D’on, els explotadors?

Em fa l’efecte que l’escassetat de polítics catalans a través de la història, sobretot en els darrers segles, depèn, més que de la mancança de veres qualitats polítiques, de l’excés de qualitats antipolítiques.
Rovira i Virgili

És prou sabut que a les assemblees del 15-M va costar déu i ajuda introduir el tema de l’autodeterminació als debats de grups de treball; aleshores, en els discursos de gent com Teresa Forcades o Albano-Dante Fachin, s’hi traslluïa la creença que les classes populars catalanes no tenien capacitat per si soles de tirar endavant un procés d’alliberament social i nacional. Venien a dir que, convenientment manipulades per la burgesia, per la ‘dreta’ catalana que amagava els seus interessos de classe rere la reivindicació nacional, les classes populars catalanes s’havien d’unir a les seves germanes de l’estat per canviar la situació i poder ‘decidir-ho tot’. En una paraula: se’ls demanava que ignoressin el país –els països– on vivien –on viuen– en unes condicions concretes de relacions de classe i nacionals –les seves pròpies contradiccions– per ‘solidaritzar-se’ amb una gent amb qui només coincidien –coincideixen– pel fet de ser súbdits del mateix estat. La formació històrica d’una consciència nacional pròpia esdevenia irrellevant, doncs, enfront de la conjuntura espanyola. La conseqüència d’aquella posició secundària respecte a l’escenari espanyol era que acabaríem –acabarem– ajudant (involuntàriament, no caldria sinó) a millorar les condicions de reproducció de la formació social espanyola, al marge del color o del missatge de la seva burgesia, mentre havíem –hem– de creure que la burgesia catalana era –és– la més perversa, explotadora i corrupta del món. Tot de passada, havíem –hem– d’ajudar a millorar les condicions de vida de les classes populars espanyoles mentre ens sotmetíem –sotmetem–, una vegada més, a l’asfíxia econòmica de l’estat espanyol. Entremig, i tot de passada, havíem –hem– d’ignorar la impossibilitat fàctica de capgirar el repartiment de les càrregues fiscals per territoris, quan una part substancial de la població espanyola continuava –continua– depenent de les transferències de l’estat, aconseguides, entre altres recursos, mitjançant l’espoliació fiscal sistemàtica de les rendes de les classes treballadores catalanes. I, finalment, tot de passada, oblidar-nos que no podíem –podem– confiar que l’Europa oligàrquica revertís –reverteixi– la nostra asfíxia interna, davant la qual feia –fa– ulls grossos mentre imposava –imposa– l’austericidi programat que Syriza ha aplicat, conscienciosament, i amb els resultats esperats, als treballadors de la Grècia-colònia-dels-fons-de-pensions-de-les-classes-treballadores-alemanyes. Per quins set sous, doncs, havíem –hem– de creure que la formació d’una nova classe política espanyola, amb pegots i escaioles de Podemos i/o de Ciudadanos, havia de canviar –ha de canviar– la naturalesa de fons de la relació amb els Països Catalans? (Qui vulgui adonar-se’n, que segueixi les giragonses d’Iglesias respecte a la ‘qüestió catalana’ per tal d’adossar-se al PSOE.) Les mentalitats, en efecte, no es fan ni es desfan de la nit al dia; i la mentalitat espanyola, en relació amb la llengua, la cultura i la consciència nacional catalanes, segrega una voluntat de negació i d’extermini secular. Fent com que les classes populars catalanes eren –són– incapaces de dirigir la lluita per la independència, s’afeblia –s’afebleix–, doncs, la nostra posició i s’afavoria –s’afavoreix– la possibilitat que es formessin –es formin– combinacions espanyoles entre PP i Ciudadanos, entre PSOE i Ciudadanos, o entre PSOE i Podemos, amb forces auxiliars franquistes de xoc, que serien, són i seran més xarop d’estopa pel que fa al desafío catalán. (Un cop vistos els resultats de la contribució catalana a investidures passades, podem llogar-hi cadires per veure com anirà l’enèsima versió del de te fabula narratur.)

