Expedició al país de les faccions dures i les mirades afables

Estava assegut en una carretera regional libanesa quan vaig conèixer en Muhammad. Va passar amb la furgoneta per davant meu i, quan em va veure descansant a l’ombra d’un arbre, va fer marxa enrere per poder parlar amb mi. No va tardar ni dos minuts a convidar-me a sopar aquella nit amb la seva família. Era un dels últims dies de ramadà, de manera que per mi allò s’havia de convertir en una experiència cultural interessant.

Però, més enllà d’això, aquella casa em va ensenyar una nova cara del Líban. Durant l’iftar, l’àpat que trenca el dejú dels musulmans durant l’època de ramadà una volta s’ha post el sol, van anar passant diversos membres de la família, veïns i amics. Tothom qui anava arribant em demanava que els acompanyés a menjar, una pràctica que es va repetir unes quantes vegades. Asseguts a la catifa del menjador, compartíem diversos plats, com ara el típic fattush, peix a la brasa, pinxos de carn de vaca, dàtils i un deliciós potatge de mongetes. Vaig sopar tantes vegades i tan bé que el meu cos semblava no entendre el perquè d’aquell canvi tan brusc. Acostumat a menjar poc, fred i malament, allò era un regal diví.

Ja feia quatre-cents quilòmetres que havia començat la meva expedició per travessar tot el Líban de punta a punta, a peu i per les muntanyes. Els darrers dies els havia passat per una zona important de cristians maronites. A Bsharra, hi havia pogut conèixer un veneçolà que m’havia convidat a dormir al seu hotel per protegir-me d’una gran nevada, l’última de la primavera. En aquell poble preciós, un dels més bonics pels quals havia passat fins aquell moment, m’havia endinsat per la vall de Qadisha, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO per la seva bellesa capaç de deixar amb la boca oberta el més morrut i per la seva importància religiosa. Cada pocs quilòmetres em trobava algun monestir mil·lenari construït enmig del penya-segat. Al final de tot de la vall, s’hi alçava el convent de Sant Antoni i, des d’allà, vaig poder accedir a la capella a on viu el pare Darío Escobar, l’ermità colombià que fa vint-i-tres anys que és aïllat del món exterior.

Però ara havia arribat a una regió musulmana sunnita. Al menjador encatifat, el pare de família, en Mahmut, un antic militar jubilat, tenia el meu telèfon a la mà i discutia amb el seu nebot. Provaven de discernir si el meu recorregut fins a Andkit, el meu destí final, m’havia de fer passar per alguna zona controlada per l’Hesbol·là, les milícies armades xiïtes que fan i desfan com volen allà on tenen suport. Afortunadament, semblava que no hauria de tenir inconvenients en l’últim tram de la travessia.

Al terra d’una petita habitació, hi van estirar unes quantes catifes i matalassos. Allà hi dormiria amb tres dels germans, tots ells en la vintena. L’Ibrahim, l’únic membre de la família que parlava una mica d’anglès, m’oferia la flassada que semblava abrigar més. “Els musulmans no odiem ningú”, em va dir una volta érem ficats dins els llits. Així com la majoria de compatriotes libanesos, tenia unes faccions més aviat dures i marcades, herència d’una situació econòmica insostenible i d’un país que ha entrat en col·lapse. Però els seus ulls em miraven amb amabilitat i dolçor. “No ens importa la religió que tingui la gent, nosaltres estimem tothom. T’estimo, germà.”

A les tres de la matinada es va tornar a despertar tota la casa i el poble. Era l’hora del suhur, l’àpat que es fa durant el ramadà abans de trenc d’alba i el que enceta el dejú. En aquest cas, hi van abundar les verdures, els ous bullits i el pa. Les mesquites no van parar de transmetre càntics pels altaveus en tota l’estona que va durar aquell esmorzar matinal. En acabat, tothom se’n va tornar a recuperar el son perdut per les obligacions religioses.

Un país com cap altre

La meva ruta continua recorrent les regions muntanyoses del país. Després de superar una de les valls més profundes que he resseguit mai, torno a una zona de pobles cristians. Quina singularitat, la d’aquest país, capaç d’oferir-te tanta diversitat religiosa. En les setmanes que fa que vago per les diferents àrees elevades del país, he conviscut amb drusos, xiïtes, sunnites, maronites i melquites. Dels cristians, amb qui més m’he pogut avenir és amb José Kayrouz, el propietari d’un hotel de Bsharra. Fa cinc anys que va arribar al Líban per romandre-hi, i va agafar el negoci del seu pare, originari d’aquesta localitat. Però ell i la seva dona són veneçolans que se’n van anar del seu país fugint de la situació política i econòmica. No obstant això, s’hi han trobat un panorama estranyament familiar.

“Aquesta història ja ens la coneixem”, em comentava assegut en una butaca del bar del seu hotel. “Quan vam arribar al Líban, el dòlar era a 1.500 lires libaneses, però ara ha arribat a 140.000 alguns dies. Els preus de les coses, comparat amb el dòlar, continuen igual, però els salaris s’han desplomat. La gent ha passat de cobrar l’equivalent a 60 euros en compte dels 1.500 que cobrava abans, i això no dóna per a viure. A més, la pandèmia ha aniquilat el turisme i l’agricultura, que són les fonts d’ingressos principals del país.”

