L’experiment Sánchez: Espanya tindrà un govern de coalició per primera vegada d’ençà del 1939

Amb 167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions, Pedro Sánchez ha estat reelegit president del govern espanyol i ha posat fi a onze mesos de govern en funcions. Abans han calgut dues eleccions i un sorprenent tomb de guió amb l’anunci d’un govern de coalició del PSOE amb Unides Podem, que és en si mateixa una coalició de quatre partits que hauran d’estar representats en el futur govern: Podem, Esquerra Unida, En Comú Podem i la gallega En Comú. L’anunci del govern de coalició l’endemà passat de les eleccions del 10-N va xocar per diverses raons, com ara l’agra negociació durant l’estiu entre totes dues formacions per a investir Sánchez, en la qual Unides Podem va marcar com a línia vermella el fet d’entrar en el govern. Llavors el PSOE va acabar accedint-hi, però a condició de mantenir Pablo Iglesias, secretari general de Podem, lluny de l’executiu i proposant unes competències tan minses als ministres d’Unides Podem que van impedir que s’hi avinguessin. Aquestes discrepàncies van marcar la campanya electoral del 10-N i Sánchez va justificar la seva intransigència dient que no hauria pogut dormir amb ministres d’Unides Podem per la imperícia en la gestió pública i per la defensa d’un referèndum per a resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya o la denúncia que feien Iglesias i més dirigents de la formació contra l’empresonament dels presos polítics.

Només dos dies després de les eleccions, Sánchez i Iglesias van presentar un govern en què el primer seria president i el segon vice-president. Un govern, a més, feble parlamentàriament (les dues formacions tan sols sumen 155 diputats) i que per a cercar la majoria parlamentària ha hagut de negociar amb el PNB, ERC, EH Bildu, Compromís, el BNG, Terol Existeix, Nova Canàries i Més País, un tomb més respecte de l’any i mig que Sánchez ha governat sense qüestionar els principis de fons que regien el govern de Mariano Rajoy. En aquestes negociacions, ERC ha aconseguit el reconeixement d’un conflicte polític sobre el futur de Catalunya que no pot ser resolt als tribunals i una taula de negociació bilateral entre els governs espanyol i català que s’haurà de reunir, a tot estira, quinze dies després de la formació de l’executiu espanyol. A més, els dos partits s’han compromès que l’acord final de la taula de negociació haurà de ser votat pels catalans. Per la seva banda, el PSOE s’ha compromès amb el  PNB a negociar el traspàs de competències al País Basc i Navarra, a impulsar les ‘reformes necessàries per a adequar l’estructura de l’estat al reconeixement de les identitats territorials’ i ha obert la porta a l’oficialització de les seleccions esportives basques.

Amb tots aquests tombs, la dreta i la ultradreta s’han esvalotat i han convertit la sessió d’investidura de Pedro Sánchez en un galliner, amb crits constants de ‘visca Espanya’, ‘visca el rei’, de ‘colpistes’, ‘assassins’ o ‘traïdors’ quan parlaven representants d’ERC, EH Bildu, JxCat o la CUP. El portaveu de Terol Existeix ha denunciat una campanya d’assetjament i ha hagut de dormir en un lloc desconegut per les amenaces i el PSOE ha anunciat que denunciarien les coaccions als diputats del grup socialista per a evitar la investidura de Sánchez.

Primer govern de coalició d’ençà de la II República espanyola

El govern de coalició de Sánchez i Iglesias serà el primer que hi ha a Espanya d’ençà de l’any 1939, quan la Segona República va caure davant les tropes de Francisco Franco. El 30 d’abril de 1938, quan el govern de la República ja havia perdut gran part del poder i territori, el socialista Juan Negrín va reformar el seu govern per encabir-hi ministres del PSOE, el Partit Comunista d’Espanya, Izquierda Republicana, el PNB, Unió Republicana, ERC i els sindicats CNT i UGT. El govern, ja amb molt poc poder executiu, es va haver de replegar al territori republicà i va rebre un segon cop d’estat del coronel Segismundo Casado després que el bàndol franquista va haver dividit el territori republicà entre la costa mediterrània i Madrid.

El nou govern de Sánchez i Iglesias serà, a més, el primer des de 1939 en què militants del PCE s’asseuen en un consell de ministres a Espanya. Segons que es va filtrar en alguns mitjans, Alberto Garzón, coordinador federal d’Esquerra Unida, serà ministre de Consum, una cartera que se separarà de la de Sanitat i Benestar Socials i que tindrà competències en la regulació de les cases d’apostes. La cap de llista de la coalició gallega En Comú i militant del Partit Comunista de Galícia, Yolanda Díaz, serà la ministra de Treball. A més dels ministeris de Garzón i Díaz, Unides Podem tindrà una vice-presidència social que ocuparà Iglesias, el Ministeri d’Igualtat, que dirigirà Irene Montero i el d’Universitats, que serà per a Manuel Castells. Per la part dels socialistes, Sánchez va avançar durant la campanya electoral que elevaria el rang de Nadia Calviño –fins ara ministra d’Economia–, amb una vice-presidència econòmica. Encara és una incògnita quins ministres espanyols de l’anterior legislatura seran també en el nou govern o qui serà el relleu de Josep Borrell, ara cap de la diplomàcia europea, al capdavant del ministeri d’Afers Estrangers; i de Meritxell Batet, que era ministra de Política Territorial i Funció Pública i ara és la presidenta del congrés. La incògnita sobre els ministres no es resoldrà fins la setmana vinent, quan el govern espanyol farà l’anunci oficial.

Les expectatives d’aquest govern de coalició giren entorn de les línies mestres pactades en el document que PSOE i Unides Podem van signar la setmana passada. Amb un accent social i feminista marcat, entre les propostes recollides al document es destaquen la pujada d’imposts a les rendes altes i grans empreses, la derogació de la llei mordassa, les mesures contra el canvi climàtic, la revaloració de les pensions d’acord amb l’IPC, una important pujada del salari mínim i la derogació parcial d’alguns aspectes de la reforma laboral. Aquest darrer aspecte ja és una important concessió de Podem al PSOE. Podem sempre havia defensat la derogació completa de la reforma i només se’n derogaran els articles més lesius, com ara la possibilitat d’acomiadament per absentisme causat per baixes per malaltia. Podem també ha fet cessions en matèria de fiscalitat: si al programa electoral proposava la pujada de l’IRPF a les rendes superiors a 100.000 euros anuals, l’acord amb el PSOE marca aquesta pujada a partir dels 130.000. En aquest document tampoc no hi ha cap referència al dret d’autodeterminació ni al referèndum pactat que la formació d’Iglesias sempre ha defensat. Sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya, l’única expectativa del nou govern de coalició remet a l’acord amb ERC: una taula de diàleg obert entre governs.