01.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 01.12.2024 - 23:14
Roser Bru (Barcelona, 1923 – Santiago de Xile, 2021) té obra al MNAC i al Museu Reina Sofía de Madrid, però gairebé és una desconeguda a la seva terra. Per contra, a Xile, és una artista de referència, tothom la coneix i reconeix entre les més importants del segle XX. Bru va arribar a Xile a setze anys amb el vaixell Winnipeg, noliejat pel poeta Pablo Neruda, com una més dels dos mil quatre-cents exiliats republicans que van ser acollits en aquell país. Fugien de la repressió franquista que va originar la derrota després de tres anys de guerra, i del menyspreu amb què els van tractar a l’estat francès quan van travessar el Pirineu.
Eren temps molt convulsos, el Winnipeg arribaria a Valparaíso la matinada del 3 de setembre de 1939. Havien salpat del moll de Trompeloup a Paulhac, prop de Bordeu, el 4 d’agost. Era el grup més gran d’exiliats republicans que travessava l’Atlàntic després de la guerra. Entre els xilens que els van donar la benvinguda hi havia Salvador Allende, ministre de Sanitat i futur president del país. La primera notícia que van saber quan van trepitjar terra americana era que a Europa havia esclatat la Segona Guerra Mundial.
La fidelitat a si mateixa, els orígens, la memòria i la dignitat política contra el feixisme foren alguns dels eixos que marcaren la vida i l’obra de Roser Bru. El seu pare era periodista i polític d’ERC. I la seva mare, pintora. La família ja s’havia exiliat a París en temps de la dictadura de Primo de Rivera, després tornaren a Catalunya, per tornar-se a exiliar l’any 1939. Finalment, a Xile, viurien el cop d’estat de Pinochet i la repressió de la dictadura (1973-1990), de la qual molts exiliats catalans van tornar a fugir. Ella no.
Roser Bru va restar a Santiago, resistint, treballant i exposant. Va ser guardonada amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de Xile, el 2015. Tres anys després, rebria la Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts espanyola. Finalment, la Generalitat, sempre tard, li va concedir la Creu de Sant Jordi, un any abans de morir, a noranta-vuit anys. És ben evident que en el seu cas es confirma el tòpic que ningú és profeta a casa seva i, menys encara, si és un exiliat que s’ha significat per la cultura i la República, contra el feixisme i en defensa de les dones i de la llibertat.
Esperem, doncs, que l’exposició “Roser Bru. Superar la distància”, al Museu d’Art de Girona, la primera de Bru a Catalunya d’ençà de fa vint anys, contribueixi a donar a conèixer la figura i l’obra a la seva terra natal i les rescati dels abismes del laberint de l’exili, del qual tants altres no han tornat, ni tornaran mai. Aquesta mostra és important. Ha estat comissariada per Àlex Mitrani i Inés Ortega-Márquez i aplega un centenar d’obres, gravats i documents de l’artista, la major part, provinents de Xile, de la Fundació Roser Bru, però també hi ha préstecs de museus i col·leccions privades xilenes, del Reina Sofía madrileny, el MNAC, la Biblioteca de Catalunya i unes quantes col·leccions privades catalanes.
En principi, la idea del projecte va ser una iniciativa del govern xilè, l’ambaixada i el consolat, a què es van afegir la Fundació Roser Bru, el Departament de Cultura de la Generalitat i la Casa Amèrica Catalunya. És la sortida d’obres d’art més important de la història de Xile per a muntar una exposició internacional. Es podrà visitar al Museu d’Art de Girona fins el 30 de març vinent. De fet, com molt encertadament va dir Roser Bru el 1997: “La ciutat de Girona és magnífica… En lloc d’anar a la Toscana, un pot anar a Girona, és emocionant.”
Transcendir els límits i els conceptes
Amb l’experiència de tres exilis, gairebé quatre, Roser Bru va transcendir en el seu pensament i en la seva obra tots els límits i fronteres imaginables, va crear llaços a través de totes les distàncies i absències, fossin temporals, geogràfiques, polítiques o culturals. “Construeixo en xilè, però amb accent català”, va explicar a Maria Aurèlia Capmany en una entrevista. “Qui sóc?”, es demana ella en un dels manuscrits exposats, “de quin temps, de quin naixement, de quines terres, de quins canvis? De quines guerres, de quins exilis”.
