“Han fet el ridícul”: què opinen els experts de la nova “llei de concòrdia” impulsada pel PP i Vox

La nova proposició del PP i Vox que anomenen “llei de concòrdia”, pretén derogar l’actual llei 14/2017 de memòria democràtica del País Valencià, que reconeix com a víctimes directes tots els qui veieren vulnerats els seus drets humans durant la guerra de 1936-1939 i la dictadura franquista, fins a l’entrada en vigor de la constitució espanyola, el 1978. Ara PP i Vox volen ampliar aquest període començant el 1931, perquè incloga allò que ells consideren víctimes de la Segona República espanyola, fins als “nostres dies”, perquè s’hi incloguen també les víctimes d’ETA i del gihadisme al País Valencià.

En la conferència de premsa en què es va presentar la proposta, el síndic de Vox, José María Llanos, va argumentar que s’ampliava al 1931 perquè s’hi comptassen les víctimes, si n’hi havia, del Front Popular. Quan un periodista li va dir que el Front Popular no s’havia constituït fins l’any 1936, va respondre que no eren allí per a fer una classe d’història.

No totes les víctimes han estat tractades igual

Precisament, els historiadors i experts en la matèria estan astorats amb els fets. “El que ha fet aquesta proposta no s’ha llegit l’anterior”, diu l’historiador Vicent Gabarda. Ell va assessorar els redactors de la llei vigent de memòria democràtica del País Valencià quant a la definició de “víctima”. “El primer esborrany només parlava de víctimes del franquisme. Jo vaig defendre la idea que víctimes per motius ideològics va haver-n’hi moltes, durant la guerra i després de la guerra. No en el front de guerra, sinó en la rereguarda valenciana, va haver-hi moltíssimes víctimes, moltes més que no s’imagina la gent”, explica.

Gabarda es refereix als primers mesos de la guerra, quan l’alçament colpista va fracassar al País Valencià. “A la rereguarda republicana, fora del front de guerra, als carrers de València, Castelló, Alacant, Carcaixent, Alzira, Dénia, qualsevol poble, la suma de víctimes que va haver-hi de juliol del 1936 al febrer del 1937 és similar, si no superior, a les víctimes de la repressió franquista. És veritat que a les víctimes de la repressió franquista no els han fet cap mena de justícia ni de reconeixement. Però no eren les úniques víctimes. No cal tractar-los igual perquè a uns ja els han tractat molt bé i els altres han estat ignorats. Però això no vol dir que ara s’haja de fer el contrari”, diu.

Àngel González, president de la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià (CAMDE-PV), reconeix que els fets d’aquells mesos també són crims, però diu que el context no era el mateix. “Nosaltres parlem de totes les víctimes del franquisme. Franco va morir a final del 1975, el 20 de novembre, i el 27 de setembre de 1975 aquest assassí va signar penes de mort. Aleshores, no és igual la violència, l’assassinat, la repressió sistemàtica i sistèmica d’una dictadura, que una violència incontrolada que es va produir en la rereguarda de la república, i que també condemnem.” A més, recorda que la Segona República era un règim democràticament instaurat, i que la guerra la van provocar els qui es van alçar en un colp d’estat.

“Ells no poden negar, i menys ara, amb totes les proves que hi ha, que va haver-hi molts morts en la postguerra. Doncs quina és la solució? Dir que tots érem molt dolents, que en la guerra també n’hi va haver molts”, afig Gabarda.

Amb el fals pretext d’emparar totes les víctimes, PP i Vox semblen no haver tingut en compte, o no haver volgut tenir en compte, que a la llei vigent ja havien estat reconegudes. “Han fet el ridícul, és una mostra més d’incultura terrible. És com si Vox diguera coses que a molta gent del PP li hauria agradat dir fa temps, però que per una certa prudència, diguem, no havien dit. Ara se senten una mica alliberats perquè ho posen en un lloc central del seu projecte, en l’estratègia d’extensió i de polarització que segueixen”, diu el jurista Manuel Alcaraz.

