22.01.2022 - 21:50
Entres a la galeria i el sol d’aquest hivern barceloní de temperatures extremes, gairebé calor ara al migdia, t’aboca a les formes de Pep Duran espargides per terra i les acompanya amb una lucidesa desacostumada a les galeries i els museus, que solen tirar les unes pels accessos i llums escassos dels carrers estrets i pels passadissos cerimonials els altres. És clar que vaig a veure un escultor i escenògraf teatral, que en sap un niu de muntar exposicions. Una de les gràcies i dels valors de Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955) és que ho fa amb delicadesa, sense forçar ni fer alçar la veu de les obres, refinades com ell. Aquest home xerraire i desimbolt en persona és un artista incisiu i elegant, fins discret, característiques no tan sorprenents en art com pot semblar des dels temps de les coves i que en aquests anys desequilibrats, que a la mínima et pot agafar un infart o la covid, són una declaració d’amor: als materials, a les formes, al públic. Per exemple, com sempre, aquestes obres dels últims anys.
El vidre de les portes per on acabes d’accedir fa conviure i conversar el carrer –el sol ara, la llum del vespre quan l’astre abandona el dia– amb les obres de Duran, un dels bons escultors del nostre paisatge artístic que potser és l’hora que els museus de la capital en facin una expo pròpia al dia (les últimes són del 2002 al Macba i del 1995 a la Virreina) o bé li encomanin un encàrrec a la seva mida, polifacètica i consistent, ben consistent, des que el 1983 va ocupar l’Espai 10 de la Fundació Miró.
Aquesta cronista hi queda embadalida, això us ho puc assegurar. Pedres i cossiols de zenc, formes folrades amb tela de manta, una guitarra petita així protegida, altars laics de la vida diària, feinera, amb palets de fusta rescatats dels carrers del Poblenou que aquests anys habitava, obres abrigades com si fossin gent que dormia al carrer i ha trobat la llar que els dóna l’artista. Gens sentimentals ni nostàlgiques, íntimes. Em ve al cap l’aforisme de Baltasar Gracián, l’escriptor barroc de la Corona d’Aragó que va ensenyar a Lleida i Tarragona, que servidora proclamava cada any en engegar les classes d’art a la facultat: “Cuando los ojos ven lo que nunca vieron, el corazón siente lo que nunca sintió.” No és pas la primera vegada que estic davant d’obres de Duran, és que més i més el seu treball em fa veure coses que no havia advertit. Aquí hi trobareu reproduïdes les obres que ara exposa. Encara que el web no està actualitzat en aquest sentit, la RocioSantaCruz prorroga la cita fins al 12 de febrer.
A la segona part de l’expo: pintures amb materials escenogràfics sobrants quan l’obra de teatre desapareix de l’escenari. Tècnica mixta sobre paper d’un antic decorat. Capes i capes de vida, de vides. Com les escultures prèvies, que reciclen formes quotidianes abandonades al carrer i a casa, només que aquestes pintures, dibuixos i collages fets de materials també destinats a la pèrdua i l’abandó pengen de la paret. Capes de vida com les obres que va cedir a VilaWeb durant el primer confinament.
Nul, es titula l’exposició. Sense pensar-hi més, em remet a això, als materials ‘nuls’, residus amb què treballa. Però Pep Duran, bon lector, lligat a la paraula també pel seu sostingut treball al teatre des dels temps seminals de Fabià Puigserver, veig que ho treu d’un altre aforisme ben distint del meu, del sempre categòric i negre Emil Cioran, filòsof pessimista romanès exiliat, escriptor en francès: “Tot allò que no és immediat és nul.” Molt abans dels temps de xarxes socials, de tanta exposició de l’individu, sens dubte que l’home va ser visionari. Pep Duran ho pren per obrar sobre “la immediatesa, sobre la necessitat d’exposar o no, sobre la visibilitat i la invisibilitat, sobre la fragilitat pròpia”. Cert, la condició fràgil ens assetja. I es mostra tal qual, sense recórrer a la sobreexposició que tant fa malbé una foto –fotos arreu i en tot moment, avui, una altra pandèmia persistent, una endèmia– com destrossar l’equilibri d’una persona. “Exposar és també mostrar, ensenyar els errors. Així, tothom corre el risc de viure o viure-crear temorosos, transitant els llindars que separen les pulsions del vassallatge: contenció o proliferació? Silenci o soroll? Amagar o mostrar?”, diu. Per sort Pep Duran s’exposa i exposa i es mostra. Imaginatiu, fràgil i elegant, confidencial en temps de cridòria. Un bàlsam, la poesia de les formes perdudes reviscolades.
