Com i quan explicar la veritat sobre els Reis d’Orient als infants

Són dies de nervis i il·lusió per a molts infants que han preparat la carta als Reis d’Orient. Són dates carregades d’il·lusió i de tradició. Moltes famílies les esperen tot l’any. Però també és un moment en què alguns pares potser es demanen si és bo per als fills de crear-los en l’imaginari la figura d’éssers màgics que en realitat no existeixen.

La literatura científica no recull cap estudi que demostri possibles seqüeles emocionals arran d’un engany sostingut durant tant de temps per les figures de referència. I no tan sols per elles, sinó també per tot el context social i cultural, atès que els mitjans de comunicació, l’escola i els comerços també en són partícips.

No obstant això, el fet de no ser del tot honestos amb els infants ens pot causar certa angoixa, tenint en compte que, com a progenitors (i com a models de conducta), sempre els demanem que ells ho siguin.

Quina és la millor edat per a explicar la veritat?

En el moment en què els nens desenvolupen la seva capacitat simbòlica (cap als dos anys) apareixen de manera espontània i natural el joc fictici i imaginatiu, en què els gossos poden parlar i els núvols són éssers animats.

En aquestes edats la creativitat no té límits, perquè el pensament no es regeix formalment per la lògica. D’aquesta manera, sovint, la fantasia és l’explicació més plausible per a tot allò que encara no poden entendre, i també tenen la tendència a creure en allò que han imaginat. Aquesta mena de raonament basat en mites és considerat per molts autors un pas previ al pensament lògic.

És natural que en aquestes edats es creguin absolutament tot allò que els expliqui la gent de l’entorn. Però tot canvia quan arriben als sis anys o set. En aquesta edat, el pensament comença a tornar-se més formal i lògic, i poden començar a tenir certs dubtes sobre l’existència d’aquests éssers: com poden arribar a totes les cases en una nit?, com pot ser que hi hagi cavalcades alhora en diferents llocs?, com poden llegir totes les cartes?

Com reaccionar als dubtes dels petits

La cosa més recomanable és tornar-los la pregunta per veure què en pensen ells. Si són capaços de plantejar aquesta pregunta és perquè tenen alguna hipòtesi i ens convé saber fins on arriben les seves sospites.

Si encara opten per la resposta de la màgia, els podem dir que la seva explicació està bé i no anar més enllà. Però si veiem que els dubtes comencen a estar fonamentats, segurament serà millor revelar-los la veritat.

Heus ací algunes idees per a afrontar aquest moment:

—Millor que no sigui en dates nadalenques. Tot i que són els dies en què és més probable que tinguin dubtes o que algú els digui que els Reis d’Orient o el Pare Noel no existeixen, és recomanable d’esquivar-ho o demorar-ho una mica, si podem, per evitar que el desengany impedeixi que l’infant gaudeixi plenament d’aquell Nadal.

—Parlar-ne en un lloc tranquil i amb un llenguatge pròxim i accessible. Si els dubtes o les preguntes apareixen en un context en què hi ha moltes persones, és millor que ens retirem i en parlem tranquil·lament en un entorn més íntim i segur perquè l’infant no se senti exposat o observat per la seva possible reacció emocional.

—Sostenir la seva reacció emocional. Hem de ser conscients que els nostres fills es poden sentir decebuts, tristos o enfadats quan sàpiguen la veritat. Com a adults hem d’estar preparats per acollir aquestes emocions, permetre-les i validar-les, tot i que ens incomodin. A més, podem aprofitar l’avinentesa per acompanyar la construcció de la tolerància a la frustració.

—Diferenciar entre mentir i guardar un secret. Per evitar que se sentin enganyats, podem mirar de fer-los veure la diferència entre mentir i guardar un secret. Podem explicar-los que són tradicions molt arrelades a la nostra cultura el significat principal de les quals és gaudir dels éssers estimats i no tant dels regals materials.

—Fer-los-en còmplices. De vegades també funciona fer-los còmplices del secret com a guardians si hi ha criatures més petites en l’entorn. Una altra opció és fer-los-en partícips si volen posar regals ells mateixos o preparar-ne perquè sentin que, a partir d’ara, podran continuar participant en el Nadal d’una altra manera.

I què fem si el nostre fill té deu anys o onze i encara diu que creu en l’existència dels Reis d’Orient o el Pare Noel? Si veiem que a aquesta edat encara creu en aquests éssers, probablement el més adequat és dir-li nosaltres mateixos la veritat.

Continuar l’engany no encaixa amb el desenvolupament intel·lectual

De vegades aquestes creences es cronifiquen perquè en el moment en què van aparèixer els primers dubtes els pares els vam dir clarament que estaven equivocats i que sí que existien, per por de la seva reacció o perquè nosaltres mateixos no volíem renunciar a veure’ls tan il·lusionats i il·lusionades.

Fent això, vam fer la ficció molt més indubtable per a ells i podríem facilitar que se sostinguessin aquestes creences en un moment en què el seu desenvolupament intel·lectual formal i abstracte ja no hi encaixa.

Amb tot, no podem oblidar que parlem de tradicions familiars i de creences culturals. Per tant, és cada família i cada context que ha de prendre la decisió sobre com, quan i per què explicar-los la veritat. Fins i tot, no haver d’explicar-los la veritat perquè abans no els han dit cap mentida. Totes les opcions són igualment respectables.

Anna Carballo Márquez és professora de Psicobiologia i Educació a la Universitat Internacional de Catalunya. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.