27.02.2022 - 20:31
“Perifèria de la nit” és la primera gran exposició monogràfica a l’estat espanyol de l’artista tailandès Apichatpong Weerasethakul (1970, Bangkok, Tailàndia). És una idea comissariada per Joana Hurtado, directora del Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats, en col·laboració amb l’Institut d’Art Contemporain Villeurbanne/Rhône Alpes (IAC). L’artista tailandès ha supervisat meticulosament l’exposició, que ocupa tres plantes del centre i ofereix un intens i bell recorregut immersiu en el seu món dispers en les fronteres entre la vida i la mort, la llum i la foscor, el dia i la nit, la vigília i el somni.
La mostra aplega vint-i-cinc obres seves, ací desconegudes, que inclouen petits vídeos, films, instal·lacions i fotografies que creen un univers poblat de persones i esperits, animals i ànimes, records i visions entre la geografia humana urbana i rural de Tailàndia i el misteri de la selva, la foscor, el somni i l’inconscient col·lectiu. Apichatpong Weerasethakul té una concepció expandida del cinema, creu que la imatge en moviment és una extensió de la nostra ànima, una interfície que filtra els processos visibles i invisibles de la vida.
La Fabra i Coats ens ofereix una magnífica oportunitat per a viure i transitar per l’obra d’Apichatpong Weerasethakul, una experiència que ens inclou en les seves reflexions i intuïcions visuals i estimula les idees i sensacions del nostre subconscient. Tot “Perifèria de la nit” és una obra viva, un món que dilueix totes les barreres físiques i temporals. És com un joc de miralls, en què ell i tots n’acabem formant part. Com un calidoscopi fet de somnis, memòria, el poder iniciàtic de la nit, foc, petards, insectes nocturns, esperits perduts encarnats en gossos o bèsties misterioses de la selva, ànimes que apareixen per atzar o desapareixen, sensacions que cristal·litzen en sons, notes musicals que esdevenen reflexes, i l’energia del son que uneix tots els éssers humans i els esperits en un món comú.
Apichatpong Weerasethakul va estudiar arquitectura al seu país i belles arts a Chicago, on va conèixer el cinema experimental nord-americà. És impulsor i pioner del cinema experimental tailandès. Els seus treballs han destacat en circuits artístics mundials importants: la Biennal de Venècia, la Documenta de Kassel, el New Museum de Nova York, l’Irish Museum of Modern Art (Dublín) i el Musée d’Art Moderne de la Ville de París. En el món del cinema, ha obtingut les primeres distincions internacionals.
Palma d’Or a Canes 2010 i premi del Jurat a Canes 2021
Fins ara, els qui l’admirem sols coneixíem el seu cinema. “Perifèria de la nit” és una excel·lent oportunitat per entrar de ple en el seu món, idees, sensacions i somnis. D’ampliar i gaudir encara més a fons de la seva infinita capacitat de reflexió i fascinació. Molt més enllà dels seus llargmetratges, que han estat reconeguts arreu del món. El director tailandès va guanyar la Palma d’Or a Canes 2010 per L’oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors, en què tracta la qüestió de la memòria del passat en un dels llocs del nord del país on la repressió va ser brutal.
L’oncle Boonmee està malalt i sap que s’ha de morir. Decideix de passar els seus darrers dies al camp, on se li apareixen els fantasmes de la seva dona morta i del seu fill desaparegut. Amb ells travessarà la jungla, on havia matat molts comunistes, fins a penetrar en la cova on va arribar per primera vegada al món. Les vides passades i presents s’encavalquen sota diverses formes humanes o animals, entre si i amb el paisatge, tot formant un tot, en què surten molts interrogants sobre la realitat, la guerra, la immigració, el viatge, la imatge real i la fotogràfica, l’aigua, la terra, la vegetació.
Tot és viu i permanent sota diverses formes reals o simbòliques. “Com trobaré els esperits dels meus familiars després de morir-me?”, es demana ell. “El cel està sobrevalorat. No hi ha res. Els fantasmes no són al cel. Són en les persones. No s’enganxen als llocs, sinó a les persones, a la vida”, li respon ella. No és debades que quan Apichatpong Weerasethakul va rebre el premi de Canes l’any 2010 va fer un agraïment especial, també, als esperits i els fantasmes.
El seu darrer llargmetratge, Memòria, ha estat premi del Jurat al Festival de Canes 2021. De moment, s’ha estrenat a Tailàndia. Seria esplèndid que el presentés un dia a Barcelona. L’exposició del Centre d’Art Contemporani Fabra i Coats, que durarà fins el 22 de maig, seria un marc ideal.
