10.12.2023 - 21:40
L’exposició “El color dels somnis”, comissariada per Lola Duran, reuneix fins el 24 de març cent vuitanta obres, vint-i-cinc de les quals mai vistes al país, que ofereixen un interessant recorregut per l’obra de Marc Chagall, un artista inclassificable del segle XX, amb arrels profundes en el seu imaginari religiós jueu, en l’univers de la infància a la Bielorússia rural i pobre, i en el món de la màgia i els somnis.
La mostra és prou completa i pretén representar alguns dels aspectes i temes més importants de la seva obra: el món rural de la seva infantesa, els seus orígens humils i pobres, amarats de màgia i religió, l’univers sagrat que va mamar de ben petit: el Sàbat, la sinagoga, l’èxode, el circ, la vida popular, el color, la natura, les mosques, les vaques i els gossos, la nit, la por, el fang, la gana, els somnis, els éssers imaginaris, les llegendes, la màgia, París, l’amor i les excel·lents il·lustracions que va fer de les Faules de La Fontaine, per encàrrec del marxant Ambroise Vollard.
Marc Chagall (Vítsiebsk, Bielorússia, 1887 – Sant Pau, Occitània, 1985), fill pròdig i supervivent de totes les tragèdies del segle XX, va ser un gran artista jueu errant i perseguit que es va haver d’exiliar dues vegades. Era el fill gran d’una família humil de nou germans. El seu pare era carregador de carros amb bidons d’arengades en salmorra. Eren tan pobres que no havia vist mai una joguina. De nen, un gos rabiós el va mossegar i el van portar a un hospital infantil de Sant Petersburg, on es va recuperar. Al pati hi havia joguines per a entretenir els infants malalts. Chagall no gosava tocar-les perquè creia que eren del príncep.
Quan va començar a fer esbossos del poble i els seus habitants, no tenia lloc per a desar-los. De manera que els penjava com podia de les parets de la caseta dels pares. Un dia va descobrir, amb sorpresa, que la seva mare els havia distribuïts per terra, per complir la funció de les catifes que no tenien. Amb aquelles teles tan resistents s’eixugaven els peus del fang i la neu i protegien el parquet de fusta. Tot i el sentit utilitari que tenien de les seves pintures, els pares van ser molt tolerants amb la seva vocació artística, encara que, lògicament, haurien preferit que esdevingués empleat o comptable.
El seu avi tenia vaques i es passava el dia entre la sinagoga i l’estufa. Al llibre Mi vida (Acantilado, 2004), Chagall descriu amb tot detall com el carnisser clava el ganivet al coll de la vaca i la bèstia es dessagna. Era una acció quotidiana i, alhora, per ell una experiència física i sensorial. En mataven cada dia dues o tres. Les vaques són un ingredient habitual de la seva obra. Unes imatges que no l’abandonarien mai. Ni en els moments crucials de la vida. L’any 1941, en plena ocupació nazi de l’estat francès, quan van comunicar a Marc Chagall i la seva dona que podien facilitar-los uns passatges per a fugir als EUA, la primera reacció de Chagall va ser demanar si allà hi havia vaques.
Ho explica el periodista americà Varian Fry a Livrer sur demande. Quand les artistes, les dissidents et les Juifs fuyaient les nazis (Marseille, 1940-1941)(“Lliurar sota demanda. Quan els artistes, els dissidents i els jueus fugien dels nazis (Marsella, 1940-1941)”, publicat l’any 2008 per l’editorial Agone. Fry formava part d’una organització que, a Marsella, va ajudar a fugir dels nazis en vaixells milers de persones, intel·lectuals i polítics d’esquerres, sovint jueus, amenaçats per la Gestapo. Fry va amagar i ajudar a escapar personatges com André Breton, Victor Serge, Marc Chagall, Hannah Arendt, Benjamin Péret, Marcel Duchamp, Max Ernst, Remei Varo, André Masson, Max Ophüls, i moltes personalitats més. La història de Fry mereix un article sencer que escriuré quan n’hi hagi l’ocasió.
Aprenent a Sant Petersburg i París
Tornem a Marc Chagall. De ben petit, la seva gran dèria va ser la pintura. Volia aprendre’n, per això a vint anys se n’anà a Sant Petersburg on, vivint en condicions miserables i mal alimentat, va aconseguir de pagar-se les classes que donava l’innovador pintor i escenògraf Léon Bakst. A les misèries i dificultats de la vida bohèmia s’hi afegia el fet de ser jueu. Els calia una autorització especial per a entrar a la ciutat. El tsar havia creat un gueto del qual els jueus no podien sortir.
