Gran exposició de Josep Bartolí al Memorial del Camp de Ribesaltes

Dues columnes solitàries fan d’entrada al Camp de Ribesaltes, prop de Perpinyà. A la paret enrunada del primer barracó, llegeixo una pintada anarquista: “No oblidem la història ni els nostres enemics…” Entro en el que fou un dels camps de concentració més grans de l’Europa occidental. En una immensa esplanada que fou originalment un camp militar, s’hi destaquen les runes disperses, fantasmagòriques, dels barracons on l’estat francès va recloure entre l’any 1939 i el 1966 seixanta mil persones considerades “indesitjables”: republicans espanyols, jueus, gitanos, presoners de guerra i de l’FLN algerià, harkis algerians, tiralleurs senegalesos, malgaixos i nord-vietnamites.

Ha nevat al Canigó i la tramuntana és freda i molt agressiva. És impossible d’imaginar-se avui l’extrema duresa de les condicions de vida, la humiliació i l’horror que van sofrir les desenes de milers de persones que van estar empresonades aquí. La desolació impregna el paisatge. Al bell mig de l’erm, una rampa descendent et condueix a l’edifici del Memorial, la coberta del qual és arran de terra. És un edifici discret, sobri, auster i elegant. De lluny, ni es veu, com si la història hagués quedat colgada sota terra.

D’ençà del 2015, l’edifici acull una exposició permanent sobre la història del camp de concentració i organitza trobades, estudis, conferències i projeccions sobre història i memòria. El dia de la inauguració França va reconèixer oficialment, per primera vegada a la història, el tracte inhumà que donà als exiliats republicans del 1939. El primer ministre d’aleshores, Manuel Valls, va dir: “Van ser humiliats. Hom els va voler arrabassar la dignitat. Els que fugien cercant la llibertat esperaven un altre acolliment. Allò no és França.”

Josep Bartolí. Els colors de l’exili

Fins al 19 de setembre de 2022, el Memorial acull l’exposició “Josep Bartolí. Els colors de l’exili”, dirigida pel seu nebot, el fotoperiodista Jordi Bartolí (Besiers, 1957). És la mostra més important i completa que s’hagi fet mai sobre l’obra de l’artista català, un més entre el mig milió de refugiats republicans que travessaren el Pirineu l’any 1939 i toparen amb la trista realitat de la França dels drets de l’home.

Josep Bartolí (Barcelona, 1910 – Nova York, 1995) va estar internat als camps del Barcarès, Argelers, Sant Cebrià, Agde i Bram. L’únic delicte que havia comès, ell i els seus companys, era haver perdut una guerra contra el feixisme en defensa de la democràcia i la república. Els seus dibuixos de la vida dels reclosos entre filats són un testimoni únic, un reportatge gràfic impressionant d’aquella tragèdia. Hi ha qui els compara amb els dibuixos bèl·lics de Goya i Picasso.

Nina Wöhrel, directora de comunicació i coordinadora de l’exposició, m’informa que l’exposició és com la culminació del film Josep, guanyador del Cèsar 2021, perquè, de fet, el Memorial i la Regió d’Occitània-Pirineus-Mediterrani van participar-hi, en la producció. Durant el procés de documentació del film, el director Aurel i el nebot del pintor, Jordi Bartolí, es van posar en contacte amb la vídua de l’artista, Bernice Bromberg, de noranta-un any, resident a Nova York. Ella era la dipositària de l’obra de Bartolí, que conservava en un magatzem de Manhattan. Bernice Bromberg va decidir llavors de cedir permanentment el llegat al Memorial del Camp de Ribesaltes.

Entre les dues-centes setanta obres cedides per la vídua del pintor, hi ha pintures, litografies, quaderns, dibuixos i croquis preparatoris. A l’exposició també hi ha fons provinents del Centre Cultural de Terrassa, l’Ajuntament de Barcelona, la Col·lecció Nacional d’Art de la Generalitat, la família Canyameres i de Joëlle Lemmens, vídua del pintor de Perpinyà Floreal Radresa.

Nina Wöhrel em confessa que quan va veure els dibuixos per primera vegada la van colpir profundament. Ara ja s’hi ha acostumat, però n’hi ha algun que quan el veu encara l’emociona molt. Malgrat ser originària del sud de l’estat francès, no havia sentit mai ni una paraula sobre la tragèdia dels republicans espanyols als camps de concentració francesos. Era una història veritablement oculta. Una vergonya per a França. Això mateix em va explicar el dibuixant Aurel, director de Josep, fa pocs mesos, quan el vaig entrevistar aquí, ara fa un any.

Tant l’exposició de Bartolí com l’exposició permanent sobre el camp de Ribesaltes i tota la tasca del Memorial són una mirada des del present, i els seus problemes, als esdeveniments del passat. Un reconeixement de la injustícia i el dolor causat. Una iniciativa contra el silenci oficial i públic imposat durant tants anys. “L’obra que Bartolí va fer durant la seva vida és molt actual”, m’explica Nina Wöhrel. Des dels temps presents és un treball que ens parla dels grans temes del segle XX: refugiats, guerra, fam, xenofòbia… Evidentment, la qüestió dels desplaçats és un dels grans temes que té pendents la humanitat avui mateix.”