Alcaraz també reivindica que no és dolent en si mateix parlar d’una guerra fratricida, sinó assumir que totes les víctimes eren iguals. “Molts de Vox en realitat pensen que els roïns eren els republicans i que els bons eren els de Franco. És clar, aquest és el problema. Passa que és massa animal dir això i xoca contra un cert sentit comú”, diu. Per ell, el PP juga al tot s’hi val per mantenir-se al govern. “Les polítiques de memòria històrica existeixen i són necessàries perquè han d’omplir un forat, perquè durant quaranta anys era l’estat, el repressor, l’assassí en molts casos, el que feia una política descarada contra els estàndards de drets que ja hi havia tant a l’ONU com a Europa”, afig.

A parer seu, les lleis de memòria no tracten d’identificar qui va assassinar qui, malgrat que seria desitjable, sinó que consisteixen a donar un digne soterrament a les víctimes, no continuar “insultant” la memòria amb noms de carrers i monuments i definir esquemes de convivència. “Han de servir, sobretot, per a generar un tarannà en els nostres xiquets i en els nostres joves, de dir: ei, si s’admet la violència, si s’admeten els atacs per qüestions ideològiques, si s’admet com a normalitat la desigualtat, si s’admet que cal una oficialitat religiosa, tot això ens porta més violència, més guerres, més conflictes. I hem de dignificar això tan mundialment reconegut que és que als morts cal tenir-los un respecte. I sobretot als morts que van lluitar per la llibertat i per la democràcia, amb més raó.”

Per una altra banda, Gabarda opina que l’aplicació de la llei de memòria democràtica va ser un dels fracassos del Botànic. “Perquè no hi ha la llei, sinó la forma d’interpretar la llei, i jo crec que s’ha fet de manera equivocada. Tots hem tingut la tendència de menystenir els altres. Quan es fan convocatòries d’exhumacions o de recuperació de la memòria, no es nega mai la intervenció de gent de la dreta. Només que no participen perquè pensen que això no és per a ells i perquè no tenen el problema que tenen molts dels represaliats pel franquisme de no trobar els seus cossos perquè, per sort per a ells, ja els tenen en les seues mans”, diu.

Tot i això, la gent de CAMDE-PV diu que s’han fet exhumacions de víctimes de la rereguarda republicana quan s’han localitzat. El president de l’entitat memorialista considera que això de la “concòrdia” és una paraula que pot sonar molt bé, però que no té trellat. “Ací no pot haver-hi cap mena de concòrdia si no hi ha veritat, si no hi ha justícia i si no hi ha reparació. Ells han tingut tota mena de reconeixements, de reparacions, les vídues dels morts en la guerra del seu bàndol, com diuen ells, a les façanes de les esglésies, la creu de los caídos, amb noms, cognoms i de tot, el Valle de Cuelgamuros… I nosaltres no hem tingut cap mena de reconeixement, ni de reparació, ni de justícia”, diu.

Víctimes del terrorisme per a diluir les víctimes del franquisme

Si una cosa ha cridat l’atenció del text presentat per PP i Vox ha estat la inclusió de les víctimes d’ETA i del gihadisme, tenint en compte el marc d’aplicació de la llei, que és el País Valencià. “Si t’agafes a la literalitat d’aquest pamflet, va més enllà encara. Perquè una víctima, per exemple, de violència, ja siga domèstica, ja siga en un atracament, ja siga un assassinat, segons aquest pamflet de proposició de llei, està en el mateix sac. És una bogeria. Les víctimes del terrorisme ja tenen una llei. Volen fer una barreja per a diluir-ho tot”, diu González.

Gabarda tampoc entén què tenen a veure aquestes víctimes al País Valencià i lamenta que l’ampliació del període de la llei “fins als nostres dies” no serà per a fer una revisió real de les víctimes de l’últim franquisme i de la transició espanyola. “Això no es mira perquè sembla que era una cosa que havia de passar. Només miraran el cas del terrorisme d’ETA i el cas del terrorisme gihadista, que no sé què pinten en una llei valenciana. Algun cas pot haver-hi, però no és una prioritat ni de bon tros. I no estudiaran aquests morts que va haver-hi de la gent que lluitava per fer caure el franquisme en les últimes dècades”, diu. Assegura que no és sinó un intent de llevar importància al moviment memorialista i de criticar la faena que s’ha fet fins ara.