Un viatge per l’univers Apichatpong
“Perifèria de la nit” és una exposició pensada i acurada, molt ben instal·lada d’imatge, so i ambients. No gens fàcil d’aconseguir en un espai tan diàfan com la Fabra i Coats. A les tres plantes que ocupa, s’hi ha creat l’ambient de foscor, de qualitat i profunditat d’imatge i so adequats perquè el públic visqui de i en l’experiència que proposa l’artista.
En la seva obra, hi ha bàsicament dos grans eixos: les creences animistes dels pobles de la selva de Tailàndia on va créixer, i el record i la reivindicació dels morts i desapareguts, víctimes de la repressió anticomunista dels anys 1960-1980, que encara és un tabú silenciat i censurat al seu país.
El primer vídeo que obre el recorregut, Haiku (2009), és un somni filmat en col·laboració amb els adolescents de Nabua, prop del riu Mekong, un dels llocs clau de la repressió. Hi va fer diversos treballs filmats i performances amb els joves descendents de les víctimes, per fer aflorar els records traumàtics. La memòria del seu país tenyeix de vermell els somnis dels joves.
Seguim el recorregut. Obra a obra, l’artista ens introdueix al seu món inquietant i dens, ple de significacions i descobertes. I, alhora, animat per una reflexió constant i profunda sobre la imatge, el somni, el pas del temps o la pervivència del passat en nosaltres i en el present. És tal la potència de la immersió que després d’aventurar-te per les tres plantes, de baix a dalt, acabes veient Barcelona per una finestra com si fos un somni, un vell record d’infantesa, o potser, també, el nostre paisatge quotidià tenyit de vermell per la memòria del nostre país.
“La fàbrica de somnis som nosaltres”, escriu la directora de la Fabra i Coats, Joana Hurtado, en la interessant introducció de l’exposició. Una idea, entre unes quantes més, que sintetitza el sentit que té per ella i per l’artista tailandès la dimensió col·lectiva del seu art visual, entès com a espai de trobada i d’intercanvi.
L’opinió de la directora i comissària
Parlo amb Joana Hurtado, impulsora i directora del projecte “Perifèria de la nit”, sobre la interrelació entre el cinema i les instal·lacions d’art en l’obra d’Apichatpong:
—Va començar a fer cinema i instal·lacions d’art, paral·lelament. De fet, una de les més conegudes és Primitive Project. Phantoms of Nabua (2009), que va sorgir a partir de la investigació per al rodatge del film de l’oncle Boonmee, Palma d’Or a Canes. Es va basar en un llibre que li va passar un amic del seu pare. Va anar a Nabua cercant el personatge. Es va trobar en un lloc especialment significatiu de la repressió anticomunista. Allà s’hi va instal·lar l’exèrcit i tots els rebels es van amagar als boscs. I d’aquí surten dos treballs fruit de la seva dualitat política i poètica, l’animisme i la llegenda i la realitat dels rebels que van morir-hi. Al poble hi havia bàsicament dones i nens que eren els descendents de les víctimes i hi va treballar uns mesos.
—El concepte de la selva, de la nit de la foscor, del misteri incorporat a la idea del passat… és com si tot estigués dins nostre més enllà dels relats dels historiadors.
—Sí, i el passat es fa present, que és una de les coses que més li agraden. No el mira amb nostàlgia. El passat té una interactivitat avui. Per això treballa molt amb adolescents o amb l’inconscient, cercant els traumes anteriors. Això és 100% Apichatpong. El passat s’expressa de manera inconscient a través dels nostres gests actuals o de fantasmes que es reencarnen.
—El passat deixa de ser una realitat política i esdevé alguna cosa molt més personal i profunda desconeguda d’un mateix.
—Sí, perquè per ell allò que és personal també és molt col·lectiu. Per ell cinema i somni són el mateix. Entrar a veure una pel·lícula a la sala fosca de projecció és igual que quan t’adorms i somnies. Sempre cerca aquestes connexions.
—El cas més recent i espectacular sobre la idea del son i el somni el va posar en pràctica al Festival de Rotterdam, en què va proposar que un cinema es convertís en un hotel.
—Com que és arquitecte va crear un sistema de lliteres instal·lades a la platea, com si fos un Youth Hostel. Durant cinc dies, amb esmorzar inclòs, la gent hi anava i hi dormia, o no, mentre es projectaven pel·lícules. La seva idea és que quan dorms i s’hi projecta un film, comparteixes un imaginari inconscient amb els altres que dormen al teu costat. Encara que sigui el teu somni, és col·lectiu. Parla molt d’ecologia relacional, del cinema com a manera de fer-nos pensar junts. Fins i tot subconscientment.
