Monòleg lliure d’una dona esclava

Wilma Stockenström a L’expedició al baobab (Quaderns Crema) crea el monòleg interior d’una esclava fugida terra endins que s’amaga a l’interior d’un baobab. La seva veu, feble, dispersa, al principi, i cada vegada més ferma i sòlida, penetra en el profund univers ple de vida i tenebres d’una dona negra robada i esclavitzada, usada com un objecte, menyspreada, tractada com a bèstia o exalçada com a delícia i sofisticat objecte sexual. El seu alliberament li fa perdre’s en la natura, refugiar-se a l’interior del baobab, refer la seva memòria i renéixer com a dona, com a ésser humà. Trobar la seva identitat. Potser per poder morir com a tal.

Això podria ser l’argument d’una faula, si no fos que l’ús del monòleg interior en mans de l’escriptora sud-africana Wimla Stockenström esdevé una potent arma literària. La dona no té nom, ni la ciutat, ni els homes, ni els poblats, ni els rius i paisatges per on passa. És com si l’autora ens comuniqués amb l’Àfrica ignota i la veu anònima d’una dona lliure, tal com les africanes ho devien ser abans de l’arribada dels blancs.

Però hi ha un detall fonamental: ella no ho era, i no ho és, de lliure. Ho serà a mesura que vagi parlant al baobab, a mesura que ens parli, i vagi recordant i refent el seu jo de dona, el seu jo de mare a qui han capturat i violat per vendre-li els fills, el seu jo, finalment, de la nena que tenia una mare a qui van matar els qui la van raptar per vendre-la i prostituir-la. L’autora ens convida, també, a experimentar el renaixement d’una dona adulta que va ser destruïda de nena pel fet de ser dona, negra i pobra.

Una expedició al fons del racisme i un alliberament per la paraula

L’expedició al baobab és una expedició poètica al fons de les tenebres de l’esclavatge i el racisme. I, de retruc, al mateix temps una expedició a la vida, un alliberament per la paraula.

L’esclava arriba al baobab, una vegada lliure, quan aconsegueix d’escapar, mentre feia un viatge cap a l’interior del país amb el seu darrer amo, l’estranger, mig pirata, comerciant i aventurer. L’amo cercava una ciutat meravellosa per a comerciar i viure. Un indret que li han explicat. L’interior desconegut del país és ple de perills i orientar-se no és fàcil. Es perden. És com un viatge als límits de l’esperit, diu ella, una epopeia que només ella resistirà. Arribarà sola al baobab, mig morta, es refugiarà al seu ventre, n’explorarà els voltants. Allà es farà propietària del seu cos i del seu temps.

‘Obro els camins com els animals salvatges’

El monòleg interior de l’esclava de Wilma Stockenström, que va fluint, intermitentment, del pou de l’inconscient, té per contrast material el baobab, els animals, les abelles, l’aigua, el vent, els ratpenats, i uns misteriosos homes petits que cacen, li fan obsequis i no li presten atenció, com si no la veiessin. Del xoc amb el real en llibertat salten espurnes que encenen records i, així, ella torna a ser ella mateixa, a recordar-se, a posseir-se.

La dona s’enfronta per primera vegada a la vida en la natura. Esclava de ciutat, tancada en cases de senyors ja de petita, no sap res de plantes, arbres, ni animals. Ha de descobrir l’entorn del baobab, el seu nou món, igual que retorna al passat amb la memòria per explicar-se qui és. ‘Obro els camins com els animals salvatges’, diu ella. A la terra, entre el baobab i el riu on es banya, beu i s’hi reflecteix. I en la memòria, on els camins que obri li serviran també per a reflectir-se, per a retrobar-se amb la nena que va ser quan era lliure.

Ella té per contrast dels seus records i les seves amnèsies el baobab i la natura que l’envolta. Una natura que desconeixia, i que va descobrint dia a dia, amb les seves regles, els seus perills i els seus presents. La vida lliure, no exempta de pors i perills, amb la possessió absoluta del seu cos i del seu temps. Troba aigua, restes d’algun poble extingit, objectes, perles… descobreix les plantes, els arbres, els animals, les arrels, els fruits. Estableix contacte distant amb uns homes petits que l’ignoren, com si no la veiessin, com si ella formés part del somni d’ells, reflexiona. Potser ella viu en el somni d’aquells homes petits. O potser són ells els qui viuen en el seu.

