Marta Rosique: “Ho deixo perquè cal tenir experiència laboral fora dels partits”

Marta Rosique plega. La diputada d’ERC al congrés espanyol fa una cosa poc habitual. Deixa la política institucional perquè vol treballar fora dels partits, construir-se una carrera laboral forta i així guanyar independència. I evitar aquell perill que tenen alguns diputats: com que no tenen carrera pròpia fora, acaben fent coses dins els partits, no per voluntat o consciència política, sinó perquè és l’única feina que poden fer. Rosique era la diputada més jove del congrés espanyol, a vint-i-set anys, i representava el Jovent Republicà. Ara no deixa la militància, simplement agafa força fora. Dimarts passat va rebre VilaWeb al local de l’organització a Barcelona per parlar del seu pas per la política institucional i dels seus anys de diputada.

—Dieu que feu el pas perquè una estratègia rupturista necessita que la gent tingui experiència de treballar fora. És això?
—Ho deixo perquè per poder fer política deslligada de qualsevol interès personal cal una experiència laboral fora que et permeti de poder-te’n anar quan convingui. I especialment quan et planteges la política com una eina per a poder fer un embat com és aconseguir la independència dels Països Catalans. Aleshores és especialment necessari tenir un lloc on tornar. A vint-i-set anys, és el moment per a fer-ho. La idea també és tocar una mica de realitat. Corres el risc, si continues en la política institucional, de no tornar mai a aquesta realitat.

—Us felicito. Gran reflexió.
—Gràcies.

—Algun referent que hàgiu vist que hagi fet això mateix?
—La Teresa Rodríguez, d’Endavant Andalusia, perquè el partit mateix així ho marcava i ella així ho defensava. En el cas d’Esquerra Republicana i el Jovent Republicà no hi ha cap obligació establerta.

—La gent dins els partits que no té experiència laboral són més obedients, perquè els hi va la feina, no tenen un altre lloc on treballar. És aquesta idea? I allò que no us agradaria que us passés?
—Sí, és a dir, crec que si no tens un lloc on tornar, és fàcil caure en la mateixa dinàmica institucional, que és de mantenir-t’hi per simplement tenir un lloc on ser. I jo no entro en política institucional per la meva situació personal, ni per veure la meva situació personal millorada, ni per guanyar cap mena de privilegi. Hi entro conscient de la realitat del país i vull que continuï essent així. M’he sentit molt lliure de pensar d’acord amb els meus propis ideals i de defensar els meus ideals. La millor manera de sentir-me lliure fent política és tenir experiència laboral a banda. Ho deixo perquè cal tenir experiència laboral fora dels partits.

—Teniu la carrera de periodisme i la de ciències polítiques. De què voleu cercar feina?
—Ho vaig valorant. Havia pres aquesta decisió sense saber que hi hauria unes eleccions convocades ara per al juliol. Si hagués tingut clar d’entrar als mitjans de comunicació, potser no hauria parlat tan lliurement del paper dels mitjans de comunicació com ho he fet.

—Quin és el paper dels mitjans de comunicació?
—Els mitjans de comunicació no sempre m’han tractat pel fet de ser jove i m’ha costat molt que em demanin per la meva opinió política. Bàsicament, el que ha interessat de mi era el fet de ser jove, i especialment dona. I no tant allò que hi anava a fer. Al principi em costava molt haver d’anar a fer una entrevista sabent que em preguntarien coses banals. Com et sents? Què m’agrada fer en el meu temps lliure, gairebé quin és el meu color preferit. A la resta de companys i companyes del grup parlamentari no els feien aquesta mena de preguntes.

—Balanç d’aquests anys al congrés espanyol: he llegit que una de les lleis que esteu contenta d’haver fet és la de vaga estudiantil.
—S’han aprovat dues lleis, la llei de convivència universitària i la llei orgànica del sistema universitari. En la llei orgànica del sistema universitari des d’ERC incloem en tot el procés cent cinquanta esmenes. És a dir, la capgirem absolutament. Una de les coses que vam poder aconseguir va ser el dret de vaga estudiantil, que era un dret que no era establert per llei. També vaig ser en la negociació de la reforma laboral. Ara estem pendents de tot el que passa amb l’estatut del becari.

—M’agradaria parlar de quatre qüestions o cinc. Per exemple, com valoreu el pacte del PSC, els comuns i el PP a l’Ajuntament de Barcelona.
—Una operació d’estat en tota regla, acordada a Madrid, i amb la intenció directa que no hi hagués un pacte amb l’independentisme. Encara més, diria, un pacte amb l’independentisme d’esquerres. El 2019 a l’Ernest Maragall li fan una jugada gairebé idèntica.

—Us va sorprendre l’actitud dels comuns?
—M’ha sorprès l’actitud dels comuns, no tant perquè no ho sabessin, sinó pel fet que no sabessin tot el que hi havia en joc. L’acord que fa el PP amb el PSC, de cop sembla com si ells ni l’haguessin llegit, ni en fossin conscients.

—La unitat independentista. El Jovent Republicà ha optat molt més per la unitat independentista que no pas ERC.
—Amb els resultats de les municipals torna a fer-se evident que és necessari aquest punt de trobada, de connexió.