—A la introducció dieu que demostra que el temps no és lineal ni la imatge plana.
—Se’m fa difícil d’explicar perquè no sóc una experta en neurociència ni en física quàntica. Avui dia ja diuen que la progressió passat, present i futur és totalment falsa. És una construcció nostra per a contar la història. El temps és un fluir. No va de darrere endavant. Hi ha coses que es troben i retroben: tots hem viscut un dejà-vu, per exemple.
—Apichatpong Weerasethakul estudia arquitectura i art. D’on li ve aquest vessant científic i filosòfic, aquesta ànsia de coneixement per a cercar explicacions diferents i pròpies.
—Els seus pares són metges, la ciència per ell sempre hi ha estat. Va estudiar arquitectura i art, però sempre explica que els artefactes científics dels pares que trobava per casa per ell eren, també, com una llanterna màgica. S’ha interessat moltíssim per entendre com funciona el nostre cervell i el cos, per veure com podem connectar a través de les imatges. S’ha informat molt per entendre l’inconscient i els imaginaris comuns. L’animisme no és una cosa desvinculada d’una realitat científica. Hi ha coses que potser són fruit de les noves espiritualitats, o potser no, potser simplement passa que el temps no és lineal, i si no ho és, l’hem de poder explicar diferent. I si l’expliques a través de les imatges s’entén que no són planes, això sí que ho sabem de fa temps.
—Quin nou pas representa l’obra d’Apichatpong en l’evolució del cinema i l’art modern i contemporani.
—Quan va aparèixer la pintura renaixentista es va dir que allò era una finestra oberta al món. Per fi es podia recrear la realitat. Després, quan sorgeix el cinema es va dir, tal com va fer André Bazin, que allò sí que era la finestra oberta al món, més enllà de la pintura, perquè ens permetia de veure la realitat i capturar-la. Apichatpong diu que és aquesta finestra mateixa la que veiem, però ja sabem que l’univers no és pla. A la perifèria hi ha molt de món més enllà d’aquesta finestra. Hi ha un contraplà. Un espai on construeixes aquesta imatge. Ja no som innocents. Hi ha tot un seguit de coses que aboquem sobre aquesta finestra, un imaginari que hi projectem, per tant, afegeix-li capes i capes. Els seus films són densos. De vegades no saps explicar-ho, però ho entens…
—De fet, sembla que va molt més enllà que els surrealistes.
—No li he demanat mai què en pensa, però unes quantes vegades ha esmentat la influència conceptual de Warhol, que es podria relacionar amb el surrealisme i el dadà. La idea, el gest i la “performativitat” són més importants que l’obra en si, al final. A l’última planta hi ha una picada d’ullet a Warhol, perquè va gravar la seva parella dormint, tal com va fer ell a la pel·lícula Sleep. També té la idea molt surrealista de desprendre’s de la idea d’autoria. O la dels “cadàvers exquisits”. Juga molt a anar afegint una cosa i una altra, una capa i una altra per acabar creant un monstre o un fantasma.
—M’ha semblat detectar que té molts fans entre els joves.
—Sí, tens raó, connecta molt amb els joves. És la base de la seva metodologia. Treballa molt amb adolescents. Són presents en les seves obres com a protagonistes i com a manera de fer: la idea de l’espontaneïtat, de la nit o de les relacions entre els cossos, del somni inconscient compartit. Allò que va crear a Rotterdam era com un Youth Hostel
—“Perifèria de la nit” inclourà un cicle de vint-i-set dels seus curtmetratges, elegits per ell mateix, organitzat amb Casa Àsia, que es projectaran als Cinemes Girona. I activitats experimentals amb joves.
—Sí, treballarem la idea de l’imaginari de la nit amb un grup de joves de Sant Andreu i de més barris, d’aquí i immigrants. Per els uns, la nit és lleure i diversió sense experiència traumàtica. No és el mateix per als immigrants, que han vingut en barcassa o han viatjat de nit. Volem que es manifestin aquests contrasts, una idea molt Apichatpong. Seguint la idea d’allò que va fer ell a Nabua convivint durant mesos amb aquells joves perquè li expliquessin les històries del seu bosc. Ja veurem què en surt. Des que vaig entrar a dirigir la Fabra, el 2019, que intentem que la institució sigui una mica més porosa, que vagi més enllà de la gent que ve pensant que veurà quadres o pantalles penjades. La idea és obrir-ho als joves. Que vinguin i s’hi estiguin una nit, que tinguin una experiència del centre d’art en horaris que no són els d’obertura oficials.