De mica en mica, una perla, uns claus daurats, un so, un obsequi inesperat dels homes petits, o el riure d’una hiena, li portaran records del seu passat, seqüències de la seva vida d’esclava que es va explicant a ella mateixa. A ella o al baobab que la protegeix. Així és com tot contemplant l’espectacle dels elefants banyant-se al riu s’adona de què és un ullal d’ivori de veritat. ‘Sempre m’escarrasso per trobar alguna coherència entre aquest espectacle i el delicat braçalet que portava jo en altres temps.’

Als camins que obre en la seva memòria hi ha perills, igual com en els que obre en la natura. ‘Apareixen figures amenaçadores que m’impedeixen de mirar enrere.’ Així i tot, recorda que encara era nena quan duia un nen dins seu. Que unes dones li van ensenyar a jugar amb els homes. Li vénen imatges del mercat d’esclaus, dels homes que la compraven, del dia que van vendre el seu primer nen al mercat. Li van prendre tots els fills quan ja li arribaven als malucs. No els va veure mai més. Dels llits on els homes la posseïen o les cabanes dels esclaus, on dormien i parien les dones.

Alguns episodis del seu esclavatge m’han recordat els de la vida real de la també sud-africana Sara Baartman, la Venus Negra. ‘A la nit ens obríem de cames per a l’amo sobre una catifa de pell amarada de suor. N’hi havia a qui els agradava. A mi no. L’home era maldestre i brusc.’ I d’amos en va tenir uns quants. Però amb els anys s’adona que va descobrir la bellesa, que va aprendre a ser desitjable i treure’n profit.

‘La possessió i l’amor són conceptes que no lliguen’, pensa, i repassa tots els seus amos: l’home lasciu que la va comprar i desflorar, el comerciant d’espècies de qui havia de tolerar carícies serrant les dents, el benefactor paternal, o l’estranger pirata. El record la reafirma com a dona lliure: ‘Jo era diferent d’allò que tots creien, profundament diferent d’allò que qualsevol pogués pensar, rebutjava totes les opinions, totes les observacions i escridassades de les dones de la meva vida; què sabien ells de qui era jo, què en sabia cap d’ells.’

Ella diu que, si sabés escriure, posaria els seus records en l’escorça del baobab. En deixaria constància, com si traspassés les cicatrius del seu passat a la pell de l’arbre. Com si volgués deixar petja a la natura d’allò que ja no hi és, perquè només existeix en la seva ment, en els seus somnis, potser. Escriuria a l’arbre per instint, sense un objectiu; de fet, escriuria empesa per idees que desconeix, que formen part de l’inconegut, de la por, de les fronteres de l’esperit. Escriuria, i no ho sap, per ella, pels altres, pel futur. És una necessitat de l’ésser humà que era quan la van capturar i que, ara, de mica en mica, ella va reposseint.

El monòleg avança, els dies i les nits passen, els camins que ella obre en la natura i en la memòria es multipliquen. Fins que un dia s’adona de què ha après i reflexiona: ‘Ara tinc un nom per a cada cosa: esclau, castració, comerç, ciutat costanera, mar, treballs forçats. Sí, ara ho tinc tot. Tinc els noms però ningú no m’escolta. No puc fer res amb aquests noms. No són sinó sonalls.’

Un viatge invers cap als límits de l’esperit

Viatjant cap endavant, cap endins del país, del continent, cap al límit de l’esperit, és com si viatgés, a l’inrevés, cap al passat, cap a l’origen, travessant mals i bons records, traumes, morts, pèrdua de fills i maltractaments físics i sexuals. El passat i el present es troben amb ella al ventre del baobab, fort, centenari, i autosuficient. Símbol del continent negre. Un arbre que ho diu tot. L’arbre que els africans diuen que Déu va plantar a l’inrevés, amb les branques sota terra i les arrels esgarrapant el cel. Al seu ventre es refugia l’esclava alliberada. Al seu ventre es recordarà de si mateixa i tornarà a ser ella, una dona propietària del seu cos i del seu temps.

No com abans, quan era esclava i el temps era de l’amo, i ella creia que la nit no es podia comptar com el dia perquè no treballava. Tampoc no sabia si quan s’endormiscava de dia es podia comptar com a dia perquè no treballava. Ara, per primera vegada, comptava el temps com ella volia, amb un grapat de perles minúscules, unes de verdes i unes de negres, que s’havia trobat prop del baobab. Les disposava d’una manera, i quan se’n cansava d’una altra.

