Explosió de retrets i draps bruts a Ciutadans abans del 28-M: “Espanya per sobre de les sigles”

L’agonia de Ciutadans és llarga, però imparable. Cada cita electoral és una nova hemorràgia que amenaça de fulminar el partit. Fa poc s’ha sabut que la formació abandonarà la seu central al carrer d’Alcalà de Madrid –un edifici de cinc plantes i 2.500 metres quadrats– perquè no en pot pagar el lloguer, de més 30.000 euros el mes. “Els que quedem amb prou feines ocupem un terç de l’edifici”, han comentat fonts de Ciutadans. La situació és tan apocalíptica que centenars de càrrecs i afiliats han decidit de canviar de sigles, sobretot per les del PP. Inés Arrimadas mateixa, ara ex-presidenta del partit, s’ha deixat temptar pels cants de sirena d’Alberto Núñez Feijóo, tot i que no s’ha atrevit a fer el pas. El que sí que ha fet és anunciar que fuig de la capital espanyola i s’instal·la al seu Jerez natal.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Inés Arrimadas (@inesarrimadas)

Arrimadas continua essent el rostre principal al congrés espanyol, però el grup parlamentari està fracturat del tot. De fet, no es parla amb la major part de companys –Mari Carmen Martínez, Sara Giménez, Juan Ignacio López-Bas i Miguel Gutiérrez es van integrar a la llista d’Edmundo Bal per a renovar la direcció– i només manté una relació estreta amb Guillermo Díaz. “Ciutadans continuarà passi el que passi. Ciutadans passa una travessa pel desert, però l’espai continuarà existint. Els partits liberals passen per moments molts bons i molt dolents, però el forat, l’espai, continua allà”, insisteix Arrimadas, però els draps bruts, les fugues i les polèmiques no paren d’acumular-se.

Aquest 28 de maig, el partit pot perdre tota la representació als parlaments del País Valencià, les Illes, l’Aragó, Astúries, les Illes Canàries, Cantàbria, Castella-la Manxa, Extremadura, Múrcia, Navarra, La Rioja i Melilla. Això significa veure desaparèixer una setantena de diputats.

Esventrar Ciutadans en públic

Per si la situació no fos prou crítica, l’ex-secretari d’Organització de Ciutadans i antic home fort d’Albert Rivera –conegut internament com a “Senyor Llop”–, Fran Hervías, s’ha afegit al funeral amb la publicació d’un llibre incendiari: Ciudadanos. La historia jamás contada (Península). En poc més de dues-centes cinquanta pàgines, esventra el partit com si fos un deure patriòtic –“la lleialtat a Espanya estarà sempre per sobre de les sigles”– i passa comptes amb Inés Arrimadas i la seva executiva. “El nucli dur de la Inés es caracteritzava per la seva poca capacitat estratègica i de feina. Resultava bastant inexplicable que confiés en ells [en referència a José María Espejo-Saavedra i Carlos Cuadrado]”, diu quan repassa l’ascens de la dirigent a la presidència del partit.

Hervías va abandonar Ciutadans després del ridícul de les mocions de censura de Múrcia i Madrid. De fet, el mateix dia que va estripar el carnet es va posar en contacte amb Pablo Casado i Teodoro García Egea per fitxar pel PP. “Ciutadans ha abandonat els valors i principis liberals per convertir-se en una crossa més del sanchisme”, va escriure en la carta de dimissió. Ara és afiliat del PP i durant uns mesos va treballar a les ordres de l’ex-vice-secretària d’Organització, Ana Beltrán, per dissenyar l’estratègia per a devorar les engrunes del seu antic partit.

Hoy, con mucha tristeza, he decidido solicitar mi baja de Cs y renunciar a mi acta de senador.

Os dejo mi carta donde explico los motivos👇🏼

Muchas gracias por todos estos años compañeros. pic.twitter.com/vJFtqitEq8

— Fran Hervías (@FranHervias) March 13, 2021

En el llibre, Hervías assenyala que Arrimadas va participar en una conxorxa interna que, abans de la desfeta electoral del 2019, va provar de desbancar Albert Rivera i apoderar-se de Ciutadans. “La persona elegida per a substituir-lo havia de ser Inés Arrimadas, que s’havia mostrat unes quantes vegades reticent a l’estratègia política que es marcava”, relata. Irònicament, Hervías mateix admet que, uns anys abans (2011), va ser el responsable d’avalar l’entrada de la dirigent a l’executiva, tot i l’oposició de gent actualment molt pròxima a ella, com ara Carlos Carrizosa i José María Espejo-Saavedra.

Allò que no va poder fer la suposada conxorxa, escombrar Rivera i els seus afins fora de la direcció, ho van aconseguir les eleccions espanyoles del 10-N, en les quals el partit va perdre quaranta-set diputats. Aquella nit, les urnes van posar el primer clau del taüt de Ciutadans. “No havien passat ni uns minuts d’aquella conferència de premsa [de la dimissió de Rivera] que en un despatx de la quarta planta [de la seu a Madrid] un petit grup de l’executiva va començar a elaborar llistes negres dels que se n’havien d’anar amb l’Albert i a repartir-se els futurs càrrecs”, detalla.