Poc després, fugint de l’antisemitisme rus i seguint el seu apassionat instint d’aprendre art, es traslladà a París, la ciutat que, segons les seves paraules, l’il·luminà. A París li semblava que ho descobria tot, en particular, l’art de l’ofici. Anava al Louvre com qui va a la universitat. Cap acadèmia li hauria ofert els coneixements del que va aprendre als museus i galeries d’art parisenques. Però es revoltava contra la idea que l’art rus era condemnat a anar a remolc de l’occident. Volia capgirar el món i la realitat, il·luminar-lo amb els colors, els trets i els personatges de l’invisible, dels somnis i de les tradicions russes. “Tenia la impressió que encara deambulàvem sense rumb per la superfície de la matèria, que ens feia por endinsar-nos en el caos, trencar i invertir sota els nostres peus la superfície tradicional”, escriu a l’autobiografia.
A la revolució soviètica
Més tard, tornà al seu país per participar activament de l’entusiasme revolucionari del 1917, fins que se’n va desencantar. Va ser nomenat comissari d’art, fundà una escola de pintura al seu poble i dirigí el Teatre Estatal Jueu de Moscou. Tractava amb Maksim Gorki i Vladímir Maiakovski. Feia de mestre, de director de l’escola i de funcionari, i anava cada dos per tres amunt avall per trobar teles, pinzells i pintures. També pintà tot sol els decorats i el recinte del Teatre Jueu. Una tasca que el va acabar esgotant. Però no tant com les seves diferències amb Kazimir Malèvitx.
A l’autobiografia reconeix que l’única cosa que sabia de Marx era que era jueu i duia una llarga barba blanca, però de seguida s’adonà que el seu art no quadrava en absolut amb ell. Ho explica magníficament en aquest paràgraf, que és l’essència del seu pensament i experiència íntima sobre allò que va passar amb l’art a l’URSS en els temps revolucionaris:
“Per què la vaca és verda i per què el cavall puja cap al cel, per què? Què té a veure amb Marx i Lenin? Es van afanyar a encarregar a joves escultors busts de Marx i Lenin, de ciment. Temo que s’hagin desfet sota la pluja de Vítsiebsk. Pobra ciutat! Quan van col·locar en el parc aquell modelatge, més aviat ben discret, d’un alumne de l’escola, jo somreia amagat darrere els arbusts. On és Marx? On és? On és aquell banc on us petonejàveu en uns altres temps? On podria asseure’m, amagar la meva vergonya? Amb un sol Marx no n’hi havia prou. En un altre carrer, en van erigir un altre. No va tenir més sort. Gran i pesat, encara era menys agraciat i foragitava els cotxers que hi aparcaven davant. Me n’avergonyia. Era culpa meva?”
L’arribaren a amenaçar amb la presó si no seguia les directrius del realisme socialista. Fins que no va poder més i, després d’una breu estada a Berlín, on les seves pintures ja començaven a ser prou valorades, es tornà a instal·lar a París. D’on hauria de fugir altra vegada l’any 1941, durant l’ocupació nazi, per anar-se’n als EUA. “Marc Chagall està content dels arbres americans i de les vaques americanes i troba Connecticut tan del seu gust per a pintar com el migdia francès”, escriu Varian Fry. El 1946, el Museu d’Art Modern de Nova York li dedicà una exposició retrospectiva que en consolidà definitivament el reconeixement internacional. El 1948 tornà a París, la seva segona pàtria, per sempre més.
Un avantguardista inclassificable
Malgrat que va conviure, a l’estat francès i a Rússia, amb totes les avantguardes dels anys vint i trenta, no va saber mai, ni ho va voler, trobar-hi l’encaix. “S’han burlat molt del que pinto, sobretot dels quadres en què apareixen els caps a l’inrevés. Però almenys jo havia donat un sentit a la meva vida. El que feien des dels impressionistes fins als cubistes em semblava massa realista. A diferència d’ells, a mi sempre m’ha temptat més el cantó invisible”, deia. Volia trobar i plasmar un nou món. El seu.
Per a saber com era el seu món és imprescindible de llegir el seu únic llibre, Mi vida (Acantilado, 2004), una obra que va escriure de jove en què plasma els paisatges reals i les visions del seu món imaginari, ple d’éssers vivents i fantasmagories alades, un text ideal per a interpretar les seves obres i comprendre el seu caràcter i actitud. És una simbiosi perfecta entre la cosa viscuda, la pintada i la imaginada. Una invitació seductora a volar per les finestres obertes que donen pas al seu univers, màgic i eteri. Una meravella. Amb gran encert, Henry Miller el va definir com “un poeta amb ales de pintor”.