—Comenteu la frase: “La taula de diàleg ha estat un fracàs.”
—No crec que la taula de diàleg hagi estat un fracàs perquè sempre he partit d’un escepticisme respecte de la taula. Jo li diria més “taula de negociació” que no pas “taula de diàleg”. Fa quatre anys una de les coses que evidenciàvem és que la meitat del país, aproximadament, considerava que si hi havia un govern d’esquerres a l’estat espanyol, les coses podien canviar diametralment. Una de les coses que havíem de fer era demostrar a aquesta gent que per més que hi hagués un govern suposadament d’esquerres, a l’hora de la veritat, respecte de la relació amb els catalans i catalanes i especialment amb els independentistes, les coses no canviarien. Que hi hagi una taula de negociació de govern a govern, que posi en un mateix nivell tots dos governs, que evidenciï el conflicte polític i en què el Partit Socialista es trobi amb unes complicacions evidents i que vulgui desfer-se’n tant com pugui, crec que demostra a tothom que confiava en el fet que aquest govern podria canviar les coses respecte de Catalunya que no és així.

—Si ho he entès bé, Esquerra volia seduir socialistes i comuns i fer-los pujar al carro.
—No hi ha seducció possible, penso, en un partit que t’ha posat a la presó i que ha avalat el 155. Crec que en aquest sentit no han estat mai els nostres aliats, sinó tot el contrari. Una negociació no té a veure amb seduccions, sinó que té a veure amb com aconsegueixes que allò que defenses, en aquest cas l’amnistia i l’autodeterminació, acabi tirant endavant.

—Voldria una opinió política de tres persones. Carles Puigdemont.
—Puigdemont és un president legítim que ha hagut de patir la repressió descarnada d’aquest estat, que la continua patint, que no podem oblidar que continua a l’exili i que hem de fer tot el possible perquè pugui tornar.

—Oriol Junqueras.
—Junqueras és un altre exemple de polític que ha hagut d’afrontar de manera valenta la repressió i que així i tot continua endavant i que en aquest cas cal dir que també continua patint-la, perquè ni tan sols pot tornar a la universitat a fer classes, cosa que de vegades no recordem prou.

—I que no pot tornar a la carrera professional, que parlàvem abans.
—Exacte.

—Ada Colau.
—Colau crec que tenia bones intencions quan va entrar en política institucional i que amb el temps ha anat integrant-se en aquesta dinàmica institucional de no poder-ne sortir. Crec que ara en depèn massa, malauradament. I crec que optava per una via valenta i amb el temps sembla que ja no defensa el mateix que defensava abans.

—Abstenció. Què diríeu a la gent que es vol abstenir?
—L’abstenció és la pitjor opció que pots fer en unes eleccions perquè vol dir desprotegir la teva gent, abandonar la teva gent i llançar-la als lleons. I més en la situació en què ens trobem, en què hi pot haver un govern del Partit Popular i Vox, en què les institucions del nostre país es vegin absolutament desprotegides. I això significa un atac directe cap a la nostra llengua, un atac directe cap als nostres drets, com a dones, com a col·lectiu LGTB, un atac directe cap a la nostra terra. La seva primera intenció, el seu primer objectiu, és liquidar el catalanisme. Per tant, no podem fer res més que sortir a votar perquè aquesta gent no tingui el poder.

—Alguna gent us dirà que és l’única manera que hi ha perquè els partits independentistes canviïn el rumb. No tenen el PP i Vox al cap, us hi tenen a vosaltres.
—Hi ha moltes maneres de poder demostrar la teva crítica. Hi ha tres àmbits diferents en què pots treballar i fer que les coses canviïn. Un és el vot. En aquest cas és necessari que hi hagi tants vots independentistes com sigui possible. Un altre àmbit és la mobilització, que genera més hegemonia, i consens social. La gent que vulgui ser crítica pot mobilitzar-se als carrers. Hi ha un tercer element, que és el fet de treure-li la reputació a qui governa. Quan ERC aconsegueix en l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa que s’aprovi una resolució que demana l’alliberament dels presos polítics, l’endemà hi ha els indults. Hem de tenir en compte tots tres elements.

—Els indults per què arriben? Per la pressió europea o per la pressió espanyola?
—Crec que hi ha un doble element, és a dir, ells saben que necessiten els vots dels partits independentistes per a poder aprovar diferents legislacions en l’àmbit del congrés espanyol i alhora la pressió internacional és important. Cal dir que la pressió internacional no arriba tota sola. Una de les coses que es negocien és tenir un representant a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Hi teníem la Laura Castel. Si hi ha un govern del PP i Vox, ja no la tindrem.

—Voleu afegir res que no us hagi demanat?
—Que la política institucional no és l’única eina per a poder fer política. Ara plego de la política institucional, però que ningú esperi que deixi d’implicar-me. Sempre he fet activisme des dels carrers, i continuaré fent-ne. No s’entendria que ara me n’anés en el context que tenim, en què hi pot haver un govern PP-Vox, si no fos per la meva situació personal, que crec que necessito reforçar-me en l’àmbit d’experiència laboral. Per tant, per mi el context fa que hagi de continuar implicada, tant sí com no. Fins que no tinguem la independència dels Països Catalans, m’hi trobareu.