Neguen el consens dels historiadors

Aquest text també posa en qüestió el consens dels historiadors respecte del període tractat. Gabarda defensa que sempre pot haver-hi corrents de pensament oposats, però això no vol dir que els historiadors no sàpiguen què ha passat. “Quan vaig estudiar la meua carrera d’història, a mi m’ensenyaren la història a mitges. Només em van contar una banda. La repressió republicana. És a dir, que roïns que havien sigut els republicans durant la guerra civil, ignorant absolutament tot allò que va passar després de la guerra. Jo vaig acabar la carrera i no tenia ni idea de què era el fenomen de la repressió franquista. I això no vol dir que no hi haguera historiadors. Només que els historiadors estudiaven l’economia del franquisme, l’autarquia, el desenvolupisme de l’Opus, etc. i ho justificaven com si fora una cosa quasi necessària contra el caos de la república”, explica.

“Jo, de la repressió franquista, me’n vaig assabentar quan, accidentalment, l’any 1985, vaig trobar en el registre de Paterna què havia passat en el meu poble. Quan tu entres a investigar, és evident que no estàs d’acord amb els historiadors que fins en aquell moment eren a la cúspide, perquè deien el contrari del que havia passat i del que tu pensaves”, afig.

Alcaraz manté que és evident que el franquisme es troba “en el lloc fosc de la història, en el lloc del feixisme”, de la mateixa manera que situa la república “en el costat democràtic de la història”. “Això no significa que dins el republicanisme no hi haguera gent que va abusar del seu poder. És clar, això ho diuen també els historiadors. Una altra cosa és que va apareixent una pseudo-història que tracta de banalitzar la guerra i de banalitzar la postguerra”, diu.

“La intromissió de l’estat”

En la seua proposta, PP i Vox continuen demostrant la seua incapacitat i fan referència a la llei 52/2007 de memòria històrica aprovada pel govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero, passant per alt l’actual, la llei 20/2022 de memòria democràtica aprovada pel govern de Pedro Sánchez. També es refereixen a la llei 14/2017 de memòria democràtica i per a la convivència del País Valencià i diuen que totes aquestes lleis “decreten la intromissió de l’estat en l’esfera de la consciència dels espanyols”.

Per a Alcaraz aquest és un argument “propi de mentalitats conspiranoiques”. I diu que això mateix es podria dir d’ells. “No es tracta de fer una política contra ideologies, sinó contra determinades pràctiques històriques que justificaren o serviren per a blanquejar el relat de l’assassinat, de l’odi, de la injustícia, de la desigualtat, del masclisme, etc. Ara volen difuminar això i fer que tot val.”

“El que ha fet açò no té molta idea ni d’història, ni de lleis. Com quedem? L’estat hi ha d’intervenir o no hi ha d’intervenir? És una incongruència d’ells mateixos. Primer diuen que no, que l’estat ha fet mal de menejar la memòria i el record de les generacions passades. I després diuen que l’estat, com a institució, ha de vetlar per arribar a la veritat i el consens”, diu Gabarda.

Es podria aplicar aquesta llei?

Segons Àngel González, el president de CAMDE-PV, aquesta proposta és contrària a tota la legislació internacional, a totes les recomanacions i condemnes de les Nacions Unides, dels relators de la veritat, la justícia i la reparació de l’estat espanyol. “Fins i tot crec que té aspectes inconstitucionals”, diu.

Manuel Alcaraz explica que, tot i que les lleis es fan i s’apliquen en el marc de les competències de cada comunitat autònoma i en relació amb l’estat espanyol, en cas de xoc sí que tindria prioritat la llei estatal. “Caldrà esperar a veure com acaba la llei i exactament què diu el text. Però, probablement, en matèria educativa, per a dir el que volen haurà d’entrar en contradicció amb valors plenaris de la constitució, i això podria ser una causa d’inconstitucionalitat”, conclou.

“Ni un pas enrere”

Avui hi ha la primera concentració de rebuig a aquesta nova proposició de llei, convocada per CAMDE-PV. És a les 19.00 a la plaça de Manises de València, i tindrà el suport dels partits polítics de l’oposició, de tots els sindicats i d’entitats de la societat civil, com ara Acció Cultural del País Valencià. “És una lluita de fa més de vuitanta anys, i de cap manera estem disposats a renunciar-hi. Diem ben alt que no ens aturaran, que ni un pas enrere. Estem disposats a plantar la batalla als carrers, als tribunals i on siga”, afirma el president de CAMDE-PV.