Les obres de Bartolí s’integren perfectament amb l’exposició permanent que hi ha al costat, sobre la història del camp i de les seixanta mil persones que hi van ser recloses en èpoques diferents. De fet, respecte de l’actualitat del tema, i la continuïtat històrica de la qüestió dels desplaçats del segle XX fins als nostres dies, val a dir que el darrer ús del camp de Ribesaltes (1986-2007) va ser com a centre d’internament d’estrangers (CIE).

El reportatge gràfic contundent que va construir Josep Bartolí amb els seus dibuixos quan era internat als camps francesos ha acabat essent una arma clau per a vèncer la desmemòria i l’oblit. Després de perdre la guerra, els francesos van desarmar el soldat Bartolí, el van humiliar i maltractar als camps de concentració, però ell va canviar el fusell pel llapis i emprengué la guerra de l’art de denúncia. La primera guerra la va perdre. La segona, l’ha acabada guanyant. Potser era allò que volia d’ençà del dia que va travessar el Pirineu a peu.

La primera vegada que alguns d’aquests dibuixos dels camps es van fer públics va ser el 1944, amb l’edició a Mèxic del llibre Campos de concentración 1939-194…, amb texts del periodista Narcís Molins i Fàbrega –reeditat a Madrid l’any 2007 per ACVF Editorial. Aquesta exposició és ja la definitiva.

Terrassa i la família Canyameres

Josep Bartolí, fundador del Sindicat de Dibuixants Professionals de la República, passà l’exili entre França, Mèxic i Nova York. No va voler tornar a Catalunya fins que no s’hagué mort Franco. Per iniciativa de Jaume Canyameres, l’any 1984, es va fer al centre Cultural de Terrassa la primera exposició de Bartolí a Catalunya, inaugurada pel president Josep Tarradellas, que el coneixia dels primers temps de l’exili, quan la situació del pintor es va complicar perillosament. L’any 1941 Bartolí va ser detingut per la Gestapo, que l’embarcà en un tren cap a Dachau, però sembla que ell va poder fugir saltant del tren. Tarradellas el va ajudar a sortir de França prenent un vaixell a Marsella cap al nord d’Àfrica, d’on el 1942 salpà cap a Mèxic.

A Mèxic, amb els quaderns i esbossos que havia dibuixat als camps, va començar a crear una obra que, en aquesta exposició, es mostra en tota la seva varietat, potència, ràbia i esplendor. Sempre per a denunciar i revoltar-se contra la injustícia i els drames del segle XX. Dels dibuixos a llapis, passà al color, i a partir del figurativisme s’acostà a l’expressionisme abstracte dels Pollock, Rothko i Kooning. A Nova York triomfà com a artista. El 1973 rebé el premi Mark Rothko d’Arts Plàstiques. Va fer escenografia, disseny publicitari i artístic. Va publicar en les millors revistes dels EUA i és autor de les il·lustracions de llibres com ara Calibán (1971), The black man in America (1975) i Campos de concentración (Mèxic, 1943).

És sorprenent de descobrir-ne i apreciar-ne l’evolució per primera vegada en aquesta exposició. De la precisió i el detallisme figuratiu dels dibuixos dels camps i la guerra civil, a la descoberta del color i la força de l’abstracció. Sobre aquesta tensió d’estils, l’exposició destaca una cita seva molt significativa: “La idea és més important que la pintura o el dibuix. Necessito explicar les coses, i com que no tinc cap més llenguatge, ho he d’expressar amb tot el que tinc, el dibuix i la pintura, però sacrificant els cànons artístics, oblidant el classicisme plàstic, les normes que regeixen la pintura. Explicar alguns problemes que, en general, els pintors obliden.”

Els dibuixos dels camps funcionen com un reportatge gràfic, sovint més valuós i impactant que els testimonis fotogràfics coneguts d’Agustí Centelles o Robert Capa. A les fotos sempre hi ha quelcom d’artificiós o d’impostat, pel fet mateix de posar davant la càmera. Per contra, els dibuixos de Josep Bartolí retraten la ignomínia de la crua realitat dels interns als camps i el seu estat d’ànim: la humiliació, el fred, la gana, la mort, el menyspreu dels guardians, la xenofòbia, la traïció de l’estat francès i la burgesia que, en aquells anys, com a bona part d’Europa era, fonamentalment, feixista.