Sempre confessava que la visió infantil de les primeres pintures del romànic català la va marcar profundament tota la vida. De fet, va estudiar belles arts a Santiago de Xile i sempre va estar immersa en el món de la cultura catalana exiliada i la del seu país d’adopció. A Santiago, era amiga de Pere Quart, Montserrat Abelló i més exiliats, com també del poeta Pablo Neruda, futur premi Nobel, i de la seva segona dona, Delia del Carril, a qui el poeta anomenava “la formigueta”.
Vida i obra entre dos mons
La seva vida i la seva obra es desenvoluparen entre dos mons, de què ella va fer la seva pròpia síntesi. Entre gravats, litografies, dibuixos i pintures de gran format, a “Roser Bru. Superar la distància”, es poden apreciar els grans eixos temàtics de la seva obra: la dona en tots els vessants possibles, mare, artista, activista, l’exili, la memòria individual i col·lectiva, les reivindicacions democràtiques i els referents humanístics i culturals.
Hi ha peces d’un gran intimisme poètic al costat de posicionaments crítics i universals. Per mi, destaquen els seus referents artístics i literaris: Goya, Picasso, Kahlo, Velázquez, Kafka, César Vallejo, Virginia Woolf, Anne Frank, Federico García Lorca, Miguel Hernández o Gabriela Mistral. També Robert Capa. Tenia penjada al seu estudi la seva icònica fotografia de la mort d’un milicià a la guerra del 1936-1939, que esdevindria un referent constant en el seu imaginari i en la seva obra, present en alguns dels seus quadres i murals més compromesos.
L’any 1973 va ser fonamental per a ella. Les morts d’Allende i Neruda, que coneixia i estimava personalment, i l’adveniment amb tota la crueltat de la dictadura militar de Pinochet. Novament, els exilis, la clandestinitat, la repressió, els morts, els desapareguts, les tortures, la por, la foscor… Tot aquell dolor li va fer reviure el de la guerra del 1936-1939 que tenia interioritzat. “Com una pedregada ha vingut el canvi, va escriure, com una pedregada ha caigut sobre els amics, els pròxims i sobre totes les coses. I sempre les pedregades són destructores, encara que de vegades siguin bones per la sequedat, fan caure la flor i el petit fruit.”
A l’exposició hi ha obres impressionants sobre aquestes qüestions. Com ara Autobiografia. Políptic en 5 parts, Espanya, la República, Guernica, Picasso, Mort d’un soldat de la República o les dedicades a la repressió militar pinochetista, inquietants, sòbries, que causen un gran impacte, com ara Calç, calç viva o mort a Lonquén.
Els documents, fotografies i escrits de Bru estan molt ben distribuïts pels espais. De manera que al costat, i en paral·lel de les obres d’art, l’espectador es pot construir un perfil del personatge que era Roser Bru. Un dona d’intel·ligència molt fina, sincera i irònica, no exempta de picardia, poesia i filosofia. Una dona ferma, lliure, moderna i sempre avançada al seu temps. Una artista que cultivava amb amor els amics, la generositat i la conversa com si fos una de les belles arts.
En aquesta línia, l’exposició és amarada d’escrits, reflexions i mirades d’ella, que, com si fos un gnom, o una fada, se’t va apareixent al llarg del recorregut per dir-te coses amb aquella cara que en un segon podia passar de penetrar-te profundament a esclatar en una rialla estrident i encomanadissa. Tenia una mirada viva, enlluernadora, profunda, alegre i molt expressiva. Sovint semblava com si hagués conservat intacte el seu esperit de setze anys, quan va arribar a Valparaíso en el Winnipeg. Així és com la vaig conèixer jo a casa seva de Santiago de Xile, al barri de Providencia.
Winnipeg, paraules d’un exili
L’any 1998, poc després de la detenció d’Augusto Pinochet a Londres per ordre del jutge Baltasar Garzón, vaig aterrar a Santiago de Xile. Viatjava amb la realitzadora Lala Gomà per fer les localitzacions i la recerca històrica i de personatges a entrevistar pel documentari que vam codirigir, Winnipeg. Paraules d’un exili (1999, Arte-France i TVE). Hi havia al país una clara tensió latent, sobretot contra els espanyols, a qui acusaven de la detenció del dictador que, fins aquell moment, havien considerat intocable i inviolable.
