21.02.2019 - 22:00
El CaixaFòrum de Barcelona acaba d’inaugurar la primera exposició monogràfica que dedica a Max Beckmann, considerat el pintor alemany més destacat del segle passat i del panorama internacional. L’exposició ‘Beckmann, figures de l’exili’ recull una cinquantena d’obres –essencialment pintures, dues escultures i una carpeta de litografies– amb les fites més importants dels anys alemanys de l’artista i una selecció de peces que remeten a l’experiència de l’exili a Amsterdam i els Estats Units, on va morir.
Una mostra dividida en tres etapes creatives
La mostra repassa la seva trajectòria creativa, que es divideix en tres trams ben diferenciats: el primer, dels anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, és un període que es desenvolupa principalment a Berlín i que es veu interromput per la Gran Guerra, en què l’artista va participar com a infermer. El segon tram comença al final de la guerra i es desenvolupa principalment a Fankfurt, on Beckmann obté plaça de docent a l’escola d’art. I el tercer, entre Amsterdam i els Estats Units, plasma les creacions de l’artista a l’exili forçat per l’ascens del nazisme.
El pintor alemany més destacat del segle XX, un artista que anava per lliure
Més proper a l’expressionisme imperant, d’entrada, i després a la nova objectivitat, Beckmann va anar per lliure i no es va acabar d’integrar en cap d’aquests moviments. Per això fou un gran solitari i un artista que no encaixava en el relat pictòric del seu temps. Va desenvolupar una pintura molt personal, de signe realista i que segons el comissari de l’exposició, Tomàs Llorens, el converteixen en l’home que ens dóna el clima del seu temps d’una manera més intensa. I afegeix que aquesta capacitat el situen en un lloc destacat de la història de l’art.
Una obra marcada per l’exili
L’exili va marcar decisivament la seva vida i la seva obra, tal com subratlla l’exposició. Amb l’arribada de Hitler al poder, Beckmann va ser expulsat de la plaça de docent a l’escola d’art de Frankfurt on treballava. A més, sota el nazisme la seva obra es va deixar d’exposar i només es va tornar a veure una vegada l’any 1937 dins la mostra d’art degenerat amb què el nazisme assenyalava els artistes dissidents.
Per això, Beckmann se’n va anar d’Alemanya i no hi va tornar mai més. Primer es va exiliar a Amsterdam i, finalment, a Nova York, on es va morir. L’exposició posa un accent especial en aquesta etapa vital d’exili, explicat al voltant de quatre obres relacionades amb aquesta experiència. Es tracta de Màscares, centrada en la pèrdua d’identitat de l’exiliat; Babilònia elèctrica, sobre el vertigen de la ciutat moderna com a capital de l’exili; Ell larg adéu, que planteja l’equivalència entre exili i mort i El mar, metàfora de l’infinit, la seva seducció i el seu estranyament.
