulsats de Barcelona

L’altre dia sortia de Barcelona amb una freda dada al cap: quatre de cada deu pisos de la ciutat són en mans d’inversors. Esperançador. Tot deixant enrere l’extraradi tenia, ben incrustada, una segona dada al pap: al Barri Gòtic, el 78% dels pisos que es compren són en mans estrangeres. Brillant. Quan finalment vaig arribar a Tavèrnoles, a tocar de Vic, en una àmplia casa, vaig seure al voltant d’una taula parada per dinar, érem uns vint, vaig buscar els barcelonins presents amb la mirada: vols dir que hi podrem tornar, a la ciutat?

Cinc minuts després, l’espectacle començava. Espectacle ideat per dos fugitius de la urbs, que fa anys la van deixar. Ells defineixen l’espectacle de recull de formatges i tast de poesia. I una mica és això: expliquen la història del formatge i de la persona que el fa, i reciten poesies. Però per a mi,  aquella mitja hora,  va ser, clarament, un espectacle que parlava d’urbanites fugint de les ciutats. I dels seus quatre de cada deu pisos.

‘Als anys vuitanta’, explicava l’Isaac, nascut a l’Eixample, descalç davant tothom: ‘hi havia tot de gent que vivia en ciutats que va decidir intentar de viure d’una altra manera, i a la muntanya. És així com van néixer moltes de les formatgeries catalanes. Per exemple, Bauma, d’Antoni Chueca. Tasteu, si us plau, el seu formatge’. I tots el vam tastar. ‘El senyor Chueca explica sempre la mateixa i coneguda anècdota: ignorants com eren els homes de ciutat, el bestiar se’ls moria, i l’únic que sobrevivia eren les cabres, bèstia molt feréstega. I per això, tants formatges són de cabra’.

Isaac prosseguia amb exemples. ‘Pere Pujol, filòleg, professor d’institut a Lleida, que fruit del seu desengany amb el sector de l’ensenyament, se’n va tornar a la Cerdanya, d’on era. La formatgeria és Molí de Ger i aquest formatge el fan amb vaca frisona. Tasteu-lo’. I jo pensava que aquí, potser, hi ha un llibre a fer: explicar la història dels formatges catalans a partir dels formatgers, les seves ciutats, les seves fugides, i el formatge resultant. L’Isaac anava a la seva: ‘Us penseu que hi han estat sempre, aquestes vaques frisones, blanques i negres, a la Cerdanya, però escassament fa vuitanta, noranta anys, que hi són. Abans la Cerdanya era plena de camps de vinya i de cereals’. La Cerdanya, plena de vinyes, és una de les imatges que me’n duc.

Al seu costat, en Biel, també descalç, crescut al Putxet, feliç com el primer, recitava un poema. Aquest instant em va donar esperança: ‘Llet, set, nét, net, fet, net, set, vet, llot, bot, vot, sot, mot, pot, llit, vit fit, nit! Nit, fit, vit, llit, pot, mot, sot, vot, bot, llot, vet, set, net, fet, net, nét, set, llet’. Potser, doncs, com el poema, els viatges són d’anada i tornada? 

El dia avançava, mai plovent del tot, i la gent sota els arbres del jardí escoltava i jalava. ‘Si mai em conviden al paradís, m’emportaré poques coses. Però aquest formatge serà una d’elles’. No vaig tenir cap dubte que parlava d’un formatge fet per urbanites. I efectivament: ‘Aquest formatge el fan l’Ignasi i la Montserrat, a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, al Canigó. Fa trenta anys, mai n’he esbrinat els motius, van marxar de Sabadell. I l’Ignasi sempre diu que aquest formatge ha pagat dues carreres perquè fent-lo, i venent-lo, que és formatge de pastor, ara un fill és enginyer aeronàutic i l’altra també té carrera. És, aquest, un grandiós formatge’.

Marxar de la ciutat, i que el teu fill, un dia, pugui enviar astronautes a l’espai. Mirar la lluna, i veure-hi un formatge. Quedar-te a la ciutat, i creure-ho impossible. Deuen ser visions.