Feia molta calor. Directament de l’aeroport un taxi ens va deixar a casa de Roser Bru, a la comuna de Providencia. Ella ens esperava amb un aperitiu i una gerra de pisco sour. De seguida vam congeniar. Va insistir que em banyés a la piscina per refrescar-me. “Jo no tinc vestits de bany d’home; si vols, banya’t despullat.” I així ho vaig fer, mentre Bru preparava una altra gerra de pisco sour. Van ser els millors piscos que vaig prendre aquells dies. No el feia amb coctelera i tota la comèdia. El feia com li donava la gana. En una gerra amb glaçons, les quantitats mesurades de pisco, de llimona, i una gran cullera de fusta per a remenar-ho. Crec que tampoc hi afegia clara d’ou. Un mica de sucre, sí. Era excel·lent.
Aquells dies Bru esdevindria una col·laboradora molt valuosa per a preparar el futur rodatge. Coneixia tothom. I sabia com moure’s amb prudència per tots els ambients de Santiago. “Què necessites?”, em va dir, proveïda d’un telèfon i la seva agenda. A banda d’exiliats republicans diversos que haguessin fet el viatge en el Winnipeg, m’interessava molt la qüestió política, d’abans i d’ara.
“Voldria localitzar algú de vosaltres que en tots aquests anys hagi estat implicat en la política xilena.” No s’ho va pensar dues vegades. “Parla amb Víctor Pey, hi ha estat molt implicat. Ja t’ho explicarà. Pey, Pey…”, deia mentre fullejava l’agenda i marcava el número. “Hola, Víctor, sóc la Roser!” Rialles, comentaris de rigor entre vells amics, etc. “Diu que encantat, que li truqueu quan vulgueu per concertar una cita.”
“També voldria posar-me en contacte amb algú que hagués estat molt pròxim a Pablo Neruda”, li vaig demanar. “Volodia Teitelboim és ideal”, amic i biògraf de Neruda, membre del Partit Comunista de Xile, de què va ser secretari general entre el 1989 i el 1994. La mateixa escena telefònica i riallera es va produir quan va trucar a Teitelboim. I amb el mateix resultat. “Encantat i que li truqueu quan vulgueu.” I així va passar tota la tarda, entre trucades a més personatges i explicacions de la seva pròpia història, la vida dels exiliats a Xile, la repressió del 1973 i de la dictadura, etc.
Els nostres llaços es van reforçar quan va saber que alguns dels escriptors i artistes exiliats, com ara Pere Quart, Xavier Benguerel o C. A. Jordana, havien estat companys i amics del meu avi, a Catalunya i a l’exili francès. “És clar, jo tota la vida he sentit els grans parlar de personatges com el teu avi, que s’havien quedat a França, amb qui havien compartit les dificultats de la sortida pel Pirineu i els primers mesos d’exiliats en aquell país. S’escrivien i els uns informaven els altres de les peripècies i els riscos de les vides dels que eren a Europa, sobretot durant la Segona Guerra Mundial i l’ocupació nazi.”
L’escalivada de Pablo Neruda
Roser Bru havia estat amiga de Pablo Neruda i de la seva segona dona, Delia del Carril, àlies “la formigueta”. “Ens vèiem sovint. Ja saps com era, li agradava la festa, menjar i beure i xerrar amb els amics. De vegades es feia una mica pesat. Em trucava sense avisar i em deia, amb aquella veu: ‘Roser, sóc a prop de casa teva. Vinc amb uns amics. Prepara’ns una escalivada, si us plau.’ I ja em tens a mi, fent de cuinera. Era així. L’escalivada el tornava boig.”
Una tarda vam anar al cinema a l’aire lliure a veure ¡Que viva México! (1933), de Serguei M. Eisenstein. Recordo perfectament aquelles seqüències en blanc i negre, al·lucinatòries, de cactus gegants, desert, festes de màscares, funerals amb dones de dol i calaveres… retallant-se en el cel blau de Santiago. En acabat, em va dir, amb cara múrria, rient: “Em sembla que l’Eisenstein, que era gai, va al·lucinar una mica a Mèxic.”