Em va explicar que els pagesos que abans podien vendre caixes de pomes a 100 i 200 euros a l’estranger, ara s’havien de conformar amb 2 o 3 euros per caixa. Per al turisme, efectivament, no ha estat gaire millor. El seu negoci, l’Hotel Palace, sense anar més lluny, té 40 habitacions i diu que hi ha mesos que no reben ni un sol turista. “Aquest 2023 ha arrencat una mica més bé, se suposa, a veure com ens va.”

La veritat és que, segons la meva experiència durant aquest temps al país, encara no hi ha pràcticament gens de turisme. De fet, tan sols me n’he trobat dues vegades molt concretes. I si bé per un costat és molt gratificant i romàntic haver pogut explorar i descobrir aquest país del tot sol, alhora s’hi barreja una sensació de pena i nostàlgia quan m’adono que el país té un potencial que no se sap o no es vol saber a l’estranger.

En els més de cinc-cents quilòmetres d’expedició, m’he trobat ruïnes de fenicis, grecs i romans. Fins i tot vaig poder visitar un hospital subterrani francès de la Segona Guerra Mundial. No és estrany, atès que al llarg de la nació s’hi pot trobar un gran llegat històric, la immensa majoria de vegades completament oblidat tant per l’administració com pel turisme internacional i pels libanesos mateixos.

El Líban és un país tan ric en patrimoni que fins i tot la naturalesa és carregada d’història. Els seus cedres emblemàtics han servit a totes les grans civilitzacions de la Mediterrània per a construir vaixells, peces d’art o de combustible. Fins i tot són mencionats en escriptures sagrades, com ara la Bíblia, en què apareixen setanta-set vegades. De fet, m’he arribat a trobar arbres que tenien més de mil anys quan Jesús va néixer, i que encara viuen, pràcticament impassibles al pas del temps.

A mesura que em vaig acostant al poblet que marcarà el final de la meva travessia, es va confirmant que, tot i la diversitat cultural increïble del Líban, hi ha un denominador comú que es repeteix entre els seus habitant, sigui quina sigui la seva religió. En pocs països m’he sentit tan benvingut com ací. Hi he trobat un poble que m’ha acollit, m’ha ajudat i m’ha agraït injustament que hagi visitat el seu país.

Fi de partida

Andkit és una petita vila de majoria cristiana a menys de deu quilòmetres de la frontera septentrional amb Síria. Però, per mi, serà molt més que no pas solament això. Hi arribo a peu, el mitjà de transport que he fet servir per travessar el país d’un extrem a l’altre, de l’estat d’Israel al de Síria. Les cames em fan figa quan faig certs moviments, recordatori que aquests darrers dies he estat esprement al màxim les hores de sol i el cos per arribar a aquest moment.

Veig destacar una església que sembla vigilar el poble de dalt d’un petit turó. “Quin lloc més bo hi pot haver per a posar el punt final en aquesta aventura?”, em demano. Decidit, poso rumb cap allà. Sóc perfectament conscient que aquestes seran les últimes passes de la travessia.

M’hi he trobat de tot, en aquest temps. Sens dubte, un dels grans protagonistes han estat les condicions meteorològiques, sobretot la gran quantitat de neu imprevista que m’hi he trobat. Però també el vent, que em va trencar la tenda en el primer port de muntanya que vaig haver de travessar. Em va costar, però finalment he pogut estar aquests darrers dies tornant-la a utilitzar, després d’haver aconseguit una peça de recanvi que necessitava per a arreglar-la. Tot i això, aquesta ha estat la primera vegada que m’he vist obligat a dormir al ras, una experiència que m’ha enriquit de nous coneixements per fer nit a la intempèrie.

Però, per sobre de tot, l’expedició pel Líban m’ha servit per a copsar una mica més la realitat d’un país complex com pocs. Cada passa, cada persona, cada temple i muntanya m’han ajudat a entendre el present i passat d’una regió que explica, per si sola, gran part de la història del món modern en aquest costat del planeta. Una altra vegada, viatjar a peu s’ha convertit en la millor arma per perforar prejudicis i ignorància, com també per endinsar-me en una cultura i un context completament aliens a mi fins ara.

L’última pujada és la més suau de totes. L’església de Santa Maria brilla amb els seus colors càlids, que contrasten amb la realitat del temps, més aviat gris. Finalment, hi he arribat. Aquest ha estat el meu destí, l’excusa perfecta d’aquestes darreres setmanes. M’envaeix un còctel d’emocions sense gaire coherència entre elles: eufòria, descans, joia i tristesa. S’acaba una nova etapa, i amb aquesta, les nits dormint malament, l’esgotament físic, la manca d’higiene i la lluita per a cobrir les necessitats més bàsiques. Però també el bon tracte dels locals, l’explosió de nous coneixements i les hores de soledat sense més distraccions que els meus propis pensaments.

Em desfaig de la motxilla i decideixo de gaudir d’aquell moment i d’aquelles sensacions. Al cap d’una estona, apareix un cotxe, que aparca al costat de l’edifici i en surt un home que se m’acosta. “Necessites res?”, em demana en francès. És el capellà que cuida i gestiona aquella església. Li contesto que no, li agraeixo l’oferiment i li explico que tan sols gaudeixo d’aquell moment després d’haver travessat tot el país, de Rashaiya, al sud, fins aquell punt exacte. Em somriu, m’agafa l’avantbraç i me’l prem amb un gest inequívocament reconfortant i internacional. O més ben dit, radicalment humà. Amb aquella mateixa expressió, em diu alguna cosa en àrab i se’n va. D’aquella frase no n’entenc ni una sola paraula. Però, per enèsima i última vegada, em sento acollit per un país de faccions dures i mirades afables.