Les reticències i el “tomb catalanista” d’Arrimadas

Les alarmes amb Arrimadas, segons Hervías, venien de molt abans de l’intent de cop intern contra Rivera. Ara, algunes de les explicacions són tan increïbles, tan dalinianes, que sembla impossible que no siguin fruit del rancor i la imaginació. Per exemple, el 2015, quan la dirigent es va fer càrrec del grup parlamentari a Catalunya, diu que uns quants diputats van alertar que la direcció del grup provava de fer un “tomb catalanista” en el discurs i en les accions del partit: “La Inés i part del seu equip semblaven patir la síndrome del PSC, el de no voler molestar els nacionalistes i caure’ls bé. Deien que volien captar el vot orfe d’Unió.”

Segons l’ex-secretari d’Organització, aquests “tics catalanistes” es van anar reproduint durant la legislatura. Concretament, el 10 d’octubre de 2017, segons que explica, Arrimadas d’entrada es va negar treure un passaport durant la seva intervenció contra la declaració d’independència. “En un principi, la Inés s’hi va negar, però finalment va cedir, i aquella imatge amb el passaport a la mà va sortir a tots els mitjans de comunicació”, afegeix.

I què feia, Hervías, mentrestant? En el llibre explica que el 28 d’octubre, quan es va aprovar la DUI, va viatjar a Barcelona per fer costat als seus companys de partit: “A sota del braç portava una bandera espanyola oficial que ens havien aconseguit Paco Sierra i m’havia donat Luis Díaz, puix que amb la declaració d’independència era probable que arriessin la bandera espanyola de la façana del parlament; en aquest cas, estàvem decidits a tornar-la a hissar.”

A partir del 2018, segons Hervías, la síndrome del PSC d’Arrimadas encara va anar a més. “Les accions que des de Ciutadans començàvem a fer a Catalunya topaven amb el rebuig de la Inés i part del seu equip, que consideraven que provocàvem els separatistes. Era gairebé el mateix argumentari que el PSOE donava als mitjans”, explica.

Segons Hervías, la dirigent va provar d’evitar que s’arranquessin llaços grocs en un acte a Alella –29 d’agost de 2018– i, en una intervenció al parlament, poc després del primer aniversari de l’1-O, va posar traves a sortir al faristol amb una bandera espanyola. “A contracor, vam aconseguir novament que s’arrenglerés”, continua l’ex-secretari d’Organització, que també l’acusa d’haver demanat a la resta de diputats que fessin els discursos en català i no pas en espanyol.

Hervías també lamenta que la dirigent es desmarqués de l’acte a la plaça de Colón de Madrid –febrer de 2019–, on Ciutadans, el PP i Vox van fer front comú per reclamar un avançament electoral a Pedro Sánchez: “Entre aquestes crítiques internes, casualment Inés Arrimadas va perdre el vol i no va poder assistir a l’acte.”

Un record per a Carrizosa i Cañas

El llibre d’Hervías no és solament un compendi d’atacs contra Arrimadas, l’ex-secretari d’Organització també recorda unes altres cares conegudes, com ara el dirigent a Catalunya, Carlos Carrizosa, i l’eurodiputat Jordi Cañas. Sobre aquest darrer, en destaca l’ego i li retreu que en els afers espinosos del partit es fes l’orni a fi de quedar bé amb tots. Sobre la seva dimissió com a diputat del Parlament de Catalunya, arran d’una acusació de frau fiscal, escriu: “Va ser un dia trist, perquè, malgrat el seu caràcter difícil i la seva poca ajuda en temes orgànics –solia desentendre-se’n–, érem molts els qui li reconeixíem la capacitat de treball i aplaudíem algunes de les seves intervencions.”

Amb el dirigent actual a Catalunya, Hervías no és tan benvolent i l’acusa de no saber gestionar el partit i causar malestar intern amb les seves maneres i formes. “Uns altres dels records més tristos que tinc són els patits per part de la direcció autonòmica de Catalunya. Carlos Carrizosa, després de les primàries del juliol del 2015, prenent un cafè al costat del parlament, em va dir que no em volia a les llistes de les eleccions autonòmiques. Es va justificar dient que era la Inés, a qui no agradava que hi hagués ningú que li pogués qüestionar l’autoritat”, afegeix.

Més tard, va tenir més enganxades amb ell perquè també el considera un còmplice de l’anomenat “tomb catalanista” del grup parlamentari, fet que Carrizosa negava del tot, mentre l’acusava d’immiscir-se en els afers de l’executiva catalana i boicotar-los qualsevol actuació. Anys després, quan Carrizosa va fer el ridícul a les eleccions catalanes –després de suprimir les primàries que havia guanyat Lorena Roldán–, Hervías li va regalar un darrer dard. “No han après dels errors –els seus, també– del passat, però tampoc dels encerts que ens van portar a guanyar a Catalunya”, va piular.

No aprendieron de los errores -suyos también- del pasado, pero tampoco de los aciertos que nos llevaron a ganar en Cataluña.

Día triste y me apena que haya gente que no esté a la altura.

Mientras, el verdadero drama de España es el sanchismo y la banda campando a sus anchas.

— Fran Hervías (@FranHervias) February 15, 2021