La recerca documental i les entrevistes van ser totes molt interessants. Bru volia estar informada de com anaven les coses, i què deien els altres. Per a mi, la coneixença i la confiança de Víctor Pey van ser molt importants. Era un referent moral. Aquell senyor alt i prim, enginyer, amable, educat i de conviccions fermes que havia estat al front de l’Ebre amb la Columna Durruti em va impressionar. I més quan vaig saber que era íntim de Salvador Allende, amb qui jugava cada tarda als escacs a la seu presidencial del Palau de la Moneda.
Pey em va explicar detalladament què va ser la Unitat Popular d’Allende, el cop, la mort del seu amic i la seva fugida del país vers un segon exili. Era un dels cinc homes més cercats els primers dies del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973. Per la seva relació amb Allende i perquè era propietari del diari Clarín.
Els dies que ens vam veure al seu petit i discret apartament de la comuna de Ñuñoa, hi havia mala maror de l’extrema dreta xilena contra ell. “Sí, m’han trucat per amenaçar-me unes quantes vegades –em va dir assenyalant-me el telèfon–, però jo no els faig ni cas.” Pey era un home tranquil, impertorbable. Tenia una gran experiència. L’any 1948, quan Neruda era senador del Partit Comunista, el va salvar de la repressió anticomunista: el va amagar a ell i a “la formigueta” en un pis seu. Després els va organitzar la fugida del país passant els Andes.
La cosa que més em va impressionar aquells dies de Pey va ser quan em va explicar, com qui no vol la cosa, que havia estat l’artífex de la detenció de Pinochet a Londres. Si ho haguessin sabut els feixistes que l’amenaçaven per telèfon! “Va ser aquí, en aquesta taula, un matí, quan vaig llegir al diari la notícia que Pinochet havia viatjat a Londres. Aleshores era senador vitalici i es pensava que tenia impunitat a tot arreu, però nosaltres crèiem que no. Immediatament, vaig enviar un correu electrònic a l’advocat Joan Garcés a Madrid per informar-lo del fet. I, efectivament, pocs dies després el va detenir la policia britànica.” Aquella havia estat la millor jugada d’escacs de la seva vida.
L’exili, una acumulació d’absència
De totes les entrevistes, recordo especialment la de Roser Bru al seu estudi, prop de la fotografia de la mort del milicià de Robert Capa. Per cert, una de les seves obres sobre aquesta fotografia, que es pot veure al Museu d’Art de Girona, va ser la base de la careta del documentari. Aquella història, i totes les que va viure després a Xile, el passat, l’exili, la llibertat i la memòria eren un dels seus temes de reflexió i creació.
Recordo molt bé les seves paraules quan ens vam posar a reflexionar sobre què era l’exili. “Jo de vegades somniava que tornava al barri Gòtic, que de petita travessava quatre vegades el dia per anar a l’institut-escola al parc de la Ciutadella. Et queda, et queda tota aquesta situació de tornar a l’origen… I després l’origen va prenent el seu lloc. La primera vegada que vaig tornar a Barcelona l’any 1958 tot tenia significat: com s’escombrava, l’olor del pa que sortia dels forns, com les dones plegaven els llençols… Tot tenia significat per a mi. Perquè havia acumulat massa absència”, em va explicar. Es va quedar uns segons pensativa, i va dir: “Això és l’exili, és clar –es va sorprendre ella mateixa–: acumular absència.”
I l’absència se’t clava al cor veient l’exposició de Roser Bru. La seva i la plasmació artística de totes les absències de la seva vida, l’acumulació d’absències d’aquell exili, d’aquell món d’apàtrides i nòmades que, de retruc, eren fermament fidels als seus ideals i als seus sentiments humans més íntims, més profunds.
Vull acabar aquest article d’homenatge a Roser Bru i el bon record que tinc de la dona i l’artista que vaig conèixer reproduint els versos que li dedicà la seva amiga Montserrat Abelló a principi dels anys seixanta, quan la poetessa va tornar a Catalunya i, ací, recordava amb enyor la seva amiga.
Ara que ets lluny
recordo el teu somriure
i la teva suau manera de parlar
eficaç i sorda;
penetrant lentament allí
on la teva voluntat
ferma i profunda et mena.
I ara, aquí, asseguda
al meu banc consuetudinari
en mig de la quietud
que sols la nit desvetlla,
em manca, no la teva paraula,
sinó l’escalf segur de la teva mà.
