Experiències d’ara mateix d’una catalanoparlant

En aquests dies tan bèsties, per tants conceptes i per a tants de nosaltres –indepes o no indepes que també llegeixen VilaWeb– pot ser un cert bàlsam que us expliqui algunes experiències lingüístiques –d’aquesta mateixa setmana tan difícil al parlament i més encara a Sant Llorenç— que he tingut com a catalanoparlant de Barcelona. El filòsof Jacques Derrida, de tan bona fama entre els seus seguidors com tan mala fama entre qui no té ni idea com treballava i el pren per un pensador de verb incomprensible –que per això mateix hagués encaterinat el món acadèmic anglosaxó, en especial el dels EUA–, deia, Derrida, que la llengua és una qüestió d’amor, que parlar un idioma és una qüestió d’afecte. Sí senyor. Fill com era de l’Algèria francesa que va viure la descolonització alhora que era producte del bon sistema educatiu de la secundària francesa, Derrida té raó: la llengua és una qüestió d’amor.

No em refereixo en exclusiva a l’amor, l’afecte, que els catalanoparlants esperem i exigim fins i tot dels conciutadans de parla espanyola i encara més dels paisans catalans que s’expressen en castellà. Sí, és clar que sí. També aquesta tèrbola relació entre llengües en desconfiança és una qüestió d’amor, d’afecte: de desamor, de desafecció, de malfiances. Sinó als matisos més subtils i del tot meravellosos de tot plegat. No teoritzo, això ho deixo per als sociolingüistes, els caps d’estil de diaris i editorials i altres comentaristes dels envitricollats camins de les llengües contemporànies.

Posaré tres exemples d’aquesta mateixa setmana. Em limitaré a descriure’ls, ni els adorno ni els emmerdo.

Dilluns 8 d’octubre. Entro als magatzems Uniqlo del centre comercial de les Glòries. Música espantosa, a tota pastilla, de ritmes eixordadors. Mentre miro de fer-me a la idea què s’hi ven, sento tres homes, més grandets que jo, que, esparverats, com ho estic jo, diuen: ‘Fotem el camp d’aquí. És insuportable.’ Trio, passo per caixa, vaig cap a l’eixida. A la porta, m’agafa el rampell de desitjar sort, entre tanta basarda auditiva (són les sis de la tarda), al segurata de la porta. Li parlo en català, ell em respon en castellà. La conversa seguirà així: ell no es mou del castellà, jo oscil·lo entre català i castellà. Em prega que comuniqui a l’encarregat això del merder sonor que li fa la vida impossible (més a ell que no pas a mi, que estic a punt de sortir de la botiga). Ho faig. L’encarregat parla català. Ara no és el moment ni el cas de dir què em va dir el cap de sala sobre l’afer, sinó que la cosa interessant és la següent: m’acomiado en castellà, la llengua que el segurata m’ha parlat tota l’estona, sense poder endevinar si ha estat escolaritzat aquí o no, però en tot cas sentint que no era el moment de preguntar-li-ho. I ell, després d’agrair-me la gestió amb el cap de sala, em diu: ‘Bona tarda.’

En bon català, amb afecte. Tret que siguem tan primmirats de dir que li calia dir, a dos de set de la tarda, ‘bona nit’.

10 d’octubre. Trucada del MJ, el tècnic de l’assegurança del pis que s’ha fet càrrec d’una persiana que va caure al pati dels veïns per causa de l’aiguat de setembre. Passarà dijous. Quan penjo, m’adono que hem parlat tota l’estona en català, ell més que no jo, que el tenia ‘fitxat’ com a castellanoparlant. Tot ve, em dic, del primer dia que va venir a casa per veure el dany causat per la pluja i si l’assegurança se’n feia càrrec. El seu català, d’accent empeltat de fonètica castellana, em diu, em fa sentir, que aquell primer dia es va sentir ben tractat per servidora i, per tant, considera una deferència necessària parlar-me en català tot i que havia començat en castellà.

11 d’octubre. Al metro. Vaig carregada, no hi ha cap seient buit, estic cansada. Una jove negra m’ofereix el seient. En català, és catalana. L’hi agraeixo. Li pregunto si li puc fer una foto. Em diu que sí. Es posa tota seriosa i formal. Li dic: ‘Només faig retrats en què les persones quedin bé.’ Se li eixampla la cara en un somriure més que lluminós i, els braços als malucs com feia dies que no veia, posa per a mi i la càmera amb l’elegància i sensibilitat que teniu a la imatge d’aquest article. De ben segur que ho hauria fet també si li hagués parlat en castellà. Més segura estic encara que continuar la conversa amb naturalitat en català em va fer guanyar punts i així surt d’esplèndida ella a la foto.

Bon cap de setmana llarg. Ja ho sabeu: el primer deure ciutadà és no deixar-se decandir!