Fet i fumut, les especulacions sobre referèndums, reformes constitucionals, drets a decidir-ho tot i etcètera eren, fa quatre anys, maneres de fer passar bou per bèstia grossa; i amb el pretext de debatre in aeternum la qüestió, mentre esperàvem què passava a Espanya, hi havia la gens amagada intenció d’aigualir el procés independentista, tot just començat, sota capa de defensar els interessos populars contra la burgesia pròpia (com si la Caixa hagués estat mai nacional…). I passa igual ara, quatre anys després, quan l’independentisme ha fracassat i els partits catalans al congrés dels diputats, proclius a donar xecs d’investidura en blanc, consenten de sotamà el domini d’un estat que, amb una mena de burgesia o una altra, no ha deixat mai de saquejar-nos. (No haurà estat una de les pífies més significatives de l’esquematisme de classe practicat pels intel·lectuals del 15-M a Catalunya, que no hagin llucat l’adquisició progressiva d’una consciència política nacional de la petita i mitjana empresa, enfrontada tant a l’estat com a les oligarquies catalanes.) Que des de les files de l’independentisme institucional, d’ocasió, hegemònic o neoautonomista, s’hagi arribat, per altres camins, a unes conclusions si fa no fa semblants a les dels cappares del 15-M, mentre es malbarata el poder guanyat al carrer i a les urnes per milions de persones, és cosa que la història comença a decantar.

Ara bé: tant els defensors de les ignotes ‘repúbliques’ hispanes com els defensors de les hispàniques aliances de ‘esquerres’, com els defensors de la petició d’hispanòfiles clarificacions de ‘referèndums’, han acabat tenint raó en un fet (ben aprofitat, naturalment, per corrompre la raó principal del procés, que era la construcció del poder propi): les classes populars catalanes, en efecte, no han sabut ni han volgut fer la independència. I es miri a dreta o esquerra, a nord o sud, per dalt o per baix, hi ha raons evidents que fan pensar que potser no la necessitaven, la independència. Els qui no l’han sabuda fer, perquè han demostrat una dependència paralitzadora respecte a un termòstat polític que sempre garanteix mitjanes confortables al cap de l’any –la repartidora partitocràtica del Principat–; i els qui no l’han volguda fer, perquè han demostrat una subjugació cega a la raó espanyola d’estat, que sempre garanteix aquella quota de supervivència que ha fet el triomf pírric de la raó socioburgesa –el mesellisme– en els rengles dels damnats de casa nostra. Entretant, les classes populars espanyoles s’han precipitat a donar carta de naturalesa al neofranquisme vergonyant de Cs i al franquisme sense vergonya de Vox, mentre Podemos espera la paga del soldat desconegut per facilitar la investidura a Sánchez. Dèiem res de ‘repúbliques’?

La paradoxa principal del procés a la catalana manera haurà estat que, cercant la creació d’un estat propi, el Principat hagi esdevingut el laboratori on s’experimenta la recomposició a mitjà termini de l’estat espanyol dins la regió europea, que té l’encàrrec de controlar-lo per garantir la reproducció del domini del sistema capitalista mundial. En aquest sentit, la subordinació de la política catalana a l’evolució de la política espanyola n’és la conseqüència geopolítica, que, aquests dies, com fa quatre anys, ha reprès el vol estimulada per les investidures municipals, per les investidures estatals i àdhuc per les investidures europees. Arribats on som, i atès el fracàs de l’independentisme per a fer la independència, les forces estatals tenen totes les cartes a la mà per a fer evolucionar les coses al seu aire, i no sembla pas que hagin d’anar pel camí de concessions democràtiques ni a individus ni a pobles, sinó tot el contrari. Pax tibi, o Catalonia!