Em sembla interessant de transcriure’n el fragment en què expressa amb molta força la seva actitud sobre l’art i el poc respecte que sentia pels avantguardistes que va conèixer a la dècada dels anys vint, els primers anys a Montparnasse, on va tractar amb Guillaume Apollinaire, Blaise Cendrars, Robert Delaunay i Fernand Léger. És un paràgraf molt sincer i definitiu per a entendre el seu instint vital i artístic i, lògicament, què vol expressar a la seva obra.
Considerava que els cubistes eren uns creguts. “No em molestaven. Els mirava de reüll i pensava: ‘Que els aprofitin les seves peres quadrades al damunt de les seves taules triangulars!’ Sens dubte el meu estil primerenc era una mica rar per als francesos. Però jo l’admirava amb passió. Era molt penós. Però el meu art, pensava, és tal vegada un art insensat, un mercuri flamejant, una ànima blava, que ressorgeix sobre les meves teles. I pensava: ‘Mort al naturalisme, a l’impressionisme i al cubisme realista!’ M’entristeixen, em disgusten. Totes les qüestions –volum, perspectiva, Cézanne, l’art negre– les traslladen a la tela. Cap on anem? Quins són aquests temps en què es canten himnes a l’art tècnic, que es divinitza el formalisme? Benvinguda sigui la nostra bogeria! Un bany expiatori. Una revolució del fons, no només de la superfície. No em digueu fantasma! Al contrari, sóc realista. Estimo la terra.”
La nostàlgia i l’ànima russa
Totes les seves obres són impregnades d’una nostàlgia permanent, més o menys evident, pel món perdut de la seva infantesa. Encara que va passar gran part de la vida lluny de la seva terra i que no va veure morir i enterrar els seus pares, ni el seu germà, el més gran, mort a Crimea, o, potser per això, els records infantils, les impressions, les imatges, les siluetes i, fins i tot, els sabors i les olors de la casa i el poble on va néixer es van mantenir sempre vius i presents a la seva ànima. És un sentiment de felicitat intens enmig de la pobresa i la por de les amenaces exteriors, especialment l’antisemitisme que s’havia desfermat a l’imperi rus. Sent una tristesa amarga pel patiment del seu poble.
“El títol de ‘pintor rus’ significa més per mi que cap fama internacional… En els meus quadres no hi ha ni un sol centímetre lliure de nostàlgia per la meva terra natal”, deia. Al llibre de la seva vida, Chagall plasma de quines vivències, visions, colors, somnis, anhels i fantasmes són fets els seus quadres. El primer que van veure els seus ulls, escriu d’entrada, va ser un abeurador. De fet, les vaques, i els animals, com les flors, les estrelles i els seus familiars són elements clau en el seu univers real, imaginat, narrat i pintat.
Marc Chagall a Tossa de Mar
Hi ha un detall curiós de la seva vida que no s’esmenta a l’exposició, ni al llibre autobiogràfic. Entre el 1927 i el 1929, Chagall s’instal·là amb la seva dona Bella i la seva filla Ida, al Mas Lloret de Ceret. Ací, l’estiu del 1934 la família es va traslladar a Tossa de Mar per passar les vacances. En el període d’entreguerres, el poble va atraure molts artistes europeus, com ara Olga Sacharoff. La major part, d’origen jueu, com ara Marc Chagall, André Masson, Jean Metzinger i Georges Kars.
Marc Chagall vivia i pintava a Tossa amb l’imaginari de la seva infantesa a Vítsiebsk sempre present. El blau de la mar, les barques i les finestres de les casetes de pescadors el van fascinar tant que la seva afirmació “Tossa: paradís blau” ha esdevingut un dels lemes de la vila.
Una de les seves obres més representatives d’aquella estada és El violinista celeste, que es pot veure al Museu Municipal de Tossa. Tot i que no forma part de l’exposició, em sembla ideal per al final d’aquest article. Una finestra d’un blau intens mig oberta que ens mostra la frontera entre l’exterior i l’interior. Potser entre la realitat i el somni. Potser entre el present i els records d’un passat extingit. De Tossa estant, l’artista pinta volant pel cel blau un violinista jueu, potser un record del seu oncle que tocava el violí a les festivitats i celebracions jueves del seu poble bielorús.
O, potser, el record d’un somni com el que relata a l’autobiografia: “De sobte, s’obre el sostre i un ésser alat baixa amb estrèpit i rapidesa, omple la cambra de corrents i núvols. Un cruixit d’ales que s’arrosseguen. Penso: un àngel! No puc obrir els ulls, tot és enlluernador, massa lluminós. Després d’un passeig eteri levita i s’escapoleix per l’esquerda del sostre, s’emporta amb ell tota la llum i l’aire blau. Torna la foscor. Em desperto.”