Tot s’havia capgirat en aquella expedició, com el baobab. Potser per això, al final de la seva vida, ella es veu com un ratpenat, un ratpenat negre i minuciós, que se submergeix en l’aigua fosca i rema amb les ales cap a la part llunyana. ‘Trobaré el repòs cap per avall’, pensa ella. I plega les ales.

Potència i profunditat del monòleg interior

El monòleg interior és una eina literària esplèndida per a explorar la impotència i les flamarades de la consciència dels individus i les contradiccions polítiques i morals del seu temps. Sense ànim de fer comparacions, recordem James Joyce i el seu monumental Ulisses. El corrent de consciència continu usat per una autora de la sensibilitat de Wilma Stockenström arrenca totes les màscares i deixa aparèixer la profunditat inconcreta de l’ésser humà que n’és víctima, l’empremta difosa de la memòria del passat i la fràgil experiència del present. Sense traves ètiques, morals, religioses, ni de correcció política, errors en què sovint cauen els relats tradicionals, siguin ficticis o siguin reals, poesia o història.

El corrent de consciència continu d’una ex-esclava fugida, és el corrent lliure del pensament d’una dona negra que s’ha escapat de la societat opressiva i masclista blanca. Un recurs més que subversiu en la Sud-àfrica de l’apartheid. El monòleg de l’esclava anònima ens endinsa en la normalitat quotidiana del mal, en la vida que batega, malgrat tot, per sota del salvatgisme racista blanc en el règim d’esclavatge. Explora aquell món revelant, de manera evident o oculta, conscient o somniada, alguns d’aquells detalls presents, com a cicatrius en la seva memòria i, a la vegada, en l’inconscient col·lectiu dels blancs sud-africans.

Allò que no expliquen els seus llibres d’història ni els seus assaigs polítics. La consciència dels esclaus. I la mala consciència dels blancs. No oblidem que l’autora, Wilma Stockenström, la dona que fa parlar sense embuts ni prejudicis la veu interior de l’esclava negra, és una blanca sud-africana, nascuda a Napier el 1933. Va estudiar art dramàtic i va treballar de locutora de ràdio a Ciutat del Cap fins a establir-se a Pretòria el 1954. És poetessa, dramaturga, actriu i novel·lista destacada de la literatura en afrikaans.

Wilma Stockenström dóna paraules a la veu de l’esclava anònima amb un lirisme delicat, amb una sensibilitat femenina i feminista sense estridències, sincerament i delicadament. Les seves paraules a voltes reflecteixen perplexitat, por o, fins i tot, ironia. Es pot llegir el llibre una vegada i una altra i descobrir sempre detalls o idees noves amagades en els plecs del monòleg interior de la protagonista. I per això va molt més enllà. És una narració als antípodes de la denúncia tòpica i la superioritat progressista de moltes feministes blanques occidentals.

L’expedició al baobab és una petita joia literària, a més, és important de constatar que va publicar-se el 1981 en temps de plena vigència del règim d’apartheid. I el valor immens afegit que devia tenir en aquella època i en aquella societat de donar veu íntima, lliure, en primera persona, a una dona esclava que ha viscut i patit el racisme. I ho fa a partir d’una perspectiva femenina i, òbviament i naturalment, feminista, sense explicitar-ho, cosa que, d’una altra banda, a l’esclava li resultaria més que impossible.

‘És una de les exploracions de l’experiència femenina més imaginatives i poètiques de la literatura contemporània’, ha dit el Premi Nobel de Literatura J. M. Coetzee. Ell, també sud-africà, i segurament en sintonia amb la mateixa mala consciència racial i les ànsies de justícia social i de gènere que mouen Wilma Stockenström, va decidir de traduir la novel·la de l’afrikaans a l’anglès l’any 1983. I va donar, així, a l’obra i a l’autora l’impuls universal que es mereixien. Ara i aquí el mèrit és de Quaderns Crema i l’excel·lent traducció al català de Dolors Udina.

Sempre m’ha impressionat la contundència impertorbable, la crua sinceritat, l’agra violència d’alguns treballs dels blancs sud-africans, després d’anys de convivència amb la injustícia i l’animalització dels negres, sigui una experiència viscuda directament o heretada. Anys d’aprenentatge de vida i, al mateix temps, de patètica i dolorosa submissió a un sistema social que matava als negres o els discriminava, però també els destruïa moralment a ells, deixant-los vius. En aquest sentit, l’obra de Wilma Stockenström és del nivell de Doris Lessing o J. M. Coetzee.