Cada dibuix és com el guió d’un film, una seqüència de vida quotidiana en aquell horror. Hi ha molta ràbia i desencís en la denúncia i, a la vegada, ironia, sarcasme i caricatura. L’equilibri entre ràbia i sarcasme és magistral. Les dedicatòries són molt significatives: “Als polítics del nostre país i de l’estranger responsables de la nostra derrota a Espanya i de la tragèdia a l’exili” o “A Horace Carbuccia, desgraciat, canalla i director de Gringoire, la família més infame que s’ha fet a França”. Els múltiples esbossos i els apunts dibuixats als seus quaderns, com el del camp de Bram, de la col·lecció Canyameres, permeten i fan molt interessant d’observar com evoluciona la seva obra i el seu mètode de treball.

Mèxic i la seva relació amorosa amb Frida Khalo li van proporcionar, diuen, la descoberta del color. “El color és pertot arreu –li diu Frida en el film Josep–. La vida són masses de color, no traços ni contorns. Són com petits exèrcits que s’enfronten, com els sabors que es complementen en un plat.”

La dona és un dels temes de les seves pintures. Bartolí s’expressa com un feminista convençut, denuncia el masclisme de la societat americana i la prostitució. Una de les grans teles va dedicada a les dones de la seva vida: Maria, Frida, Rosy, Michelle, Venus i Bernice.

La crítica social, ànima de l’obra

La voluntat de crítica social impregna tota la seva obra. Des dels retrats de personatges com la sinistra “Spain is different” o el colpidor “Silenci”, fins a la sèrie de la tauromàquia, la dansa de la mort, passant per les il·lustracions del llibre Calibán. De la Segunda República a la guerra atómica, editat per Ruedo Ibérico (París, 1972), on aborda tots els conflictes que han succeït al món d’ençà de la guerra de 1936-1939: la Segona Guerra Mundial, la guerra de Vietnam, el racisme, l’opressió, el neocolonialisme, l’assassinat de Martin Luther King, etc.

La violència i la fam inherents a qualsevol conflicte són temes recurrents en l’obra de Bartolí, de vegades amb una evident i clara ressonància de Goya. Bartolí s’inspira en moltes fonts diverses. Els grans de la pintura com Goya o Picasso, però també el dibuix, la caricatura, la publicitat, l’espectacle (ell havia estat escenògraf), els mitjans de comunicació de masses i, sobretot, el cinema.

“Per a mi, deia ell, més que els còmics o les auques catalanes, és el cinema que m’ha donat la idea de desenvolupar una crítica social, transposada a les arts plàstiques, però sense caure en el realisme socialista. Sempre he volgut crear una mena de crítica social paral·lela a la crítica periodística o literària: parlar dels problemes dels homes sense adreçar-se a una elit.”

En un vídeo de l’exposició, la seva vídua, Bernice Bromberg, declara avui: “Era un home irritat, enutjat… Amb mi, mai no ho va ser, però. Jo era més innocent que ell, és clar que jo no havia sofert com ell. Quan començava a exclamar-se jo mirava de calmar-lo, però era en va. Feia unes observacions molt negatives de l’evolució de les coses, com si hagués de succeir un cataclisme per a recomençar de nou.”

És interessant de comprovar a l’exposició com, al mateix temps que la seva crítica social evoluciona i s’adapta constantment als problemes dels temps moderns, també el seu estil artístic s’adapta als criteris estètics que evolucionen amb els anys.

Políticament, era un home molt compromès i militant, sense haver estat mai afiliat a cap partit. “Com es pot definir en el pla polític?”, es demana el seu nebot Jordi, en un text del catàleg. “És difícil de dir. Antistalinista, això segur, però ell va ser activament pròxim als comunistes, als trotskistes, al POUM, als anarquistes, als socialistes, als moviments feministes, als sindicalistes americans… Sense mai afiliar-se a cap d’aquests moviments. Ell rebutjava tota classe de dogma. Potser això vol dir ser un veritable llibertari.”

El trist paper de la Generalitat

L’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya han cedit obres dels seus fons per a la mostra, però els intents que aquesta gran exposició històrica se celebrés a Catalunya han estat infructuosos. La vídua de l’artista, Bernice Bromberg, de noranta-un any, després d’unes converses fallides amb la Generalitat, va decidir de fer donació permanent al Memorial del Camp de Ribesaltes de les dues-centes setanta obres que ella tenia a Nova York. Del poc interès demostrat per les institucions culturals catalanes se’n queixava Jordi Bartolí, nebot de l’artista i comissari de l’exposició, en aquesta entrevista d’Andreu Barnils.

“Josep Bartolí. Els colors de l’exili” s’exposarà a Ribesaltes fins al 19 de setembre de 2022. Després, per preservar els dibuixos a llapis, molt fràgils, caldrà tenir-los sis mesos a les fosques, evitant-los l’exposició a la llum. El 2023 ja es podran tornar a exposar. No se sap si finalment aniran a Madrid o a Barcelona. Encara no hi ha cap acord en ferm. Però Jordi Bartolí deia fa mesos: “Sembla que el Museu Reina Sofia de Madrid té més interès a buscar coses del meu oncle que les diverses institucions culturals de Catalunya, que no volen saber res d’aquella època.”